Cultura

MIQUEL CABAL

Traductor

“Un traductor és alhora una eina i un mèdium”

La traducció demana un cert esperit de mediació, de resolució de problemes, però també de creació i recreació
El dèficit general en l’ensenyament i la difusió de les humanitats és una xacra que genera una misèria intel·lectual

Amb 43 anys, Miquel Cabal Guarro ja acumula gairebé 40 traduccions del rus al català, amb autors imprescindibles com ara Platónov, Dostoievski, Dovlàtov, Tsvetàieva, Txékhov, Tolstoi i Lérmontov, entre d’altres. Premi Vidal Alcover 2014 de traducció per Petersburg, d’Andrei Beli, Cabal compagina traducció amb docència en diverses universitats.

Quan li vaig comentar que tenia gairebé 40 traduccions fetes del rus amb tan sols 44 anys, em va respondre que no les portava anotades.
De fet, encara en tinc 43; soc superjove! La veritat és que no recordo haver dit que no les tenia comptades, perquè, quan em cal actualitzar el currículum, sempre faig un recompte de les traduccions publicades. No sé ben bé per què ho faig, tot sigui dit, ja sabem que en el camp de les lletres la quantitat no és mai extrapolable a res. Però sí que em fa una certa il·lusió veure com el nombre de llibres augmenta. Al capdavall, la llista de feines fetes testimonia que he aconseguit tirar endavant una carrera de traductor literari al llarg dels anys. La traducció sempre m’ha interessat, sobretot la literària. Des de molt jove (jove de veritat, vull dir, no jove com ara), empès per les assignatures de grec i llatí, en les quals es treballava la llengua per mitjà de la traducció de textos, vaig veure que la mecànica de la traducció m’agradava i que, en general, era capaç de resoldre bé les qüestions que plantejava.
Què demana una bona traducció?
La traducció demana un cert esperit de mediació, de negociació i de resolució de problemes, però també de creació i recreació, i tot això junt em seduïa i m’estimulava enormement, i continua fent-ho al cap dels anys. Les primeres provatures amb el rus les vaig fer a la universitat, quan l’inefable Ricard San Vicente, a les classes de literatura russa, ens donava l’opció de traduir textos en lloc de fer informes de lectura.
Quan va començar professionalment?
Vaig començar a traduir professionalment fa exactament 20 anys, i l’arrencada va ser forta: Apunts del subsol, de Fiódor Dostoievski. Vet aquí el primer encàrrec de traducció que vaig rebre. Una editorial va demanar a ma germana, que és correctora, si per casualitat no coneixia cap traductor de rus. En aquell moment jo acabava de fer una estada a la Universitat de Moscou i no sabia gaire per on tirar. La idea de dedicar-me a traduir m’atreia, i em va fer l’efecte que, si no ho provava en aquell moment, potser no en tindria mai més l’oportunitat.
Com va anar?
Ma germana va passar el meu contacte a l’editorial, i em vaig posar a treballar. A més a més, es donava la circumstància que el llibre en qüestió em tenia ben captivat, en aquell moment. El coneixia de feia temps, l’havia llegit quan em tocava, però a Moscou vaig veure l’adaptació escènica que una companyia petita en feia en un teatret minúscul del centre, i allò sí que em va deixar ben estabornit. Vull dir que, quan em van proposar de traduir justament aquesta obra, vaig interpretar-ho com un senyal inequívoc que no podia refusar l’encàrrec. En aquell moment, Apunts del subsol no s’havia traduït mai al català. Això també era un al·licient, un element més a tenir en compte. Es va donar el cas que una altra editorial va tenir la mateixa idea més o menys en el mateix moment, i és per això que les dues traduccions que existeixen de l’obra en llengua catalana van publicar-se per primer cop si fa o no fa a la mateixa època, a principis dels 2000. Però això ja són figues d’un altre paner...
Els traductors del rus, tot i ser minoritaris, han aconseguit trencar la dictadura de l’anglès. És un problema rebre només informació amb la llengua de l’imperi?
Em fa l’efecte que hi ha diverses capes de minorització, aquí. En primer lloc, podríem tenir en compte la minoria que encarnem els traductors literaris. Vull dir que, dins del conjunt de professionals de la traducció, els qui ens dediquem a traduir textos literaris som una minoria, representem un subgrup molt poc nombrós. En segon lloc, hauríem de considerar també la minoria que som els qui traduïm del rus i de totes les llengües que no són l’anglès, el francès o el castellà. En efecte, a casa nostra (i en molts altres països d’això que tan eurocèntricament anomenem “Occident”), la llengua russa no és de les que susciten més interès entre els estudiants de llengües estrangeres, i aquesta posició secundària del rus es trasllada inevitablement a totes les categories de professionals de les llengües. Finalment, i en tercer lloc, caldria observar també la posició minoritària que ocupem els qui ens dediquem a traduir a llengües minoritzades, com el català. Els integrants d’aquesta minoria ja tenim l’amarg costum d’haver de combatre imperis culturals que ens assetgen de prop.
Com es pot sortir d’aquesta situació?
Amb totes aquestes capes de minorització al damunt, els traductors literaris del rus al català, com els qui tradueixen al català literatura produïda originalment en llengües escandinaves, en grec, coreà, hongarès o quítxua, treballem perquè arribin i resultin visibles tota mena d’opcions, visions i relats de la realitat que s’allunyin dels estàndards ètics i estètics d’això que anomenaves “imperi”. Un imperi que malda per reduir i unificar les vies d’expressió (i això inclou les llengües) amb un afany aculturador salvatge que, en definitiva, li ha de permetre unificar progressivament totes les expressions i, de retruc, també el que es coneix com a mercat.
Quin és l’autèntic significat de traduir?
No sé si seré capaç de contestar a aquesta pregunta d’una manera gaire satisfactòria. Per començar, he de dir que no m’agraden gaire les aproximacions poètiques a la naturalesa de la tasca traductiva. Vull dir que totes aquestes metàfores un punt suades que volen presentar la traducció com un pont, com un vaixell o com un núvol de cotó fluix em resulten poc aclaridores i trobo que no serveixen per donar resposta a una pregunta com la que planteges. Això no vol dir que jo sigui una mena de bèstia insensible que només pensa en termes prosaics, eh!, ni de bon tros: no tinc cap dubte del valor de la poesia i de la necessitat que en tenim en moments diversos (i insospitats) de la nostra quotidianitat. Però, això a banda, repeteixo que, si volem aclarir de debò què vol dir això de traduir o, si més no, intentar-ho, em fa l’efecte que val més que ho provem des d’una posició més pragmàtica.
Què és traduir, doncs?
En un sentit gairebé antropològic, i d’una manera molt bàsica, podríem dir que traduir és demostrar que totes les llengües serveixen per a tot i que qualsevol missatge produït en una llengua natural es pot reproduir en una altra llengua natural.
I d’una manera cultural, artística?
Si m’ho miro des del prisma literari, em trobo que el que em dona més feina d’una traducció és justament el que no és el missatge en sentit estricte, sinó tot allò que l’envolta: la petjada de l’autor, l’estil, la música, el ritme, els referents, etc. Tot aquest paquet d’elements de les obres literàries és, per a mi, el més difícil de traduir. Perquè, al capdavall, hi ha tota mena de diccionaris i recursos que ens ajuden a entendre i reproduir les paraules i els missatges. En canvi, el paquet d’elements literaris que transcendeixen el missatge són també peces que d’una manera o altra cal reproduir i, sens dubte, ofereixen més resistència a ser acollides en una altra llengua que no els elements lingüístics.
L’altre dia, a la llibreria Nollegiu, deia que un traductor és un “mèdium”.
Doncs en la línia del que acabo d’exposar, diria que un traductor és alhora una eina i un mèdium, especialment si ens referim a la traducció literària. És una eina en el cas dels elements lingüístics, però és un mèdium pel que fa als elements estètics que transcendeixen el codi lingüístic. Com que una cosa és indestriable de l’altra, penso que un bon traductor literari ha de fer els dos papers alhora.
Acaben de sortir des de clàssics del segle XIX com Dostoievski fins a una víctima de la burocràcia soviètica com va ser Dovlàtov, de qui acumula una desena de llibres traduïts per a LaBreu. Quina és la frontera de la literatura vuitcentista russa i la del segle de plata del XX? La revolució?
Ui, això sí que és una pregunta difícil. El cas és que els historiadors tenen visions força divergents sobre com cal estructurar les etapes històriques de Rússia i la Unió Soviètica. Jo m’inclino més aviat per la que diu que el segle XIX rus no s’acaba fins al 1917 i que, en canvi, el segle XXI comença a Rússia ja el 1991. Això, que al capdavall és fer coincidir els canvis de segle amb els grans sotracs socials (deixant de banda potser el més gran sotrac de tots, la Segona Guerra Mundial), pot resultar útil per entendre alguns fenòmens literaris. Podríem dir que el final del segle XIX rus és literàriament agònic.
Per què?
Les tensions entre les diverses posicions estètiques es van allargar unes quantes dècades. Hi trobem el decadentisme dels simbolistes –atiat per la crisi social i emocional del fin de siècle–, les dèries tècniques dels acmeistes o els experiments dels futuristes, per no parlar del realisme social de Gorki, la prosa polida de Bunin, etcètera. Tot això fa que la frontera entre un segle i l’altre sigui gruixuda i s’allargui prop de 25 anys.
Què aporta la literatura russa a Europa, on hi ha cultures tan hegemòniques?
Potser caldria no perdre de vista que la cultura russa i la llengua russa també exerceixen i han exercit de cultura i llengua hegemòniques. Tant en la Rússia tsarista i en època soviètica com en la Rússia actual, la primacia del rus per sobre de totes les altres llengües del territori de l’Estat rus no és que sigui un fet indiscutible, és que està legalment emparada. Dit això, penso que a Europa la literatura russa li ofereix un espai estètic convuls, on la tensió constant entre les maneres de fer europees (disfressades de modernitat) i les arrels de salvatgia oriental (vestides de tradició) col·lideixen i acaben generant discursos i models pertorbadors.
En altres moments escriure en rus, deia Brodsky, era un ofici perillós perquè et podien matar. Fa poc va tornar a passar i al nostre país el traductor del rus Andreu Nin va ser escorxat pels comunistes. És un perill de la literatura?
Bé, Joseph Brodsky ho deia en el sentit que a Rússia la literatura és una activitat rellevant i que, per tant, si s’exerceix amb llibertat creativa, i no sota els cànons que marqui el poder de torn, pot esdevenir perillosa per a qui s’hi dedica. Tot això té a veure amb el que explica Serguei Dovlàtov quan diu que Rússia és un país literaturocèntric. No sé si per bé o per mal, a casa nostra la cosa no és ben bé així. Molt em temo que el pobre Nin no va ser assassinat per haver hagut de batallar amb Anna Karènina o Crim i càstig, sinó per haver-se pronunciat contra l’estalinisme.
Complementa la traducció amb la docència a la universitat, una altra feina mal pagada. El nostre país hauria d’apostar per les humanitats i fer-se així autènticament diferent?
No tinc cap dubte que el dèficit general en l’ensenyament i la difusió de les humanitats és una xacra que genera una misèria intel·lectual que, de retruc, acaba fomentant plantejaments acrítics i actituds gregàries.

Una guia per a no iniciats

Quan pregunto a Miquel Cabal si podria fer als nostres lectors una guia breu dels seus autors favorits, i fins i tot llibres per a algú que es vulgui introduir en aquesta cultura, s’ho rumia, dubta i contesta: “A aquest hipotètic lector interessat a introduir-se en la literatura russa, potser li convindria començar llegint Els nostres o La maleta, de Serguei Dovlàtov (tots dos a LaBreu Edicions). Si la cosa l’enganxa, estic força convençut que Història del meu colomar, d’Isaak Bàbel (Minúscula), el fidelitzarà. Si prefereix els clàssics, que ataqui un Dostoievski i un Tolstoi i avaluï si és més de la corda de l’un o de l’altre. Si vol segle XX-XXI, no pot deixar de llegir Aleksiévitx, Petruixévskaia, Txukóvskaia o Ulítskaia: unes autores majúscules. I, si és donat al risc, el patiment i l’experiència literària més pura, que no es perdi les joies d’Andrei Platónov i Daniïl Kharms.” No els defraudaran i els crearan addicció.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Dani Martín, Antonio Orozco, Sergio Dalma i Els Pets participaran al festival Summerfest Cerdanya, previst pel 2022

Puigcerdà
Montserrat Torrent
ORGANISTA

“Lluito tant com puc per defensar la vellesa”

BARCELONA

“Emociona’t”: una campanya per donar suport i promocionar la cultura

Barcelona

Narcís Comadira, artista convidat de l’Auditori

GIRONA

Moulin Rouge i Bette Davis reviuran a Salt

Salt
Neus Ballús
Directora de cinema

“Un cinema diferent és possible”

Barcelona

Atrapats per la passió del cinema

Barcelona

Elmini celebra 10 anys d’independència sonora

olot

Diversitat de gènere i canvi climàtic, a l’Olot Cultura

Olot