Cultura

CUCA CANALS

Novel·lista i guionista

“Crec que escric llibres per poder-los dedicar”

De Bigas Luna vaig aprendre que la gent que arriba lluny a la vida és perquè treballa molt, i a més ell tenia molt talent
A mi el que m’agrada és la creativitat, combinant les diferents vies d’expressió. I el que m’agrada molt és dedicar llibres

Cuca Canals és una persona de timidesa simpàtica. És espontània, imaginativa i amb sentit de l’humor. Va ser una professional reconeguda en el món de la publicitat. Després, va guanyar premis escrivint guions de cinema amb Bigas Luna. Sempre ha anat creant poemes visuals d’influència brossiana. Ha publicat novel·les per a adults amb èxit, cosa que també està aconseguint amb sèries per a lectors de 10 a 12 anys. La darrera és Filo&Sofia, publicada per Edebé, en què el 1910, en una ciutat imaginària, hi ha un orfenat que tira endavant amb penes i treballs i tota sola una noieta, la Sofia Hipàtia. Els nens tenen noms (i mentalitats) com ara Confuci, Sòcrates Júnior, Karlitus Marx, Rinus Descartes, David Hume i Freddy Nietzsche. Els nens i ella són especials perquè... pensen. I això és el que Canals vol fomentar: que pensem.

Vostè ha estat una persona polifacètica al llarg de la seva vida. Anem a pams. Es va dedicar a la publicitat amb èxit. Per què ho va deixar el 1992?
Perquè Bigas Luna em va oferir escriure tres pel·lícules i vaig haver de triar. El món de la publicitat estava molt bé, a més jo estava molt ben considerada i molt ben pagada, però volia més. I vaig veure que tenia una oportunitat única.
I ho va deixar en sec?
No, des d’aleshores he anat fent alguna cosa com a freelance. Una campanya divertida que he fet els darrers anys és la de la loteria de la Grossa.
És un món tan estressant, superficial i de punyalada per l’esquena com diuen?
Això de la punyalada no ho sé. Sí que és un món estressant, però per a mi va ser una manera d’aprendre moltes coses i molt diferents, perquè jo era directora creativa i has de fer de tot. A més, he conegut gent molt interessant. El Bigas en aquella època feia publicitat.
També és artista plàstica, en especial de poesia visual. Considera la poesia visual més art plàstica que literària, doncs?
És molt difícil definir el que és. Per mi és el que era per Joan Brossa, meitat imatge i meitat paraula. El vaig poder conèixer, Brossa. Va ser un moment molt feliç. Em va animar a desenvolupar la meva carrera com a poeta visual. Va ser un bon padrí. I va escriure un text molt maco sobre la meva obra.
Vostè també ha dissenyat samarretes, cartells, catifes, cortines, rellotges... Suposo que unint el talent de publicista i el d’artista, gairebé li deu ser fàcil.
La majoria de coses les he fetes perquè me les han proposades, no per guanyar-me la vida. A mi el que m’agrada és la creativitat. I anar combinant les diferents vies d’expressió. El que m’agrada molt és dedicar llibres... De fet, crec que escric llibres per poder-los dedicar.
És cert, fa unes dedicatòries molt maques, amb una aroma ‘postista’, com les que feia Antonio Beneyto.
Gràcies...
També ha estat guionista, cinc vegades amb l’enyorat Bigas Luna... Com es treballava, amb ell?
Es treballava molt. D’ell vaig aprendre que la gent que arriba lluny a la vida és perquè treballa molt. A més del seu talent i bon gust, i de treballar molt, era un gran filòsof i ho traslladava a les seves pel·lícules.
Cap anècdota...?
Jo estava acostumada als vint segons de la publicitat i quan ell em va demanar d’escriure una seqüència per posar-me a prova, amb tres línies en vaig tenir prou... Em va dir «està bé, però et pots enrotllar més». Tot i que crec que una de les coses que li agradava de la meva feina és que sé sintetitzar. Els Bigas tenia una visió publicitària, buscava imatges molt impactants.
De les cinc pel·lícules, ‘Jamón, Jamón’, ‘Huevos de oro’, ‘La teta y la luna’, ‘La camarera del Titanic‘ i ‘Volaverunt’, amb quina es queda?
Amb la Trilogia Ibèrica, les tres primeres que has dit. Em van ensenyar a estimar el món que m’envolta.
Escriure un guió i veure’l a la pantalla ha de fer goig. Han dut mai una novel·la seva al cinema?
Han estat a punt d’adaptar alguns dels meus llibres, en especial Berta la Larga, que va ser la primera novel·la que vaig publicar, el 1996. Però no... Sobre això que dius del goig, sí, en fa molt. El primer cop que vaig veure i sentir una frase meva a la pantalla gran –a més, dita per la Penélope Cruz plorant– em vaig emocionar, és clar. Era com si el que jo havia inventat de cop existís de veritat...
I no voldria dirigir cinema?
Els directors s’emporten tot el mèrit, però s’ho mereixen. És esgotador, han de fer de pares dels actors, arriben els primers i marxen els últims, fan de tot... Però, no, mai ho he volgut per a mi. [Riu].
Continua escrivint guions, però, i fa poques setmanes n’ha estrenat un...
Sí, és un thriller que es titula Dos. L’ha dirigit la Mar Targarona i el protagonitzen el Pablo Derqui i la Marina Gatell. Va d’un home i una dona que no es coneixen i es desperten en un llit... units per l’abdomen.
Ostres, quin inici! Com a novel·lista, imagina en imatges el que escriu?
No, no tot, però sí que veig coses. En el cas de Filo&Sofia em vaig imaginar una habitació amb vuit nens tancats, que fossin com àlters egos de filòsofs universals... Més que veure imatges quan escric, hi ha imatges que m’inspiren. Un cop vaig veure un penjoll que era una llàgrima d’or damunt la fotografia d’una noia i d’allà va sortir una novel·la, Llora, Alegría, sobre una noia que plora llàgrimes d’or...
La deuen fer plorar molt...
Aquest és el problema, que la maltracten... I d’això va la novel·la! [Riu]
Per la influència dels guions, deu tenir el llibre perfectament estructurat abans de començar a escriure... oi?
No. Soc supercaòtica. Quan escric tinc el principi i el final i per a la resta demano ajuda als personatges. De vegades tinc alguns elements més. Per exemple, vaig pensar en un nen que tingués el serrell del Descartes o, una imatge potent, el cadàver d’un nen amb un os de peluix al costat, que ha deixat el seu assassí.
No escatima violència i morts de nens.
Això només en la primera novel·la. Ara els nens estan acostumats a veure de tot. A més, una trama tova, jo no la sé fer...
Parlem de la seva novetat, doncs, de la sèrie de novel·les infantils Filo&Sofia. N’ha publicat dues i, com que estan protagonitzades en cada cas per un dels personatges, suposo que en té previstes, com a mínim, set...
Poden ser set o trenta, però dependrà de si té èxit. Altra cosa és que no em limitaré als que viuen a l’acadèmia des del principi, poden anar venint i marxant altres personatges, altres nens filòsofs. Amb el meu fill Bruno vam fer una selecció de filòsofs, però en falten molts... I falten noies. Per desgràcia, al món de la filosofia clàssica hi ha poques dones. Qui mana a l’acadèmia, però, és una noia, inspirada en Hipàcia d’Alexandria.
Planteja fonaments de la filosofia, de Sòcrates a Nietzsche, passant per Hume i Descartes... Sèries com ‘Merlí’ i èxits, tot i que ja en fa 30 anys, com ‘El món de Sofía’, de Jostein Gaarder, demostren que la filosofia és accessible per a (gairebé) tothom, oi?
Merlí és una sèrie molt bona, molt, i la recomano a tothom, té uns grans personatges, però la novel·la del Gaarder la vaig començar, en aquella època, i no vaig poder... No suportava la nena protagonista, va ser una cosa de pell. Era tan repel·lent...
La filosofia pot ser accessible, però...?
M’he adonat que la filosofia, de fet, és ensenyar la gent a pensar. Actualment considero que hi ha poca reflexió. I, sobretot de cara als nens, he volgut introduir la filosofia com a sistema per pensar. Si penses una mica alhora de preparar-te un entrepà sempre et sortirà més bo que si el fas sense fixar-t’hi...
Però no són novel·les filosòfiques...
Bàsicament són novel·les de misteri, però amb filòsofs. La intenció primera és que els nens s’ho passin bé llegint-les, però també que a mesura que es vagin fent grans, els sonin els filòsofs protagonistes. Una cosa que em sembla interessant d’aquests llibres és que els ensenya a ser tolerants, que cada persona pensa d’una manera diferent i que el que hem de fer és respectar-nos. Hi ha nens que funcionen com dictadors, es creuen que el que diuen va a missa... I el món no va així.
També juga amb el clàssic escolar, en aquest cas en un petit orfenat...
Per dos motius. Primer per unir aquests nens sota un mateix sostre i, segon, perquè, com que són orfes, emocionalment són més madurs que la resta de nens. Les experiències traumàtiques per les quals han passat fan que reflexionin d’una manera en què la majoria de nens no ho fan.
I si tenir un antagonista clar (Salgueri) no és prou, una part de les trames és policíaca, els nens fan de detectius per enxampar assassins... Quin còctel.
Vaig decidir, entre d’altres elements, que fossin històries impactants, molt bèsties, per atraure l’atenció dels nens. La tria de filòsofs la vam fer el meu fill i jo passejant durant la pandèmia i pensant en els mètodes deductius que podia tenir cada filòsof. Un que fes preguntes (Sòcrates), un interessat per la part social (Marx), un que dona molta importància als sentits (Hume), un que dubta de tot (Descartes)...
A més hi ha la història de cada nen. La primera, la de Rinus Descartes, una mica ‘harrypotteriana’, i la segona, de Karlitus Marx, amb una herència pel mig...
La tercera serà de Nietzsche i del seu amic Wagner!
Entre d’altres estímuls, aquests llibres volen empènyer a pensar, pensar i pensar per un mateix, i també hi ha una visió de respecte per l’altre en general, com ja hem dit, però en especial per les dones. Ha volgut donar una, necessària, visió feminista?
El dèficit de dones en el projecte l’he mirat de compensar d’una altra manera. Em sento una mica com la Hipàcia d’Alexandria, però ella era més tolerant i pacient que jo! [Riu]
I també fomenta la lectura, la cultura en general, en contraposició a la crema de llibres per part d’uns personatges idiotitzats, fidels al pensament únic... És un advertiment contra el feixisme cada cop més desacomplexat?
Ara que m’ho dius, sí que va per aquí, perquè tampoc m’agrada aquest món en què tothom està tan crispat. Per això també m’agrada aquest projecte, perquè hi poso un gra de sorra, molt petitet, però un gra de sorra en favor del diàleg i el pensament.
Com és que ho ambienta el 1910?
L’època és per justificar que existeixi un orfenat, perquè avui dia seria impossible que funcionés com ho fa a la sèrie.
I la localitat de Barville...?
És fictícia... Però amb el nom volia fer un homenatge a Barcelona.

Amb imaginació i gens de sucre afegit

María Fernanda Canals de Campos, àlies Cuca Canals (Barcelona, 1962), ha estat o és publicista, pintora, poeta visual, guionista de cinema, escriptora... Ha publicat novel·les com ara Berta, la larga, La hescritora, Llora, Alegría i 500 mil historias de amor, jocs creatius com ara En pocas palabras, Feliz cumpleaños i Cien piezas únicas i, en infantil, La profesora que hacía faltas de hortografía, la col·lecció de vuit títols El joven Poe i ara inicia la col·lecció de Filo&Sofia (amb traducció catalana de Marina Garcia).



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
Todd Haynes
CINEASTA

“La Velvet és l’equilibri entre Reed i Cale”

SANT SEBASTIÀ

La GIO s’estrena a Temporada Alta amb dos concerts

Girona

Fires a la plaça del Vici

Invitació a l’aventura

Barcelona
Mirador

Jesús, debat dramàtic

Periodista i escriptor

Amb l’equilibri subtil del Fuji

Barcelona
societat

Grans i petits, en els 36 tallers de Barcelona Dibuixa

Rècord de visitants al festival d’arquitectura Open House BCN

Barcelona

El Palau de la Música commemora els 50 anys del discurs de Pau Casals a les Nacions Unides

Barcelona