Cultura

GUILLEM ROMA

MÚSIC

“Soc un exemple del nostre món accelerat”

Kiribati és un arxipèlag del Pacífic i serà el primer país del món que quedarà sota les aigües del mar per efecte del canvi climàtic
He patit una certa hostilitat d’un ecosistema musical que menysprea allò que no pot assimilar, com el meu projecte

Guillem Roma (Manlleu, 1984) és un músic únic en la seva espècie, una creador difícil d’encasellar en cap dels nombrosos calaixos que utilitzen els analistes de la música popular per intentar posar una mica d’ordre en el caos sonor que ens envolta. El seu cinquè disc, Kiribati (U98 Music) és una nova demostració que Guillem Roma no està obsessionat amb ser el més modern o el que té més likes, perquè la seva música va per lliure, força a contracorrent, la qual cosa no vol dir que visqui aïllat del món. Com a qualsevol ésser humà conscient el preocupa l’escalfament global i que algun dia les aigües del mar se’ns empassin. Com podria passar aviat a les illes Kiribati.

Estava escoltant el seu disc i, quan ha arribat la segona cançó, ‘Ya nunca lo sabrás’, m’ha semblat veure el fantasma d’Antonio Machín...
Ho entenc com un elogi [riu].
Ho és.
De fet, entre les referències que tenia abans de gravar aquestes cançons hi havia músics com ell o Xavier Cugat, com a part d’aquest univers que connecta el Mediterrani i el Carib: un pont que per a mi resulta molt natural, per tots els anys que vaig viure a Cuba i a Mèxic. Jo afronto aquest repte amb un punt vintage i la voluntat de recuperar un determinat tipus de cors i d’arranjaments, però al mateix temps amb una producció molt moderna. M’inspiren les melodies de les pel·lícules de Disney en els anys quaranta o el bolero clàssic, però a partir d’aquí faig les meves pròpies cançons, amb un concepte més pop.
Ho posa fàcil perquè a les xarxes socials el tractin de ‘viejuno’.
Sí, és possible [riu], però si et dic la veritat aquest adjectiu no em desagrada gens, perquè de fet aquesta era la meva voluntat: sonar d’una determinada manera i reivindicar gèneres que fa anys que estan infravalorats o oblidats, com ara el pasdoble i el bolero. Ara que C. Tangana s’ha atrevit a fer un pasdoble sembla que es van perdent molts prejudicis, com també per la feina més de fons que han portat a terme durant anys altres intèrprets com ara Sílvia Pérez Cruz. En qualsevol cas, jo sento com una cosa molt natural el fet d’apropar-me a aquestes sonoritats antigues, també perquè recordo molt bé el meu avi patern cantant boleros a les sobretaules o escoltant jazz clàssic. D’alguna manera, tot això s’acaba filtrant en la meva música.
Però sense renunciar als avantatges tecnològics del segle XXI.
Sí, exactament. La idea és portar més enllà tot aquest llegat sonor, no quedar-se en el que ja coneixem. En aquest punt ha estat determinant la producció de Panxii Badii, que ha fet que Kiribati soni fins i tot més actual i una mica més potent que els meus discos anteriors, amb baixos i percussions contundents. Hi ha fins i tot algunes picades d’ullet als recursos de producció que s’utilitzen molt actualment en les anomenades músiques urbanes, però d’una manera molt puntual i subtil, sense que es perdi mai la frescor que vull que tinguin les meves cançons.
Què hi va anar a fer, a Cuba?
Hi vaig anar el 2007, quan tenia 23 anys, per anar a estudiar a l’Escola Internacional de Cinema i Televisió un curs de documental i un altre de guió cinematogràfic. Jo havia estudiat aquí comunicació audiovisual, i no havia marxat mai a fora. Quan vaig arribar a Cuba semblava que era un altre planeta i no entenia com parlaven. Però va ser una gran experiència vital, que em va marcar molt artísticament, com també em va passar després durant la meva estada a Mèxic. La cubana i la mexicana són dues cultures molt potents, i jo llavors tenia una edat en què ets molt esponja i ho absorbeixes tot ràpidament.
I a Mèxic, què se li va perdre?
Hi vaig anar a treballar en un projecte televisiu, entre el 2007 i el 2010.
No hi veig la música per enlloc.
A Cuba també vaig estudiar-hi piano. Jo havia estudiat música des dels 6 anys, fins al grau mitjà de piano, però mai no m’havia plantejat la música de manera professional. Abans d’anar a Cuba havia gravat una maqueta, però sense cap ambició. Va ser a Mèxic on vaig veure que la televisió no era realment la meva vocació i em quedava el cuquet de la música.
Què va passar després? Perquè el 2012 ja va debutar amb ‘Oxitocina’.
El 2010 vaig tornar aquí amb la voluntat de fer una aposta ferma per la música. Ja tenia algunes cançons i em vaig llançar a la piscina. I vaig començar la meva carrera molt al marge de la indústria musical, autoeditant-me els discos i sent el meu propi mànager. Vaig tenir la sort que el meu projecte va anar creixent de manera natural, sense cap altre suport que no fos el de la meva família i el públic que m’anava descobrint en els concerts.
Des del principi la seva música ha estat un còctel molt variat, difícilment relacionable amb cap escena. Premeditat?
Sí, sempre he tingut una barreja d’influències bastant diverses que no he volgut frenar mai: música balcànica, folk anglès, ranxeres i moltes altres músiques d’origen divers. Justament crec que aquesta gran varietat és la que ha donat identitat al meu projecte, la marca de la casa, com si diguéssim. I també estic convençut que el fet d’haver-me mantingut força al marge de l’ecosistema de la indústria musical ha fet que la meva proposta tingui una personalitat molt especial, tot i que al mateix temps també he patit una certa hostilitat d’aquest ecosistema discogràfic, que menysprea les coses que no pot assimilar, com el meu projecte.
El seu punt de partida, la fusió estilística, és també la base de molts grups catalans que en els últims anys han triomfat fent mestissatge, sobretot en el circuit de festes majors. Però no veig que tingui gaire a veure amb ells.
En realitat, la meva música no està concebuda com un mestissatge d’estils diferents, però també he actuat en festes majors, tot i que potser més en el circuit de teatres i auditoris. De fet, en els últims anys hem tocat a tot arreu, tant aquí com a Madrid, el País Basc i altres punts de l’Estat espanyol, i fins i tot a Mèxic.
Hi ha una estratègia a l’hora de combinar diferents idiomes, com ara el català, el castellà, l’anglès i el portuguès, en els seus discos?
No, no hi ha cap estratègia, però sí que he notat que el fet que en els últims discos hi hagi més presència del castellà em facilita les coses fora d’aquí. Però no són coses que decideixi d’un dia per l’altre: en general, tota la meva proposta artística té un punt de cocció molt lent. Per exemple, i parlant de coses més pràctiques, jo tot just vaig descobrir com ser mànager quan ja havia publicat dos discos i ja portava quatre anys fent concerts. I ho vaig aprendre a força d’hòsties.
Un bon aprenentatge, sí.
Sí, segur [riu]. D’una banda, estic molt orgullós d’haver seguit aquest camí autogestionat, perquè penso que si he arribat fins aquí és només per la meva música, no per la intervenció d’altres factors. Però també t’adones de certes dinàmiques del mercat contra tot allò que no pot etiquetar. Jo no em puc queixar de com m’ha anat tot, però tinc companys músics que han de treballar en feines precàries tot i haver publicat grans discos, perquè no poden viure de la música.
Parlant de precarietats, com el va tractar la pandèmia l’any passat?
El més curiós de tot és que l’any passat vaig fer més concerts que fa dos anys, perquè pel que fa al directe la meva proposta s’adaptava millor a la situació que estàvem vivint: tocava amb un format reduït, de trio, i a més tinc l’avantatge que la meva música és per a públics de totes les edats, que la poden escoltar asseguts. A més, durant els mesos de confinament em trobava en un procés de creació total, i vaig tenir més temps per compondre les cançons d’aquest disc. De fet, hi ha alguna cosa en les lletres del disc que estic segur que és producte del moment i la situació en què van ser escrites. Parlo sobretot de cançons com ara La profecía, Kiribati i No fer tant, que en el fons és un cant al decreixement, per un mateix i pel planeta.
Parlava abans de Sílvia Pérez Cruz i canten junts ‘La profecía’. Ja la coneixia?
Molt poquet. De fet, vaig contactar amb ella per Instagram per proposar-li aquesta col·laboració. Que acceptés fer el duet va ser tot un regal, perquè per a mi ella és tot un referent.
Per què va triar ‘Kiribati’ com a títol?
Kiribati és un arxipèlag del Pacífic que, segons tots els indicis, serà el primer país del món que quedarà sota les aigües del mar per efecte del canvi climàtic, que és l’eix temàtic del disc. Tenim la imatge d’un paradís com Kiribati, perquè el disc té aquesta energia tropical, però lligant-ho també tot a l’emergència climàtica.
El paradís i l’infern allà mateix.
Sí, d’una banda hi ha aquesta sensació de felicitat que transmeten algunes cançons, però també amb un rerefons social, polític i ecològic. Són dues sensacions diferents, però m’agrada que convisquin dues coses aparentment contradictòries. Crec que l’art et permet fer això: combinar missatges que semblen oposats.
Em sembla molt significatiu el que transmet ‘Canción de las cosas inútiles’.
Sí, és una cançó que passa força desapercebuda dins del disc, però jo crec que és de les més maques. Parla d’aquelles coses que molta gent pot considerar inútils, com veure una posta de sol, però que són les coses que realment donen sentit a la vida i donen un plus humà a l’existència. Per tant, són superútils.
De fet, el seu missatge lliga molt al de ‘No fer tant’, que obre el disc. Són cants contra el pragmatisme extrem.
En els meus discos sempre intento que hi hagi un missatge de lliçó de vida, no alliçonadora, però com dient a l’oient: jo ho veig així. Les meves lletres no estan basades en coses personals, viscudes –en aquest disc l’excepció seria Serpiente, trátame bien–, sinó que reflecteixen més aviat quina és la meva visió del món.
O com voldria que fos la seva vida...
La meva vida té sentit però necessito recordar-me determinades coses. En realitat, No fer tant me la canto també a mi, perquè soc hiperactiu. Soc un exemple més del món accelerat en què vivim, encara que diguin que amb la pandèmia hem baixat el ritme i hi ha més reflexió.
Parlant d’activitat, té una carrera paral·lela com a realitzador de videoclips.
Sí, n’he fet uns quants per a Beth, Blaumut, Miquel Abras, Las Migas, Alessio Arena, etc., a més dels meus propis videoclips. El de Kiribati , per exemple, el vam filmar sota el mar. En els meus vídeos sempre dono molta importància al moviment i al ball, i crec que són una eina important per entendre les cançons i el meu projecte en general.
Diu que ‘Serpiente, trátame bien’ està basada en una experiència personal?
Sí, és una anècdota de quan vaig estar a Cuba. Una nit vam tornar a la casa on vivíem i ens vam trobar una gran serp a sobre de la porta de l’habitació. Jo li vaig començar a cantar “serpiente, trátame bien”, com si fos un faquir, i després ens en vam anar a dormir, una mica inquiets, però l’endemà ja havia desaparegut. D’aquesta història en voldria fer un petit documental, mig vertader, mig fals.

Propera parada de la gira: el Festimams

Guillem Roma té ara uns quants concerts en perspectiva per presentar Kiribati a diferents punts de Catalunya. La propera parada de la gira serà el festival Festimams de Girona, el 20 de juny al pati de la Casa de Cultura, on oferirà en format de trio un concert especial amb “música, amor i alegria”, com s’especifica en el programa d’aquest festival en què l’humor és un dels ingredients habituals. El 26 de juny actuarà a La Pollancreda.mus de l’Esquirol, i al juliol també passarà per Cervià de Ter, dins del festival Emergent, el dia 3; Roda de Berà, el 10; els Cellers Carol Vallès, en el marc del Festival Instants, el 17; Castellar del Vallès, el 24, i el Festival Roca Foradada de Torredembarra, el 30 de juliol. El 8 d’agost, Guillem Roma estrenarà una producció especial amb cobla, en el Festival Amb So de Cobla, de Palamós, i de moment l’agenda del seu web es tanca el 18 d’agost amb un concert a la Pobla de Segur.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.