Cultura

“Deixeu-me treballar”

La nova directora del Macba, Elvira Dyangani, promet una transformació del museu, per enèsima vegada immers en una crisi, basada en els “afectes”

Elvira Dyangani: “El Macba ha de ser un lloc on passin coses memorables”

“Volarem. Però per a això necessito que em deixeu treballar.” Elvira Dyangani Ose, la nova directora del Museu d’Art Contemporani de Barcelona (Macba), va emanar en la seva primera compareixença totes les virtuts que remarquen d’ella els qui la coneixen: energia, carisma, simpatia, optimisme, originalitat, valentia, frescor i veu crítica.

No va ser una presentació normal, però. El polèmic acomiadament per burofax de la conservadora en cap Tanya Barson i del cap de programes públics Pablo Martínez, l’endemà que Dyangani fos nomenada, fa just una setmana, va enrarir la roda de premsa. Abans que esclatés la crisi, l’alcaldessa Ada Colau no tenia intenció d’assistir-hi. S’ho va repensar, però el cas és que no va fer cap tipus de valoració d’uns fets que han encès els ànims del sector artístic. Colau més aviat es va mostrar incòmoda amb les preguntes dels periodistes sobre aquest tema.

Per contra, Dyangani va respondre a tot, incloses qüestions molt delicades del funcionament del museu que rep en herència. I no a tot li pertocava a ella contestar, però ho va fer. “El gerent no està per sobre del meu rol”, va emfasitzar per desmentir els que alerten que els darrers moviments organitzatius han tret poder de decisió al director. Ara directora, la primera en els més de 25 anys del museu, una fita que, per cert, en la roda de premsa només va mencionar la consellera de Cultura, Natàlia Garriga.

Dyangani va reconèixer que les formes del cessament de Barson (previst des de fa mesos per conflictes amb l’equip) i Martínez (aquest sí inesperat, com a mínim d’aquesta manera tan precipitada) l’han afectat. “Seria insensible si digués que no. Hi ha coses que s’haurien pogut fer millor. Hem de mirar endavant i treballar perquè aquesta situació no es torni a repetir.” Cap membre del consell general (a la tarima també hi eren la presidenta de la Fundació Macba, Ainhoa Grandes, i, telemàticament, la directora general de Belles Arts del ministeri, María Dolores Jiménez-Blanco) en va dir ni piu.

El màxim òrgan de govern del museu va aprovar dijous passat el nou organigrama, el causant de la sortida de Barson i de Martínez, que havien estat escollits per concurs, i no a dit com a càrrecs de confiança de l’anterior director, Ferran Barenblit (assegut a la fila zero de l’acte). A Dyangani, no se la va consultar per dissenyar la reestructuració. Però no hi veu més complicacions que obrir ara un diàleg intern per corregir el que cregui que no s’adapta al seu projecte. “Es revisarà el que s’hagi de revisar”, va garantir la presidenta de la privada Fundació Macba, històricament al punt de mira dels crítics amb el model de museu.

Una de les víctimes de l’enrenou d’aquests dies és el Programa d’Estudis Independents (PEI), les dues directores acadèmiques del pròxim curs del qual han renunciat en solidaritat amb Martínez, Marina Garcés i Yayo Herrero. “Entenc que hagin abandonat”, però la preocupació de Dyangani és ressuscitar-lo. “El PEI és una eina fonamental”, va subratllar. Comprensiva, sí, però amb ganes de girar full i obrir la nova etapa.

“Avui és un dia bonic”, va proclamar Colau, feliç que l’arribada de Dyangani hagi generat “molta il·lusió.” Que així és, sens dubte, però mentre l’alcaldessa parlava, el nombre de signatures del manifest Macba per venir , amb l’enunciat És aquest el museu que volem?, no parava d’incrementar-se. A mitja tarda ja eren prop de 900, i no estrictament del món artístic. També n’hi ha del teixit associatiu del Raval, cada vegada més allunyat mentalment i emocionalment del museu.

Colau va prometre a la directora que l’ajudaran a entomar la seva tasca “amb tota la llibertat”. Si és així, ja saben que ve amb la idea de fer canvis substancials, i alguns en la línia dels que reclama el sector en aquest manifest i en els nombrosos comunicats que han anat sortint des de dilluns, quan va petar tot; els últims, de la Plataforma d’Artistes (PAAC) i de la xarxa La Internationale , de la qual formen part el mateix Macba i el Reina Sofía de Madrid, comandat per un dels seus exdirectors, Manolo Borja-Villel, que s’ha sumat a la protesta. És una crisi de pes, per molt que a la compareixença s’intentés dissimular. Una més de les que s’han viscut en la trajectòria agitada del Macba. La broma de passadissos habitual és: té aquest museu una negativitat incrustada que li impedeix amb persistència poder complir la seva missió? Ho sembla ben bé.

Dèiem que Dyangani entra al Macba amb el desig de fer un tomb als seus mals enquistats. No és una extraterrestre de l’escena barcelonina. Aquí és on es va formar, a la UAB i a la UPC. Va viure a la ciutat tretze anys i va participar activament en els col·lectius de base que van pressionar per a l’obertura del CCCB i d’Hangar. A l’acte va confessar que sempre que ha volgut aspirar a una feina, com va ser a la Tate Modern de Londres, ha reivindicat “la importància” que va tenir per a ella la capital catalana aquells anys d’aprenentatge i de primeres feines de treballadora cultural, com la de guia de la ruta del modernisme. Els seus orígens són modestos. Va néixer a Andalusia, a Còrdova, el 1974, de pares de Guinea Equatorial. Parla un català perfecte i per a la presentació, pensant en l’ambient tens, va estar a punt de recórrer a alguna frase de Tirant lo blanc per transmetre “la idea èpica que el camí de l’heroi sempre comença amb un obstacle”.

Canvis necessaris que va esbossar. Justament, una implicació real i no de retòrica amb el Raval, “un barri divers”. Una atenció real i no de retòrica als agents artístics de la ciutat, amb una lògica de “coalició no jeràrquica”. I convicció per “promoure a l’exterior l’art i els sabers locals”.

El nou Macba que s’imagina és “orgànic, accessible, transparent, viu, plural, dinàmic i inclusiu”. Els continguts, “transdisciplinaris i transgeneracionals”, generadors de “pedagogies radicals” i territori enemic “de l’actual paradigma neoliberal”, que també està subjugant les funcions de les institucions artístiques. “És un moment per examinar la pròpia història del Macba i, sobretot, superar-la.”

Al públic el posarà “al centre de l’equació”. Per a ella és públic inclús el transeünt “despistat” que travessa la plaça dels Àngels amb cap empatia, sovint amb aversió i tot, per l’imponent edifici Meier. Capgirar aquest sentiment passa per fer-li entendre que “li pertany”. El sistema de l’art s’ha proveït d’una nomenclatura feixuga, però Dyangani defensa el terme més senzill i honest per fer aquest clec, no només necessari sinó urgent. “Els afectes.” Un Macba afectuós no estaria ara mateix en crisi.

“El Macba ha de ser indispensable en la vida de la ciutadania. Un lloc on passin coses memorables i on es cuidi les persones, els treballadors i els usuaris.” “Tot el que necessita el Macba per fer aquest pas ho té aquí. Jo em sento absolutament preparada.” Només implora que la deixin treballar. Que vindria a ser la clau de tot.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Festa infantil solidària, a les Planes

Les Planes d’Hostoles
ARTURO GAYA
MÚSIC DE LES TERRES DE L'EBRE

“Se’ns vol imposar una manera de viure molt individualista”

BARCELONA

La mare de la fanfàrria

blanes

Forallac deixa a cel obert el gran fossat de Peratallada

forallac / Peratallada

La poesia de J.S. Pons ressonarà a l’Escala

l’escala

Pep Sau guanya l’onzena Biennal d’Art de Girona

girona

Capital mundial de l’arquitectura

Barcelona

Torna el Mas i Mas Festival amb 165 actuacions

barcelona

Músics de prop, en un nou cicle a Calonge

calonge