Opinió

LLUÍS OLIVÁN

ESCRIPTOR

“Estem aparcats com una autocaravana”

El protagonista odia la retòrica sentimental que sovint envolta la paraula ‘empatia’. Davant dels problemes tira pel dret
L’escenari és una urbanització on la gent no es coneix, on per l’espai públic la gent pràcticament no hi camina

Lluís Oliván (Lliçà d’Amunt, 1968) ens proposa en la seva darrera novel·la, Vladivostok (Edicions del Periscopi) un insòlit protagonista, en Tomàs, una sorprenent galeria de secundaris i un viatge estroncat, no només físic sinó també vital, que s’endinsa en multitud de temes que van des de la solitud fins a les absències passant per la paternitat defectuosa o la política corrupta.

No ho hi ha gaires personatges centrals que siguin jubilats, en la literatura. És una opció que marca tot el seu relat, farcit de reflexions d’un senyor, en Tomàs, que afronta els fracassos personals amb una certa normalitat.
Sí, des de la normalitat però alhora des de la permanent sensació de fracàs, convençut que tota la seva vida ha estat una derrota. De fet la vida sempre acaba amb una derrota perquè arriba la mort. A ell encara li queden anys de vida i veu tota la seva existència sota aquesta impressió.
Però és indulgent amb els seus propis defectes. Ell mateix ho diu, o vostè li fa dir: “Un home sol es pot permetre un cert desordre sense que se’l jutgi.”
És indulgent amb alguns dels seus defectes i alhora és dur i s’encara amb una certa cruesa quan trenca algunes barreres morals pendents, quan afronta la paternitat, les relacions de parella...
Estem parlant d’en Tomàs, dèiem, enginyer industrial jubilat, seixanta-sis anys, dos de vidu, i per a aquells que vulguin buscar-li cara, vostè li atorga una semblança física amb l’escriptor israelià Amos Oz. De les primeres coses que en sabem com a lectors és que odia la paraula ‘empatia’, sobretot aquells que la fan servir. Realment no es pot tenir menys empatia.
[Riu] És un home que s’encara amb la vida sempre des d’un sentit pràctic, que no inclou necessàriament la proximitat emocional amb els altres. Odia tota la retòrica sentimental que sovint envolta la paraula empatia. Els problemes, els intenta solucionar tirant pel dret.
Aquesta és una novel·la que parla molt de les absències, principalment de la dona d’en Tomàs, la Magda, de la qual ara ell s’adona que en sabia poca cosa, malgrat haver dormit al mateix llit. Dormir al mateix llit i viure a la mateixa casa no vol dir necessàriament viure la mateixa vida.
En parla com si haguessin estat dos autòmats passejant-se per casa gairebé sense interactuar. Per això intenta redescobrir-la a través dels llibres.
És curiós que un escriptor triï de protagonista algú que troba ridícula la ficció literària. Era la seva dona la que guardava els llibres, en una pila que ell sempre havia considerat inútil i que ara, tal com vostè diu, va recuperant a poc a poc, en un intent de recuperar també la persona amb qui havia planificat el viatge que dona títol al llibre: Vladivostok. Una ciutat igualment absent, que mai es fa present.
Aquesta idea dels llibres com a objecte inútil, o la mateixa literatura com a activitat inútil, és una barrera amb la qual els escriptors ens hem d’enfrontar. Per què tinc necessitat d’explicar històries inventades de gent que no existeix? Què busco amb això? Podem trobar moltes respostes, però la idea de la literatura com a cosa absurda me l’he plantejada moltes vegades. Per això m’interessava que algú de fora d’aquest món hi reflexionés i acabés descobrint que la literatura també parla d’ell.
En aquest punt rescato una frase seva que li he llegit en alguna entrevista: “La literatura ha de servir per a alguna cosa però també pot ser perfectament inútil”
I també pot funcionar com un joc. La literatura pot tenir o no utilitat, però com a joc sempre té un punt d’interès.
El que sí que necessitava era una ciutat com Vladivostok que apareix com una destinació idealitzada, un paradís inabastable al qual el personatge s’adreça però no sabem si hi arriba. I també necessitava un escenari on mentrestant transcorregués l’acció, en aquest cas una urbanització típica catalana.
Hi ha aquests dos entorns, Vladivostok com a ciutat mítica i un antic veïnat de Lliçà que jo conec bé, un lloc inventat amb un nom real. En realitat una urbanització que és un no lloc, on la gent no es coneix, on per l’espai públic la gent pràcticament no hi camina i on les persones són també una mica com les parcel·les, aïllades.
En aquest sentit la narració transita entre la ciutat on som i la ciutat on ens agradaria ser. És una idea que plana per tota la novel·la, els viatges ajornats.
Sí, simbolitzada sobretot amb aquesta autocaravana aparcada al pati, que porta molt de temps sense moure’s. La idea és aquesta: no som capaços de moure’ns com voldríem, estem aparcats com aquesta autocaravana.
Pel que fa als llibres –dels quals vostè, per cert, en fa una recopilació referencial al llarg de tota l’obra, amb cites pertinents– un personatge fa l’afirmació següent: “Guardem llibres perquè ens resistim a prescindir del passat”, i ho exemplifica dient que té exemplars de ‘Poldarks’ i ‘Yo Claudios’ a les prestatgeries. Això ho entendran bé els ‘baby boomers’ que llegeixin aquesta entrevista: quina època, aquella, quan obrint una llibreta bancària te’ls regalaven!
[Riu] És un comentari humorístic, una picada d’ull que només entendran els d’una certa edat. Jo, els Poldarks ja no els guardo, però segurament a casa dels meus pares hi deu haver algun d’aquells toms.
Una pregunta ben personal, aquí escaient, perquè a la gent també li agrada saber aquestes coses: vostè en viu, de la literatura?
No, jo soc professor de secundària. A mi em sembla que de la literatura, almenys de la literatura en català, és difícil viure’n, llevat que es tracti de coses adjacents, com ara escriure articles, participar en programes de ràdio o televisió... Hi ha poca gent que vengui prou llibres per viure d’això. Segurament n’hi ha algun, però.
Tornem a ‘Vladivostoc’. Hi parla també de la solitud, no pas com una condemna sinó com una opció. Tots els personatges que envolten la parella formada per en Tomàs i la Magda no tenen noms. S’hi refereix com el Nano, el Fill... de la veïna, la Veïna, El Cinquè Home, etc. Això ajuda a enfortir la sensació de l’anonimat de la solitud.
Buscava remarcar la solitud, la distància emocional, la manca d’empatia. Ell no connecta amb els altres però, tot i això, molts l’acaben considerant una bona persona. Amb l’amic de tota la vida té una relació d’estranya parella. L’amic és molt més gregari, participa en moltes activitats i, en canvi, en Tomàs no li accepta mai cap proposta; ell no ho és gens, de gregari.
És un dels molts tòpics que desmunta la novel·la. Vostè escriu: “Quan et diuen que ets bona persona és que no pots oferir res més.”
Exacte, en Tomàs fins i tot es nega a acceptar això. Si no pots ser útil no ets res.
Sobre el Nano, el fill biològic, cal dir que serveix per abordar també la paternitat defectuosa, en aquest cas viscuda a distància. Però tot indica que si pare i fill fossin a prop encara seria pitjor.
Sí, perquè es tracta d’una paternitat fracassada, absent i molt conflictiva. En Tomàs n’és conscient però és que el seu fill no li agrada gens, ni tan sols l’anomena fill, és una relació que no funciona per cap de les dues bandes.
I malgrat aquesta escorça de derrota acceptada, en Tomàs acaba descobrint que sempre hi ha espai per a un nou amor, en aquest cas madur i alternatiu, es podria dir.
En Tomàs accepta les coses tal com li venen, sense fer excessius judicis morals sobre allò que li passa. I, efectivament, durant un moment sembla que fins i tot podrà aferrar-se a una nova idea d’amor. Es planteja si pot tornar a viure a la seva manera, si pot interessar-se per noves propostes fins a trobar un nou camí, fins a trobar la via Vladivostok, vaja.
Però fins i tot aquí sura el pragmatisme pessimista d’en Tomàs, quan es revela contra la mania de celebrar la vida, de celebrar-la, diu ell, amb una mena d’alegria pactada. I no té misericòrdia quan insisteix que a partir de determinada edat no hi ha lloc per a la celebració corporal.
Molts autors han parlat d’aquesta decrepitud. Sabem que ens hi enfrontem de forma inevitable, però el meu personatge ho fa a més amb un punt d’alleugeriment, sense por de res. L’absència de desig també pot ser assumida com un alliberament, pot aportar una certa serenor.
I tot això amanit amb la llosa d’una existència avorrida que el nostre protagonista afronta amb aficions tan banals com escoltar la cançó d’estiu de TV3 o veure el Tour de France al sofà.
Fins i tot veu el Tour en diferit. Arregla el jardí, es passeja en bicicleta... és a dir, fa coses pròpies de la gent que viu aïllada en aquesta mena de parcel·les i renuncia a activitats col·lectives com ara anar a ballar country al casal d’avis.
Des del punt de vista estilístic, el narrador utilitza la tercera persona però a vegades s’atura, com si portés una càmera cinematogràfica, i ens bloqueja la contemplació de l’escena. O sigui, quan li interessa ens engega a dida.
[Riu] El narrador opina i se’ns adreça directament als lectors; no és la primera vegada que ho faig, però potser sí de manera tan radical. Així tenim una perspectiva més àmplia, m’agrada la idea de no perdre de vista que això és una narració, i per tant de deixar clar que no podem aspirar a la totalitat. Cal aconseguir-ho sense que la tramoia faci pensar al lector que el fas fora de l’univers de la novel·la. Les coses es poden explicar de moltes maneres sense que la gent desconnecti.
També pel que fa al llenguatge, a vegades els personatges parlen amb un registre no normatiu. ‘Lo meu i lo teu’, ‘estàs fet un bon pàjaru’... Els autors catalans tenim limitacions a l’hora de copsar el llenguatge del carrer sense caure en barbarismes?
En totes les llengües passa, sobretot en els diàlegs, cal escapar-se una mica de la normativa. És veritat que en català potser passa més perquè tenim més interferències. Normalment els barbarismes es fas servir relativament poc, i només en els diàlegs, per marcar el perfil d’algun personatge. I no passa res, el lector ja sap el que entra i el que no entra en la normativa.
Un altre tema que toca: la corrupció política. Ho fa amb pinzellades de desencant comunista, quan la Transició va desmuntar el mite que les esquerres eren honestes.
És un trànsit que era molt comú, passar del comunisme al PSC. I pel camí trobar la temptació de la corrupció. En Tomàs hi arriba com fa totes les coses, acceptant-les sense fer judicis morals, sense veure que es tracta d’una animalada, fins que el seu pare li obre els ulls.
Un pare que serveix per acreditar el seu enèsim fracàs. Com a pare és un desastre i com a fill, una decepció. Però sense perdre mai la ironia, això sí.
És un fracàs com a pare, com a fill, com a polític i com a marit. Com a autor me l’estimo, tot i pensar que en el fons és un malparit.

El dret a un final redemptor

Tothom en aquest món es mereix un final redemptor encara que no sigui un final gaire heroic. Mentre confeccionava aquest desenllaç per a la seva novel·la, que lògicament no desvelarem, Lluís Oliván tenia clar que el seu Tomàs continuaria sent un home pràctic, amb un final inevitable, que veu com el problema se li ha fet molt gros i no té més sortida que tirar pel dret. Com a autor que combina obra publicada en castellà i en català, Oliván opina que les campanyes manipuladores que insisteixen a presentar Catalunya com un territori hostil a altres llengües són absurdes. “Em considero un autor que escriu en català la majoria de les seves obres; també n’he escrit en castellà senzillament perquè em venia de gust, i ningú m’ha vingut a dir pas res, per això. Sincerament crec que davant d’aquesta mena de campanyes no cal dir gaire res, entre altres coses perquè tampoc m’escoltarien.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Vuit empreses del sector químic de Tarragona dona 2.300 testos d’antígens per fer la diada castellera de Santa Tecla

Tarragona
Javier Bardem
Actor

“En aquest país es justifica gent com Jesús Gil o l’emèrit”

sant sebastià

Dones de veu pròpia

Girona

Radu Adrian mostra obres que abracen una intimitat sacra

Girona

El cim de Barcelona

barcelona
Crítica
música

Franquícia o nació?

JOAN-LLUÍS LLUÍS
Escriptor

“El pa de la ficció ens el mengem cada dia”

Girona

Crítica poc mordaç amb tòpics

sant sebastià
Raphael
Cantant

“És més comercial el desamor que l’amor”

SANT SEBASTIÀ