Les mans màgiques de Nelson Goerner

En la seva onzena edició, el Festival de Cervià de Ter s’ha establert inequívocament com un model per als certàmens de petit format, en bona part per l’atmosfera de convivència que és capaç de generar al voltant dels concerts, complementats amb refrigeris en un destacat entorn patrimonial. Naturalment, també entra en joc la irreprensible acústica de la mil·lenària nau romànica i la curosa producció amb el segell Ibercamera, proveint interessantíssims programes temàtics. El d’aquest any, fixat pels dies 3 i 4 de setembre, se centrava en la integral de la Suite Ibèria d’Albéniz, plasmada per les mans màgiques d’un autèntic prestidigitador, el pianista argentí Nelson Goerner.

L’expectació era alta, ja que el concertista venia apuntat com el gran continuador de l’escola pianística del seu país (recordem noms cimers com ara Marta Argerich i Daniel Baremboim) i també per la prolífica paleta de discos que porta publicats. Però Goerner va superar amb escreix el millor dels optimismes: és un intèrpret voraginós, transcendental.

El pianista va repartir equitativament els quatre quaderns de la Ibèria per les dues nits –divendres els dos primers i dissabte els restants– amb una execució tel·lúrica i exultant, de pulsacions peregrines, que va afavorir molt les dissonàncies i els contrastos rítmics. Va completar l’alineació amb obres de Chopin, Schubert i Debussy (aquest últim en els bisos), rematant un programa d’altíssima exigència: inclinat de forma quasi orgànica sobre l’Steinway, concentrava l’esforç en les mans i no a l’avantbraç, fent lliscar els dits lleugers pel teclat com si fos una carícia, amb una suprema subtilitat a l’abast només dels olímpics. El públic li va rendir un aplaudiment dempeus entrecreuat amb bravi merescuts.