“L’ànima és la llengua”

Gens ni mica. Wanda Pitrowska és regadora d’amor per a Lluïsa Cunillé. Perquè ella és molt amiga del meu amic Albertí i ells són parella des de fa uns 20 anys.

Pitrowska s’ha fet aquest matí un electrocardiograma i el metge m’ha dit: “Vigili, Pitrowska, vigili, perquè no està molt bé de salut.” He acceptat fer un concert de comiat a Barcelona, perquè Wanda Pitrowska és una grossa regadora d’amor per al TNC però sap que, a partir d’ara, ha d’anar acceptant encàrrecs més a poc a poc.

Wanda Pitrowska és directora titular de l’Orquestra Simfònica de Txòtxia, a Estònia. I aquesta formació reclama molta feina. I potser per això no podrà venir tant a Barcelona perquè puc tenir massa feina pel meu cor dèbil tot i que escampo amor per Catalunya i la música catalana com una regadora.

La Sala Gran és molt gran. A Wanda Pitrowska li agraden les coses grans. Però a totes les senyores els agraden les coses grans. És molt important que les senyores puguin arribar a fer coses grans. La Sala Gran és per a senyores. S’ha fet feina per millorar-ho, però se n’ha de fer molta més.

No, m’agrada molt aquest espectacle de la Cunillé perquè ensenya una part fosca. Hi ha molta gent que pensa que Cunillé ha fet una mirada del Paral·lel massa fosca, però la memòria del que va ser el Paral·lel és molt fosca. Cunillé ha fet un viatge a la part que no coneixem. Ens agrada molt imaginar el Paral·lel de grossa regadora de llum i cuixes i pits, però també va ser una grossa regadora de consciència política. I Cunillé ha anat aquí. Alguns espectadors preferien la llum, però la vida és així; es prenen decisions.

No, quan vaig conèixer Albertí just Manolo Escobar s’acabava de morir per problemes del cor. Per això estic tan afectada. S’ha de vigilar molt amb el cor, perquè a Wanda Pitrowska li agradava molt “Mi carro me lo robaron anoche cuando dormía” però no li agradava “A los toros, minifalda”. I també m’agrada molt una cançó de dos compositors flamencs, de Flandes, no d’Andalusia, que van compondre Que viva España. Ara molts ciutadans que voten el partit d’extrema dreta a Espanya pensen que és una cançó d’extrema dreta, i no ho és pas. Escobar va dir que hi ha tantes Espanyes com milions de còpies s’han venut d’aquest disc. Manolo Escobar no era de dretes, era molt més progressista que l’Espanya que l’aplaudia. Wanda Pitrowska tampoc és pas de dretes.

La nova directora [Carme Portaceli], que encara no conec però m’han parlat molt bé d’ella, li ha dit que farà coses, però que calli perquè ella encara ha de fer la presentació.

Sí, perquè Xavier Albertí m’ha dit que no ha volgut un sou gran a Madrid per poder ser lliure. I, per tant, podrà compatibilitzar l’encàrrec a Madrid amb totes les propostes que li agradin fer. Podrà fer el que vulgui.

No és fàcil aquesta resposta. Perquè cada país té una tradició. I la tradició hi té molt a dir. I Catalunya ha tingut una tradició de teatre molt vinculada a la burgesia. El teatre del Paral·lel era una excepció. Però la va matar la guerra i la dictadura. Com a Polònia. La supervivència de la cultura era al teatre. A Catalunya, el TNC ha canviat molt, però encara ha de canviar molt més perquè la societat reclama un teatre diferent, sense perdre el gran objectiu: la grossa regadora d’amor per tradició catalana. Sense tradició no hi ha obertura a nous públics. Sembla una paradoxa, però no ho és. El públic entén el teatre com una eina de connexió a l’ànima del seu país. I l’ànima del seu país és la llengua. L’ànima de Catalunya és el català. El teatre ha de ser social, integratiu, respectuós amb el color de la pell de les persones però, sobretot, ha de seguir responent a l’ànima. I, insisteixo, l’ànima del teatre a Catalunya és el català. I això es vincula amb una paraula meravellosa, que és la tradició, que vol dir patrimoni, o matrimoni, o heteromoni, però vinculat a les arrels.

Ha intentat fer-ho, però Conservatori, Museu de la Música i Associació Robert Gerhard diuen que no tenen diners per a aquesta partida. Però insistirem. El futur encara s’ha de fer. La difusió de les partitures és una lectura més selecta, no pot arribar a tothom. Però Xavier Albertí té el seu arxiu personal obert a tothom. Molta gent li demana partitures i aquestes sempre arriben. És molt important no només la feina de llegir el teatre, sinó també publicar-lo. I una altra feina feta és la col·lecció Teatre Reunit. Acabarem amb quasi trenta títols per fer visible el coneixement del teatre, sempre defensant les arrels, grossa regadora d’amor per les arrels de la cultura.

Això és mentida. És igual de difícil portar a Polònia una obra en català que en castellà. La internalització dependrà dels ajuts que donin les institucions del govern de Catalunya. L’Institut Ramon Llull ha de treballar per institucionalitzar sortides de les produccions del TNC. No s’hi val a dir coprodueixo una obra d’autor anglès amb un teatre rus. El que importa internacionalitzar és Sagarra, Guimerà, Rusiñol, Pitarra, Cunillé, Miró, en altres llocs. El TNC ha fet molta feina de difusió, com traduccions a l’anglès perquè es produeixin a l’estranger. Però per conèixer el patrimoni català s’ha de portar fora el teatre que es fa a dins. I això és responsabilitat del govern, especialment de l’Institut Ramon Llull. Desperta, Llull, desperta!

Opening night és una coproducció amb La Veronal i TNC. La llei no deixa que, si no hi ha coproducció, un element extern pugui fer gira, només es pot fer al teatre. És una qüestió legal.

Les produccions del TNC estan obligades, per llei, amb els costos tècnics del TNC. Els convenis dels treballadors del TNC fan que això sigui car. Un bolo de De què parlem... necessita una subvenció important del govern o ampliar el pressupost del TNC. Quina solució hi trobem? Més diners o més coproduccions externes. La gira per 18 ciutats no l’ha fet l’estructura de La Calòrica, sinó la del TNC.

Es pot fer quan vulguin. La Calòrica no ha estat ben bé coproductora, però com que una part de la coproducció és el seu talent, no hi hauria cap impediment legal. Ja ha passat altres vegades, com és el cas de La importància de ser Frank, del David Selvas, que va anar al Poliorama sense cap problema.

Exacte.

Primer l’Albertí fa una conferència que sap coses del Paral·lel, després hi ha quatre números musicals i després em convida a mi a fer una actuació especial de comiat del públic del TNC. Però el metge ja m’ha advertit: “Vigila, vigila, Wanda, el teu cor està delicat.”.

Xavier Albertí no ho sé, però Wanda Pitrowska obre i tanca una època. M’agrada molt tancar èpoques.