Cultura

El Museu del Suro recorda el llegat de Floreal Radresa

L’exposició, oberta fins al 31 d’octubre, reuneix una cinquantena d’obres datades entre els anys 1970 i 1996

El Museu del Suro de Palafrugell presenta fins al 31 d’octubre l’exposició De l’exili a Palafrugell. Pintura de Floreal Radresa, que homenatja aquest artista nascut a la Catalunya Nord, en una família d’arrels anarcosindicalistes exiliada a Perpinyà durant la Guerra Civil, que va escollir Palafrugell per passar-hi els últims anys de la seva vida. La mostra reuneix una cinquantena d’obres pintades entre 1970 i 1996 dins un realisme expressionista, estil que va defensar sempre enfront de les temptacions de l’abstracció. Més d’una vegada, havia assegurat que l’art abstracte queia amb massa facilitat en “la pura estètica”: “Això per a mi no és art. La pintura, com qualsevol manifestació artística, és expressió. Ha de parlar. Picasso deia que la pintura no era un objecte de decoració, sinó una arma de guerra ofensiva i defensiva contra l’enemic.”

Floreal Radresa (Perpinyà, 1946-Palafrugell, 1996) era fill de Flora Isgleas i Alsina, i net del dirigent obrer de Sant Feliu de Guíxols Francesc Isgleas, que va ser conseller de Defensa de la Generalitat durant la Guerra Civil. El seu pare també s’havia hagut d’exiliar a Perpinyà per motius ideològics, i va ser en aquesta ciutat on va conèixer Flora Isgleas, de qui va ser parella durant cinc anys i amb qui va tenir dos fills, Helios i Floreal. El rerefons polític i compromès dels seus orígens va estar sempre present en la seva obra.

Fins al 1974, l’artista va tenir una vida errant: a la Perpinyà natal, a París, a Brussel·les i a Barcelona, on va ingressar a l’escola Massana i va treballar al taller de Joaquim Bartolí, a mitjan anys seixanta, per recomanació del seu germà, el pintor i escenògraf Josep Bartolí, que havia viscut la dura experiència dels camps de concentració francesos i, establert als Estats Units, passava temporades a Palafrugell, on el pare de Floreal tenia casa i on ell mateix va acabar establint-se el 1974. Aquí va tenir-hi el taller i va formar una família amb la restauradora belga Joëlle Lemmens, en un entorn on es va sentir acollit. La historiadora de l’art M. Lluïsa Borràs raonava sobre la seva obra: “Si la seva pintura va començar per ser agressió brutal, progressivament es va fer sàtira, sarcasme, caricatura, paròdia, burla, visió irònica, fins a esdevenir una imatge més tendra, més pictòrica, més complexa i acurada, més entenedora, però mai banal.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.