Cultura

EDUARD VALLÈS

HISTORIADOR DE L'ART

“Picasso va integrar la cultura catalana en la seva vida”

És un deute pendent de saldar, el que té Barcelona amb Picasso

La relació de Picasso amb Catalunya va tenir l’efecte dels primers amors. Passi el que passi, mai s’obliden. L’historiador de l’art Eduard Vallès (Horta de Sant Joan, 1971) és un dels grans experts picassians i en aquesta entrevista ens ofereix un mosaic de vivències, evidències i anècdotes dels anys catalans de l’artista, que li van deixar un pòsit afectiu per a la resta de la seva vida. Vallès va explorar la influència de l'art català sobre Picasso en la seva tesi doctoral i ara té dos projectes internacionals a l’horitzó en què es visibilitzarà. Una exposició al Japó, Picasso: the blue period and beyond, a partir de la tardor del 2022, de la qual serà el comissari. I el més immediat, i no de menys volada, una mostra que s’obrirà el pròxim 9 d’octubre a l’Art Gallery d’Ontario i que el 26 de febrer es traslladarà a la Phillips Collection de Washington, Picasso: painting the blue period. En aquest cas, ell hi participa com a col·laborador, i només de començar la conversa ens en desvela alguns detalls lluminosos.

Quin Picasso es veurà en aquesta doble exposició al Canadà i als Estats Units?
Principalment el d’època blava, amb una especial atenció en les obres subjacents sobre les quals Picasso havia pintat. El valor afegit és que el posarà en context: París, però sobretot Barcelona, perquè és on bàsicament es desenvolupa el Picasso blau, el seu primer estil realment personal després d’haver pouat influències eclèctiques. La construcció de l’artista Picasso comença aquí i la seva relació amb els artistes catalans va ser determinant. N’he escrit un article al catàleg. I a l’exposició hi estaran ben representats, com Nonell.
La gran exposició del 2018 al Museu d’Orsay de París, ‘Picasso. Bleu et rose’, de la qual vostè i Marilyn McCully van ser els assessors científics, va obrir camí. Primer impacte: començava amb una sala dedicada a Els Quatre Gats. Hauríem de celebrar aquest Picasso difusor de la cultura catalana.
Del tot. Picasso fa d’altaveu de la cultura artística catalana arreu del món. Evidentment que per ella mateixa té solidesa, però Picasso en fa créixer exponencialment l’interès. No és només que aquests artistes van formar part del seu entorn, sinó que també el van influir en major o menor mesura. El més important de l’estada de Picasso a Catalunya és que ho va filtrar absolutament tot i a gran velocitat. Hi va arribar amb 13 anys en un moment brillant de l’art català. Tot d’una es va alimentar d’uns artistes que admirava, els de la primera generació modernista. Admirava l’artista i, sobretot en el cas de Rusiñol, la imatge de l’artista per antonomàsia. Picasso evoluciona i entra en contacte amb la segona generació modernista. Anglada-Camarasa i, sobretot, Nonell, un dels que més el marquen. El fet que ell ajudi ara a projectar a fora des del punt de vista museogràfic l’art català del seu temps és gairebé com si fos una mena de retorn, entès en clau simbòlica, de tot el que van significar els seus anys catalans per a la seva formació.
No sempre s’ha assimilat bé a fora, oi?
Si ens centrem en els anys de joventut, s’han fet moltes exposicions binomials en què la relació era tènue o simplement s’aprofitaven del seu nom. Però, en canvi, hi ha artistes com –insisteixo– Nonell, en què el vincle és claríssim. Tant com el que va tenir amb noms com Gauguin o Puvis de Chavannes, sobre els quals sempre s’ha posat l’accent. En aquest sentit això està força condicionat a la potència que té cada cultura i la nostra no n’ha tingut prou per irradiar. A poc a poc es va imposant el que és un fet objectiu: que Picasso es va formar en el sistema artístic de la Barcelona del canvi de segle. Això es veu de seguida quan et passeges pel Museu Picasso de Barcelona i les seves reserves: pots reconèixer en la seva producció l’empremta de l’obra dels artistes catalans. Els copia les obres, n’imita les signatures... Però és que, a part, va deixar una gran galeria iconogràfica dels tòtems. Va arribar a fer 22 retrats de Rusiñol, una desena de Mir, al voltant de deu més d’Anglada-Camarasa...
Un aspecte menys conegut és la seva imbricació amb la literatura catalana.
Li vaig dedicar un estudi, Picasso i el món literari català. 1897-1904, publicat per Enciclopèdia Catalana, de gairebé 200 pàgines. En l’àmbit internacional el que es coneix pel que fa als seus inicis és la seva vinculació amb els literats francesos, com ara Max Jacob i Guillaume Apollinaire, que indubtablement és fonamental. Però la primera incursió en el món de la literatura va ser a Catalunya. Fa d’il·lustrador de poemes i contes, gairebé sempre escrits en català, en revistes com Pèl i ploma, Catalunya Artística, Auba o Joventut. I realitza un munt de retrats d’escriptors a qui va conèixer personalment: de Juli Vallmitjana, de Josep Maria Folch i Torres, de Frederic Pujulà i Vallès, d’Alfons Maseras, de Pompeu Gener, d’Eduard Marquina... Ni més ni menys que gairebé una vintena d’escriptors catalans són retratats per Picasso abans de la seva arribada a París, el 1900. Què tenen en comú els literats que va tractar? Doncs que no eren gaire importants en aquella època. No va tractar amb els grans. Sí que era un entusiasta de Joan Maragall, a qui no hi ha constància que hagués conegut. Va copiar i va traduir al francès un poema del poemari Enllà perquè el pogués llegir la seva companya Fernande. També hi ha un testimoni que assegura que va fer el mateix amb La vaca cega, però de moment no ha aparegut el document. L’expert francès Pierre Daix recull al seu Dictionnaire Picasso: “Picasso parlait toujours de lui [Maragall] avec enthousiasme.” Això, ho subratllo, dit per un francès, que no crea tantes suspicàcies...
També va anar a l’enterrament de Jacint Verdaguer.
Amb uns amics van caminar durant tota la nit, plovent, a més, des d’Els Quatre Gats fins a Vil·la Joana per vetllar-lo. Després va entrar a l’ajuntament a signar el llibre de condol. És a dir, que va fer dos gestos consecutius per honorar-lo. No el coneixia però sabia què significava Verdaguer per a la cultura catalana.
Picasso parlava català.
Picasso va parlar català, cosa que s’ha posat en dubte en diverses ocasions. L’hagué de parlar a Barcelona, però especialment a Horta i a Gósol. Fins i tot davant d’interlocutors francesos, i això no sempre agradava a tothom. El parlava d’una manera matussera, com ell mateix reconeixia, barrejat amb castellà i francès. Durant molts anys, a amics més propers els demanava que quan li enviessin cartes o postals des de Catalunya fossin en català. El 1906, quan va a Gósol, no només parla en català: escriu en català diverses cartes. Tot està documentat. Només cal consultar els arxius del Museu Picasso de París. No som els catalans els que ens hem apropiat de Picasso, com sovint s’ha dit, és Picasso el que es va apropiar de la cultura catalana. Es va sentir sempre còmode amb la nostra cultura, i la va integrar en la seva vida amb tota normalitat.
Ens podria explicar l’anècdota de Palau i Fabre quan li va dur el llibre ‘Picasso per Picasso’, el 1970. La hi he llegit a l’opuscle del discurs de la sessió inaugural que va fer del curs 2019/2020 de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), ‘Picasso i la cultura catalana’, una magnífica síntesi que aprofito per dir que estaria bé que algun dia es convertís en un llibre.
Palau i Fabre va escriure la primera publicació monogràfica sobre els autoretrats de Picasso i, com feia sovint, la hi va portar personalment. Quan el secretari de Picasso, Mariano Miguel, republicà, va veure que era en català li va recriminar que no l’hagués fet en castellà. Picasso va dir a Palau i Fabre que havia fet molt ben fet i que del català ja es podria traduir als altres idiomes. Al cap d’una estona, va cridar el seu secretari amb un “noi!”, carinyós. Ho explica Palau i Fabre al seu llibre Estimat Picasso, que recomano vivament.
Potser és massa agosarat afirmar que va empatitzar amb la causa catalanista?
No ho podria plantejar de manera estricta en aquests termes, però és una realitat que la majoria dels seus amics de joventut eren d’ideologia catalanista. El Sabartés, el Casagemas..., tot aquest entorn n’era, i molts d’ells van ser detinguts a la manifestació de l’11 de setembre de 1901, com va descobrir el doctor Francesc Fontbona. Ell, més que una opció política, el que sentia era una profunda adhesió al país i a la seva cultura. Sempre va aplicar una mena de discriminació positiva cap a tot allò català. Perquè sabia que era una cultura que havia tingut problemes. El 1938, compte amb l’any, en una dedicatòria va escriure: “Visca Catalunya.” Hauria pogut perfectament no complicar-se la vida i prescindir d’allò que per a alguns era una cultura menor. Però va fer just el contrari: posar-la en valor. Torno a Maragall: un cop el seu amic Apel·les Fenosa va ridiculitzar un artista dient que l’únic que feia era recitar Maragall. Picasso li va contestar així: “Maragall és un poeta molt gran [...]. Si fos francès el seu nom seria conegut arreu del món.”I això ja no era a principi de segle, quan copià i traduí Maragall, sinó als anys quaranta.
El 1934 va trepitjar per últim cop Catalunya. Què en sabem, d’aquella estada?
Efectivament, és la darrera data documentada que el situa a Catalunya. Hi va venir després de visitar diferents indrets de l’Estat. L’últim que va fer va ser visitar el Museu d’Art de Catalunya poc abans d’inaugurar-se. No en tenim fotografies, però espero que algun dia n’apareixeran. La visita va durar moltes hores i, sobretot, li van interessar les col·leccions d’art romànic. El va fascinar.
Hi ha una altra anècdota impagable de temps després, el 1962, amb un cartell de Sant Climent de Taüll.
L’arquitecte Xavier Busquets li va regalar el cartell que havia fet Francesc Català-Roca per a una campanya de promoció d’Espanya del Ministeri de Turisme. Picasso, estranyat, li va preguntar quina Maiestas Domini era i Busquets li va respondre que la de Taüll. “No, no és la de Taüll.” I sí que ho era, però la imatge estava invertida. Picasso se’n va adonar de seguida, que els ulls estaven girats. Tenia una gran cultura visual. I un coneixement de l’art medieval català extraordinari, al marge d’una gran biblioteca sobre el tema.
He dit per error que no va tornar a trepitjar terres catalanes a partir del 1934. A Perpinyà sí que hi va anar.
Picasso intenta aproximar-se tant com pot a Catalunya. A Perpinyà hi va passar tres estius dels anys 50. Amb Ceret la relació també va ser sempre intensa. És on tenia el seu íntim amic Manolo Hugué. Quan mor Manolo, a qui fa un retrat evocatiu amb la bandera catalana, conserva el vincle amb la seva vídua Totote i la seva fillastra Rosita. Això és una cosa interessant en Picasso: al llarg de la seva vida farà una mena de traspassos d’afectes generacionals. Els familiars dels seus amics seran també els seus amics. I aquesta és una de les claus que ajuden a entendre què el porta a obrir el seu museu a Barcelona, el 1963. El que passa llavors aquí artísticament parlant ja no té cap importància per a la seva carrera. Ho fa pels sentiments que manté amb la ciutat i amb la seva xarxa d’amistats.
Li hauríem d’estar donant gràcies cada dia. I en lloc d’això tenim el seu museu passant penúries.
És un deute pendent de saldar, el que té Barcelona amb Picasso. Per molts motius, i un, que no sempre es menciona, és que el Museu Picasso va obrir el sistema de museus de Barcelona a la modernitat. En l’àmbit internacional Picasso ens posa en el mapa. A França no van entendre de cap de les maneres que ens donés les 1.000 obres el 1970, un país que era una autocràcia, sense prestigi en art contemporani i on ell no residia efectivament des de 1904. Encara avui dia emociona el gest de Picasso cap a Barcelona, i no tinc clar si l’hem sabut dimensionar prou. Què li podia aportar personalment a ell? Barcelona en el circuit internacional de l’art no pintava res. I fixem-nos en les obres que dona: les d’adolescència i joventut. Els éssers humans el nostre patrimoni més antic i estimat no el lleguem a qualsevol, sinó a qui valorem molt o pensem que el pot valorar. Un Museu Picasso fort ajuda tots els museus de Barcelona. I a Barcelona. Totes les ciutats del món voldrien el que tenim nosaltres; qui diu un museu de Picasso diu també un museu de Miró. Ho hauríem de tenir clar perquè parlem d’estructura museística, però també de projecció internacional. Picasso i Miró ens han situat, en un cas límit de generositat, en un estatus artístic que estem obligats a mantenir, per interès propi i per honorar-los com mereixen.
Queden enigmes per resoldre d’aquest Picasso català?
Hi ha força aspectes pendents d’investigar, malgrat que es tracta d’un artista molt treballat. Segurament els pròxims anys aniran sortint noves aportacions. I no em refereixo només a obres inèdites, també a recerques que aportaran altres punts de vista. Un terreny on penso que podem tenir sorpreses és el fotogràfic. Estic convençut que es localitzaran imatges amagades en arxius. Un altre camp per explorar són els retratats de la mítica exposició d’Els Quatre Gats del 1900. En va fer més de cent i n’hi ha uns quants que encara no sabem qui són.
Els experts picassians catalans s’han guanyat a pols la reputació internacional. Li ho vaig comentar també a l’ara ja exconservadora del Museu Picasso Malén Gual i em va admetre que l’última dècada a fora han fet el clec.
S’està treballant molt bé i s’està reconeixent, però això és un procés que ve de lluny, del qual som només una efímera baula, amb noms tan decisius com Palau i Fabre. Encara anirà a més. El procés és paral·lel: l’increment de la importància de les estades de Picasso a Catalunya i dels artistes catalans que el van marcar en la seva formació fa que també es valorin els experts que ho coneixen, i aquests experts són, lògicament, d’aquí perquè fa anys que ens hi dediquem i som els que tenim una visió de context dels seus anys de joventut. La Malén i jo hem participat ara en el catàleg raonat del Museu Picasso de París, per posar només un exemple recent.
Hem començat l’entrevista amb el projecte expositiu americà, del qual és col·laborador, i acabaríem amb una altra exposició, en aquest cas com a comissari, al Japó. Què ens en pot avançar?
Serà una mostra en dues seus, al museu d’Hiroshima i al museu Pola. Probablement, una de les més ambicioses que s’han fet mai de Picasso al Japó, un país que té molta obra seva de totes les èpoques. Però posarem una atenció especial en el període blau. Al Pola conserven una obra mestra del període barceloní com és La flor del mal, que havia sigut propietat del doctor Josep Fontbona. A més de reunir els picassos japonesos més potents de diferents períodes creatius, hi haurà préstecs singulars d’arreu, també de Barcelona. I la idea és que Picasso hi estigui ben acompanyat dels seus amics artistes catalans.

Passió i rigor

Josep Palau i Fabre, de qui Picasso deia que ho sabia tot d’ell, va veure en Eduard Vallès el seu deixeble més avantatjat i el 2003 li va confiar que fos el primer director de la seva fundació personal, a Caldes d’Estrac. Posteriorment, Vallès va ser conservador del Museu Picasso i actualment és conservador d’art modern del MNAC. Amb passió i rigor, ha comissariat les exposicions ‘Picasso. Amics catalans de joventut’, ‘Picasso versus Rusiñol’, ‘Yo Picasso. Autoretrats’, ‘Picasso-Perpinyà. El cercle íntim’ i ‘Carles Casagemas. L’artista sota el mite’, entre d’altres. Quant a llibres, també diversos, és l’autor de ‘Picasso. Obra catalana’, una edició de luxe d’Enciclopèdia Catalana. És membre de la Secció Històrico-Arqueològica de l’Institut d’Estudis Catalans.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Triomf femení total

Sant Sebastià

La drim_maxín publica un disc gravat en un mas durant dos dies catàrtics

girona
Un tast de...
Els Premis Literaris de Girona Fragments dels llibres guanyadors de novel·la, assaig i poesia

Amor a l’art

L’estiu del 1978 a Girona clausura el festival

sant sebastià

Viatge a la Girona ‘quinqui’ de l’estiu del 1978

sant sebastià
Crònica
música

Tres senyores veus al Grec

Barcelona

Oriol Bohigas lliura el seu fons a l’Arxiu Nacional

BARCELONA

Pilarín Bayés, Azagra, L’Avi, Jordi Bernet i Quim Bou, al Girocòmic

girona
Música

Cent anys de cant coral a les Planes

Les Planes d’Hostoles