Cultura

Tristesa de la terra

La millor fotografia de premsa es torna a citar a partir de demà a Perpinyà en la 33a edició del Visa pour l’Image, que posa l’accent en el desplaçament i la ruïna

“Tots som iguals, però n’hi ha que són més iguals que els altres”, escrivia George Orwell a La rebel·lió dels animals. Encara que la sàtira de l’escriptor anglès anava dirigida a la tirania estalinista, el paper del porquet ambiciós el fan aquí els estats d’Occident, examinats pels reporters gràfics internacionals com una terra de desigualtats impúdiques i de greixosos adoradors del diner i les armes. Almenys aquesta és la imatge que presenta una de les exposicions més inquietants d’entre les 25 que es podran veure a partir de demà i fins al 12 de setembre a la 33a edició del Visa pour l’Imatge de Perpinyà. The Ameriguns és el resultat d’una recerca del fotògraf italià Gabriele Galimberti per descobrir què hi havia de cert en l’afirmació que als Estats Units el cens d’armes de foc en mans de ciutadans particulars és més gran que no pas el d’habitants a tot el país. Els retrats d’aquests fervents defensors de l’armament, posant orgullosos a les seves mansions amb tot el seu arsenal escampat al davant, compartint l’escalfor de la llar i els fills amb fusells d’assalt, revòlvers i metralletes de totes classes, expressen una violència latent que acaba de prendre forma en l’exposició de Mélanie Wenger, Sugar Moon, sobre el comerç d’animals exòtics als Estats Units. A través de l’ex-policia texà Erik Grimland, caçador professional i taxidermista, la fotògrafa va accedir al món tancat de l’Amèrica rural, sudista i enrabiada que va alimentar l’electorat de Donald Trump i que desfoga la seva virilitat deprimida acaparant trofeus de caça a l’Àfrica. Enfront d’aquesta opulència de la crueltat, Darcy Padilla es concentra, a Cicles americans, en la vida humil que gravita a l’interior de la bugaderia més gran del món (centenars de rentadores en marxa en un local de 1.300 metres quadrats), situada en un dels barris hispans de Chicago, que ha esdevingut des dels anys vuitanta el centre de socialització de tota una comunitat que fins i tot hi celebren el Nadal o hi comparteixen la pizza gratuïta que s’hi reparteix els dimecres.

Pot resultar excèntric que s’obri la ressenya d’un festival de fotoperiodisme que es defineix per la seva atenció a la humanitat ferida i humiliada per les exposicions que en mostren el revers, com ara el reportatge de Jérôme Gence sobre els nous emprenedors que han convertit l’illa de Bali en el seu ressort de luxe gràcies al teletreball (al “Silicon Bali”, com se l’ha batejada, les piscines substitueixen els taulells), però potser és aquí on hi ha el germen del dolor que assota l’altra meitat de món, per més que aquest altre sigui dins les mateixes fronteres, com en la radiografia que ofereix Guillaume Herbaut de la França de la Cinquena República, un treball valent que oposa la imatge d’un senador panxut pesant figues al seu escó (amb una fotografia de De Gaulle gravada a la funda del mòbil) a les protestes dels armilles grogues i l’ascens del populisme en un país que ja no creu en la seva Marianne. La resta d’exposicions, exceptuant el repòs que ofereixen els habituals reportatges de natura (llops i balenes, aquest any), enfronten l’espectador a una tristesa del món davant la qual ha de fer esforços degradants per distingir les ruïnes de Síria de les de Gaza, els nens desvalguts de la regió etíop del Tigre dels que fugen de l’incendi del camp de refugiats de Moria o dels que fan classe en una escola devastada al Iemen. I els milers de desplaçats, d’on són? De Síria, d’Etiòpia, d’Armènia, de Txetxènia, de Bangla Desh? A l’editorial de la 33a edició, el director del Visa, Jean-François Leroy, sosté que enmig de la crisi econòmica i sanitària, encara hi ha diaris i agències que, malgrat les dificultats, continuen enviant els seus reporters a treballar sobre el terreny per garantir “una informació veraç i fiable”, i que la seva mirada és més necessària que mai en temps de “nous obscurantismes, en què la indignació fa estralls i en què som alhora actors i víctimes d’una desinformació angoixant”. Aquest punt de vista, que no costa gens de subscriure, continua sent el d’Occident, si tots els desterrats ens semblen fills d’una misèria i un horror indistingibles, si els emigrants que el canvi climàtic ha expulsat de Bangla Desh són tan anònims com el nen que un refugiat trasllada dins d’una maleta fugint de Ghuta. Anar a veure les exposicions del Convent dels Mínims, i les projeccions que tornen al Campo Santo, i fer atenció als rostres potser és una de les millors cures contra una indiferència narcotitzant. Això sí, aquest any caldrà acreditar passaport covid, PCR o test d’antígens negatiu d’almenys 72 hores abans.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.