El llenguatge comú de la poesia

Vaig conèixer la poesia de Josep Checa al Festival de Poesia de Sitges fa tres anys. Des del primer moment el vaig voler traduir sense pensar en la publicació, només pel plaer de passar-los del català al castellà. M’agrada fer-ho quan un poeta revela bellesa i empatia. Checa no es prodiga gaire, així que no és fàcil entrar al seu món. Poc temps després, se’m va acudir publicar un dels seus llibres mitjançant el suport de l’Editorial Cántico i de l’Institut Ramon Llull: Pell d’ànima, premi Senyoriu d’Ausiàs March de Beniarjó 2018, es pot llegir en les dues llengües.

A propòsit del tema de les llengües, fa un parell de setmanes un mitjà de clara tendència dretana em va fer una entrevista i el resultat no va ser satisfactori per a mi, ja que el periodista va donar èmfasi, en un to excessivament vehement –lluny del meu–, a les respostes telefòniques que li vaig donar sobre la situació actual dels que vivim a Barcelona i escrivim en castellà, arribant a descontextualitzar la meva opinió. He traduït amb molt d’interès poetes catalans i considero que totes les llengües han d’estar al mateix faristol de visibilitat. Venia a dir que hi ha una certa marginació per part de les institucions cap a l’escriptura en castellà, però que, a més, molts mitjans fan servir les llengües com a llançadora per provocar o inventar-se enfrontaments.

El poemari Pell d’ànima de Josep Checa parla del temps passat amb un vocabulari exquisit, propi de la comarca d’Osona i del seu poble, Caldes de Montbui. Hi reflecteix la situació de pobresa en què es vivia als anys seixanta, com a la majoria de zones rurals de la geografia peninsular. Em va passar que, a mesura que anava comprenent en la traducció que els seus poemes transmetien una sensació de tristesa ancorada en el passat, el poeta em feia sentir com el que anomenem progrés contribueix a deixar enrere qualsevol vestigi del passat amb l’objecte de fer rendible la nova realitat arrasant allò que les generacions anteriors van aixecar, no sense poc esforç.

Fer ressaltar la memòria col·lectiva, així com la riquesa lèxica i metafòrica de Josep Checa, ens ofereix un resultat brillant i fa que la llengua en què va ser escrita s’elevi a una categoria que només la gran poesia pot assolir.

Estem vivint una polarització com no s’havia vist en les últimes dècades; no només a Catalunya, s’estén a tot Europa. Són temps difícils fins i tot per a la nostra manera de relacionar-nos. Potser, la poesia, la bona poesia, pot aconseguir una cosa que la política cada vegada fa més, separar-nos. Somio, com va dir Adrienne Rich, en un llenguatge comú, sense les traves d’imperialismes i d’imperis, de les ombres patriarcals de la nostra història.