Llimbs incerts

El duet Roc Esquius i Sergi Belbel, que l’experimentació dramatúrgica a la Sala Beckett va unir, sempre navega per la relativitat de la realitat. Presenten obres en què no se sap si els personatges són vius, morts o només somien. Aquesta obra de Tabares se’ls adequa com un guant. Ara, la desenvolupen amb els actors d’Apunta Teatre. En aquest salt a la incertesa, Ramon Godino i Rafaela Rivas (Antonio del Vallès torna des de Separacions del 2018) deixen la comèdia més estripada per signar uns personatges inquietants, en una comèdia molt mesurada i que atrapa per la intriga i per una emoció que desborda, com la boira.

En l’etapa d’incertesa sanitària i social, moltes peces han convidat el públic a espais ambigus. Lara Díez Quintanilla ho va fer a La nostra parcel·la; Marc Artigau, a L’habitació buida, o Josep Maria Miró, a L’habitació blanca, o els mateixos Esquius/Belbel, a Sàpiens. I Belbel indagava sobre el temps a Això ja ho he viscut. Tabares, ara, fa de demiürg i estableix que després de la mort hi ha un espai (diferent de l’infern, el purgatori i el Cel) en què s’espera per intervenir en els somnis de persones conegudes. Només després d’això saltes de pantalla. En aquest espai (en què el temps no compta) es dona l’opció que els difunts puguin ajudar els vius. En l’etapa descrita sembla que tothom estigui disposat a esperar, però és un temps inexistent, raó per la qual l’acció és constant, aparentment. En aquest lloc del somni, la veu té ressò i es parla de tot i de res, tot descobrint que es té resposta a moltes de les urgències del món. Tabares demostra l’amor més amagat i el valor d’escoltar les veus de l’altra banda del mirall per alguns humans.