Cultura

Mark Baker

ESCRIPTOR

“Vietnam va ser una bogeria, res tenia cap sentit”

Els hospitals de l’administració estan plens, encara, de veterans amb problemes mentals

Publicat originalment l’any 1981, Nam, construït a partir dels testimonis orals dels homes i dones que van lluitar en la guerra del Vietnam, no únicament manté, quaranta anys després, la seva aura de culte (Fugazi, històric grup de hardcore, es van començar a dir així després que el seu líder, Ian McKaye, quedés fascinat per una expressió dels soldats nord-americans descrita en el llibre) sinó que continua sent un manual de primera, amb certs punts de contacte amb els treballs de la Nobel bielorussa Svetlana Aleksiévitx, per fer entendre com de cruels i horribles són les guerres. L’autor de Nam, Mark Baker, va tornar la setmana passada a Barcelona (ciutat que havia visitat breument, l’any 1972, en la seva “època hippie”) convidat per la llibreria Finestres (Carrer Diputació, 149). L'editorial Contra ha traduït el llibre per primer cop al castellà, amb pròleg de Kiko Amat.

Per què va decidir-se a fer, ja fa més de quaranta anys, un llibre com ‘Nam’?
El vaig començar a fer uns anys abans de ser publicat. En aquells temps, de la guerra de Vietnam no se’n parlava, als Estats Units. Havíem estat deu o quinze anys escoltant cada nit els recomptes de morts en el telenotícies i ningú volia tornar a treure el tema. I els que menys, els homes i dones que hi havien participat, perquè l’última cosa que volien era quedar estigmatitzats. Molts d’ells, de fet, ni tan sols n’havien parlat amb les seves parelles o els seus amics, i, quan buscaven feina, era, sens dubte, una experiència que amagaven. Jo tenia alguns amics que havien lluitat al Vietnam, especialment un de molt jove, força honorable, que em va començar a explicar un seguit d’experiències diferents a les que s’expliquen en el llibre però que, d’alguna manera, em van servir per concloure que allà hi havia una història que no se’ns havia explicat i que desconeixíem, malgrat que al Vietnam hi lluitessin tres milions de nord-americans entre 1964 i 1975, aproximadament una desena part de la meva generació.
No devia ser fàcil que li expliquessin les atrocitats que li expliquen en el llibre...
En absolut! Vaig començar amb alguns amics d’aquests que et deia i, després, vaig anar entrant en contacte amb organitzacions com Vietnam Veterans of America i d’altres que existien llavors. Amb cada persona amb qui parlava, de les quals en el llibre no revelava la identitat, li preguntava si coneixia algú altre que estigués disposat a parlar amb mi i, en alguns casos, no en tots, hi accedien. Al final vaig acabar entrevistant quasi dues-centes persones, tot i que moltes només de manera molt breu. Moltes d’altres, d’altra banda, ni tan sols això: tan bon punt encenia la gravadora, s’enfonsaven i es mostraven incapaces d’explicar-me res.
Són històries esgarrifoses.
Absolutament. N’hi ha, de tortures elèctriques, o de camps de presoners, que em van colpir especialment.
Anar al Vietnam era una qüestió de classe?
Entre els que hi van anar hi havia molta gent pobra i sense perspectives, així que, en gran mesura, sí que ho era, una qüestió de classe. Jo mateix provenia d’una família de classe mitjana que sempre havia tingut molt clar que aniria a la universitat, així que vaig tenir sort. Hi havia també qui els seus pares tenien prou contactes perquè un metge els falsifiqués un document o prou diners per enviar els seus fills al Canadà.
Per què s’hi van allistar, els que ho van fer?
Molts no tenien alternativa i van deixar simplement que passés. I d’altres creien que allò era el que se suposava que havien de fer: ser un home, anar a la guerra… Però molts, insisteixo, s’ho van trobar a sobre i no tenien cap sortida perquè, bàsicament, no tenien recursos per trobar-la. A més, no sabien on anaven, es van trobar en una emboscada.
La Segona Guerra Mundial era encara relativament recent.
Sí, és clar, molts pares de la nostra generació hi havien lluitat. El meu pare mateix va fer-ho al Pacífic. Els que van anar al Vietnam, però, no tenien ni idea d’on anaven. Molts tenien John Wayne al cap i totes aquestes pel·lícules de bons i dolents tan americanes...
Recorre sovint, en el llibre, a la idea que els soldats eren ments de 35 o 40 anys en cossos de nanos de 18.
Sí, perquè van estar exposats a uns nivells brutals de violència. I no només violència, sinó de ridiculesa, d’estar caminant pels boscos dia i nit amb la por al cos i trobant-se gent que podien ser els teus enemics. Vietnam va ser una bogeria, res tenia cap sentit.
Diu també que els soldats, tan bon punt aterraven al Vietnam, de seguida s’adonaven que aquella guerra no la guanyarien.
Sí, fins i tot gent suposadament compromesa amb la causa se n’adonaven de seguida, de quina era la situació. Estàs suant com una truja, caminant tot el dia aterrit… Hi ha un noi, en el llibre, que ho explica així: en una guerra, diu, matar és la part més fàcil. La part que acaba pesant més és tota la resta, que, amb tot aquell estat de pànic constant, es converteix de seguida en una absurditat.
El cinema n’ha donat una imatge més o menys fidel, del que va arribar a passar al Vietnam?
He de dir, abans de res, que moltes pel·lícules no les he vist, ja que, després d’escriure aquest llibre, vaig establir una relació amb les històries que s’hi explicaven i se’m feia difícil veure-les reflectides a la pantalla, tot i que d’una manera molt diferent al que això devia suposar per als veterans, és clar. Encara arrossego certa animadversió per veure aquestes pel·lícules. He vist Apocalypse Now, Full Metal Jacket... i crec que són com un mirall trencat del que va passar al Vietnam. Hi ha parts que són increïblement reals, però n’hi ha d’altres, com la de Marlon Brando amagat a la jungla, que no. De tota manera no en responsabilitzo els directors, sinó al fet que la majoria de coses que van passar al Vietnam són difícils de capturar per convertir-les en una pel·lícula.
Quina és la situació, en l’actualitat, als Estats Units, de tots els veterans de la guerra del Vietnam?
Han passat cinquanta anys, però la gran majoria encara s’ho han de manegar per tornar a tenir una vida normal. Un dels excombatents amb qui vaig parlar recordo que m’insistia que posés que tenia una bona feina, una dona meravellosa i dos fills, que havia aconseguit no tornar-se boig, però els hospitals de l’administració, encara ara, estan plens de veterans d’aquella guerra o amb greus problemes mentals o de drogoaddicció.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.