Cultura

Crítica

música

Mozart i les emocions internacionals

Passats 230 anys de la seva mort, Mozart sembla que és moda, com podem inferir del fet que el seu nom aparegui en molts dels programes de concerts d’aquests últims mesos. Tant és així que la cita més recent de la temporada Ibercamera a l’Auditori de Girona, diumenge passat, es prefigurava integralment ocupada amb obres del compositor salzburguès. L’estil de Mozart és un dels més recognoscibles de tot el panorama clàssic, gràcies a la seva característica fluïdesa melòdica i rítmica, una música optimista i en sintonia amb els valors i les conquestes de la Il·lustració europea. I qui millor per posar-la en marxa que una formació austríaca, en aquest cas l’Orquestra de Cambra de Viena, metròpoli on Mozart va residir durant l’últim decenni de la seva vida.

Adjuntem a això l’al·licient dels dos solistes, apostes internacionals d’Ibercamera: la pianista russa Varvara Nepomniaixkaia i el violinista japonès Fumiaki Miura, el qual també va exercir les funcions de director. El nipó va impressionar amb la seva entrega del Concert per a violí núm. 5, imposant amb el seu Stradivarius un tempo lent i serè, deixant a cada nota el seu baló d’oxigen i la dignitat que pertoca. L’intèrpret de Tòquio va patentar això en una demostració categòrica de classe i va deixar la platea de la Montsalvatge bocabadada i en suspensió anímica.

Si com a violinista Miura és una certesa, com a director és una promesa en el bon camí. Però sense pausa i –òbviament– sense solista, la Simfonia núm. 29 va perdre protagonisme i va sonar més com un interludi, amb la formació vienesa fluint fluvial com el Danubi en dies primaverals. Així es va poder preparar el terreny per al Concert per a piano núm. 8 (també anomenat Lützow –cognom de la comtessa pianista que el va estrenar, el 1776–), en què l’orquestra va sonar més solemne i va deixar brillar així la pianista moscovita, amb el seu estil gràcil, cadenciós i una mica introspectiu a què el públic gironí ja està acostumat.

Durant els aplaudiments, i just abans dels bisos, Miura no va poder esquivar una efusiva abraçada de la seva amiga Varvara. A vegades, les emocions són realment mozartianes, o sigui, més fortes que tots els protocols. Però ja que anàvem distesos, la vesprada acabaria amb un toc d’humor, amb el jove violinista director llançant l’orquestra al pizzicato desenfrenat de la famosa Polka dels germans Strauss. No era Mozart, però era vienès, i també una àgil manera de fer-nos tornar a casa, somrient i taral·lejant.

Orquestra de Cambra de Viena
Auditori de Girona, 2 de maig


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.