Mudances del cos

Julia Docournau va començar a explorar les mudances d’un cos femení amb el curt Junnior (2011), en què una noia muda de pell, com una serpent, en contraure un virus estomacal. Va continuar amb el telefilm Mange (2012), sobre una bulímica que vol venjar-se de qui li fa bullying a l’institut. I va perseverar amb impacte amb Raw, en què una vegetariana, en estudiar veterinària i experimentar els últims canvis corporals de l’adolescència, sent un desig per la carn que la converteix en una depredadora. Amb Titane, consagrant-se i catapultant-se amb la Palma d’Or a Canes, la directora francesa fa un nou pas de rosca a través d’un personatge (Alexia, encarnada per la model Agatha Rouselle) que, amb una placa de titani al cap després d’un accident automobilístic, experimenta una atracció irresistible, incloent-hi la sexual, pels cotxes; pateix la seva diferència com una monstruositat que la converteix en una psycho-killer, i, embolica que fa fort, es transforma per conveniència en un noi (que un cap de bombers addicte als anabolitzants, interpretat per Vincent Lindon, vol reconèixer com el seu fill desaparegut anys enrere) mentre creix el seu ventre d’embarassada.

Amb empremtes de Cronenberg, passant del fantàstic al melodrama, i una potència visual no exempta d’efectisme, Titane es vindica com un film transgènere que dinamita les divisions de gènere. Fins a quin punt, però, Ducournau no queda (volgudament) atrapada en la truculència espaterrant de cert cinema contemporani vinculat al terror? Fent-ho amb tanta astúcia per inspirar tota mena de ditirambes que exalten Titane com un film revolucionari sense que, potser, ho sigui tant.