Idees de colors

Ha estat Italo Svevo un referent de la història de la literatura del segle XX, inclòs en totes les col·leccions de clàssics contemporanis i, així mateix, un incomprès per la majoria. Nascut el 1861 a la ciutat de Trieste, una frontera que va canviar en nombroses ocasions de bandera, i mort el 1928 a Motta di Livenza, Italo Svevo és el pseudònim d’Aron Hector Schmitz, o Ettore Schmitz, d’ascendència jueva i educat en internats a Baviera, on va començar a aprofundir en alguns escriptors que marcaran el seu futur més que la preparació comercial. Després de la fallida del negoci familiar i de treballar per a altres empreses, comença a gestionar la correspondència del departament d’estranger del banc austríac de la seva localitat natal. Tots els camins el duien a la literatura, que s’incrementaria a començament del segle XX perquè va tenir de professor d’anglès, a l’acadèmia on estudiava, James Joyce, el Picasso de la literatura contemporània. El món canviava i alguns escriptors incorporaven altres tècniques narratives i psicològiques.

En català, Svevo ha estat ben traduït. Els seus llibres més destacats, La consciència de Zeno, Senilitat i Una vida formen part del catàleg de La Magrana i d’Edicions 62. Fa poc més d’un any, Adesiara presentava la nouvelle La història del bon vell i la bonica joveneta i Comanegra ho acaba de fer amb Vi generós, una antologia de contes a càrrec de Francesco Ardolino, amb traducció de Marina Laboreo i epíleg de la poeta Maria Callís. És una bona notícia ampliar la bibliografia de Svevo perquè és un escriptor a revisar, que sempre obre la percepció durant la lectura i té la profunditat de camp d’una gran lent. Al pròleg de l’edició, Ardolino insisteix en la necessitat de recuperar el contista eclipsat per la rellevància del novel·lista i la repercussió que ha tingut en la literatura europea: “Svevo publica dues novel·les a final del segle XIX (Una vida, 1892, i Senilitat, 1898) sense cap èxit. La consciència de Zeno surt el 1923, però suscita la mateixa indiferència entre els lectors fins que l’autor decideix enviar-ne un volum, amb una carta de desesperació, a James Joyce, el qual, a Trieste, havia estat el seu professor d’anglès. (Sí, aquí cal afegir de manera anecdòtica que el personatge d’Anna Livia Plurabella, que domina el vuitè capítol de la primera part de Finnegans Wake, està inspirat, nominalment i per la cabellera que ostenta, en la muller de Svevo, Livia Veneziani.) Joyce estimula l’interès dels crítics parisencs: Valéry Larbaud i Benjamin Crémieux es posen a la feina, amb articles i traduccions de fragments.” Serà l’inici de l’interès de la societat literària, incrementat pel suport que li dona l’eminent poeta Eugenio Montale. Les ajudes coincideixen amb la mort de l’escriptor en un accident de trànsit el 1928. A partir d’aquí la llegenda, la visibilitat i la canonització de les seves obres entren en el criteri de la crítica i els editors, que li han mantingut la fidelitat durant més d’un segle.

Ardolino també recorda les observacions d’Eugeni d’Ors en relació amb l’obra del geni triestí: “En una glosa del 1942, D’Ors exposa un baedeker de Bontempelli tot traçant-ne els confins literaris. Podríem fer el mateix amb Svevo? Si seguíssim l’exemple de (l’ex) Xènius, posaríem, al nord, Freud, Schopenhauer i Ibsen; a l’est, Turguénev, Tolstoi i Dostoievski; a l’oest, Montale, Joyce i el realisme francès tout court, i, finalment, al sud, els altres membres d’una tríada italiana imperfecta (i parcialment canonitzada), Pirandello i Tozzi, que coincideixen amb Svevo en la renovació de les formes narratives i de l’anàlisi psicològica i que, alhora, se’n separen per la manca de contacte i coneixement recíprocs.”

Ardolino observa uns escriptors que juguen en solitari. Subvertir la tradició implica desfilar per la solitud i per la manca de visió dels que volen menjar sempre el mateix: els mateixos ingredients i gustos, una condició psicològica dels humans. El crític italià de la Universitat de Barcelona destaca aquestes petites joies de Svevo, no sols pel valor específic que tenen, sinó també, i sobretot, perquè són la prova fidedigna que el text literari és la forma en què els elements reprimits malden per manifestar-se, socialment, en la seva lluita contra una repressió. I, remarquem-ho, gairebé sempre ho fan dins –i no pas fora– de la consciència. El sentit de l’humor, la paròdia i la faula són alguns dels components d’aquesta selecció de contes de molt bon llegir. Per la seva banda, Maria Callís destaca als contes de Vi generós “la recerca frustrada d’una satisfacció, d’un espai de descans, d’un lloc habitable en el món. I, un pas més enllà, el nihilisme al qual aquesta frustració aboca”. També el compara amb Kafka. Farien bé els lectors de nedar per la narrativa de Svevo per veure la claredat de les idees enmig d’una prosa colorista, nítida i refulgent alhora.