La màgia està en la naturalesa

Elisabetta Gnone (Gènova, 1965) és una autora d’èxit per a públic infantil i adolescent. Va treballar per a la Disney i admet la influència, “tant pel que fa a les virtuts com als defectes”. Ara presenta el vuitè títol de Fairy Oak, una sèrie que no havia de ser-ho i que ha tancat –en fals– dos cops. Haver venut uns 800.000 exemplars a tot el món ha de ser un pes, tot i que molt agradable.

La història perduda és el primer dels títols que ha estat traduït al català, gràcies a Xavier Solsona, per a l’editorial Duomo. Tot va començar amb l’èxit de fa 15 anys amb la trilogia ambientada al poblet fantàstic de Fairy Oak, ple de natura, nens i fades: El secreto de las gemelas, El encanto de la oscuridad i El poder de la luz.

“Em van encarregar una història de màgia per a un públic femení infantil i adolescent, perquè venia de l’èxit de la sèrie W.i.t.c.h. A mi, parlar de màgia no em convencia, però se’m va ocórrer crear una metàfora naturalista”, explica l’autora amb una simpatia coherent amb l’esperit del que narra, en aquestes i altres sèries, com Olga de papel. Va optar per oferir màgia, però la de la natura, a través de les aventures de dues germanes bessones a Fairy Oak, un poblet amagat entre els plecs d’un temps immortal, envoltat de mars, boscos i muntanyes. Un paratge amb fades, mags i bruixes convivint amb humans normals.

Aquest món fantàstic té uns detalls d’ambientació –salvant unes certes distàncies– similars als de Tolkien i Rowling, i les edicions i il·lustracions sempre són molt acurades. Per a Gnone, després de la trilogia inicial, la història estava tancada, “no era una sèrie, era una metàfora”, però la pressió dels lectors la va empènyer a escriure un llibre més... que van acabar sent-ne quatre. “L’últim d’aquell bloc es titula Adeu Fairy Oak per tancar la història, i durant anys vaig aconseguir rebutjar les propostes de continuïtat, però la pandèmia, en què la natura va tenir un efecte calmant i de consol per a mi, em va fer adonar que podia aportar un granet de sorra” i va escriure aquest vuitè títol, i un novè que ja ha sortit a Itàlia, que, de moment, sí que seran els darrers.

“Estic encantada amb la traducció catalana. Tinc un record impressionant de quan vaig venir a signar el primer llibre per Sant Jordi i vaig ser conscient de l’existència d’aquesta llengua tan bonica”, diu l’escriptora.

Té una explicació per al creixement continuat de la colònia d’italians a Barcelona. “És una ciutat irresistible i, a més, una idea a Barcelona és una oportunitat, cosa que a Itàlia és impossible. Al meu país, una idea és un problema”, assegura rient.