Cultura

La lucidesa perdura

El centenari de Joan Fuster brinda una nova oportunitat per situar l’assagista de Sueca en el lloc que li correspon com un dels grans referents literaris del segle XX

3i4 encapçala l’aposta editorial amb els textos còmplices de Pla i la recuperació del cabdal ‘Diari 1952-1960’

“Un humanista és tot el contrari d’un esteta: no és l’home que toca el violí mentre Roma està cremant-se.” Aquesta frase extreta de l’entrada que Joan Fuster (Sueca, 1922-1992) va dedicar a Thomas Mann en els seus diaris, serviria per definir la seva pròpia actitud davant els compromisos que li exigia el seu temps, que va afrontar amb valentia, rigor i amenitat tant en els llibres d’assaig (Nosaltres, els valencians continua sent el títol pel qual la majoria de lectors l’invoquen, encara que només és la punta d’un iceberg) com en els diaris personals (sempre oberts a l’observació del món), en els articles periodístics que va signar amb profusió a partir dels seixanta, i fins i tot en el seu amplíssim epistolari, que des de 1997 van lliurant en diversos volums l’editorial 3i4 i la Universitat de València, el darrer dels quals és la correspondència amb Vicenç Riera Llorca. La commemoració del centenari, promoguda per la Generalitat valenciana, amb l’adhesió de les institucions catalanes, ha de servir per valorar com es mereix aquest llegat sobre el qual se sustenta la tradició assagística moderna.

De moment, la iniciativa és tota de la banda del sud, amb el comissariat encomanat a Francesc Pérez Moragón, la creació de la imatge de l’esdeveniment per part del dissenyador castellonenc Dani Nebot i l’anunci del primer acte oficial (la presentació del llibre Joan Fuster i Sueca) per al 14 de gener. L’excepció, per la banda del Principat, és per ara el cartell del festival Barnasants de cançó d’autor, que homenatja Fuster amb el lema “Nosaltres, els Barnasants”. L’esforç més encomiable, mentre s’acaba de definir el programa, és de tota manera el que ja està desenvolupant des de fa una colla d’anys l’editorial 3i4, que estrena el centenari amb dues novetats destacades. Per una banda, publica Hem d’acostar-nos més a València, que recull per primera vegada, en una selecció d’Antoni Martí Monterde, alguns dels textos que Josep Pla va dedicar al País Valencià. Per l’altra, recupera el Diari 1952-1960, de Fuster, publicat per primera vegada l’any 1969 com a segon volum de les Obres completes. L’editor de 3i4, Jan Brugueras, destaca que Pla i Fuster tenien una amistat i una “sintonia intel·lectual i política” que ja es va posar de manifest en l’extens pròleg que el valencià va escriure per a El quadern gris, que obria l’edició de l’Obra completa de Pla amb el primer assaig rigorós, aprofundit i enormement suggestiu sobre la prosa de l’empordanès. A Hem d’acostar-nos més a València, Pla al seu torn aposta, d’acord amb Jan Brugueras, per “un acostament entre Catalunya i el País Valencià que ha de ser antropològic, perquè les dues parts s’adonin que comparteixen una forma de ser i de viure, i unes problemàtiques comunes dins de l’Estat espanyol”. L’origen del llibre, com explica Martí Monterde en la introducció, era un vell projecte de Fuster d’aplegar en un volum les proses valencianes de Pla, del qual va arribar a entregar un guió a l’editor Eliseu Climent en un paper que va acabar extraviat als despatxos de Destino. Aquesta és, doncs, una aproximació a aquell llibre imaginat per Fuster. Estructurat en tres blocs, conté retrats d’escriptors valencians com Vicent Blasco Ibáñez, Gabriel Miró, Azorín, Vicent Andrés Estellés i el mateix Joan Fuster; diverses peces sobre els viatges de Pla al País Valencià, i la transcripció de les cartes que es van escriure amb Fuster.

Pel que fa al Diari 1952-1960, que 3i4 completarà amb la recuperació del corresponent als anys 1963 i 1964, Brugueras sosté que ha acabat sent “l’obra de Fuster més paradigmàtica” pel que fa al seu concepte d’assaig literari, tan vinculat al dietarisme. En aquest sentit, “no és un diari íntim, sinó el lloc on, sense les cotilles del format periodístic, desplega millor el seu pensament”. Al llarg dels vuit anys que abracen els diaris, Fuster va reunir reflexions sobre crítica literària, divagacions sobre la idea de l’intel·lectual a Europa i articles de música i pintura, a més de notes sobre el paisatge. És la millor entrada al món d’aquest intel·lectual que es tenia per “un tastaolletes meninfotista”, com escrivia a Joaquim Molas, que al contrari el considerava un far d’“humanisme moral”. El mateix Pla, que va saludar el seu ingrés en la cultura catalana, a partir del seu primer viatge a Barcelona el 1954, com “un fenomen considerable”, qualificava els seus assajos de “brillants, aguts i sensibles”, i hauria calgut afegir-hi amb un elevat gust per la ironia, una estratègia de distanciament que li permetia practicar la literatura d’idees com un tempteig, subjecte a rectificació contínua, “sempre conscient de la seua deficiència”.

Tot i que va començar publicant poesia, la va arraconar força aviat en benefici de l’assaig, que practicaria en totes les seves formes, des de la prosa llarga a l’aforisme, l’article, el diccionari filosòfic o el dietari íntim, amb uns títols que haurien de ser de capçalera per a qualsevol lector culte: El descrèdit de la realitat (1955), Les originalitats (1956), Figures de temps (1957), Diccionari per a ociosos (1964), Consells, proverbis i insolències (1968) i, és clar, Nosaltres, els valencians, que va inaugurar la col·lecció d’Edicions 62 i, també, la seva posició central en el debat polític del postfranquisme i la Transició. Precisament per analitzar aquest compromís el professor Antoni Rico acaba de publicar també Joan Fuster i el pensament nacional a l’editorial Afers, un altre dels baluards heroics del País Valencià, en el qual defensa que la influència fusteriana “va ser molt més transversal del que a vegades es pensa”. Potser el més encoratjador del llegat de Fuster és la nòmina de grans assagistes valencians que li han vingut al darrere, des del seu marmessor, Josep Palàcios, i el mateix Martí Monterde, fins a Enric Sòria, Joan Francesc Mira, Enric Iborra, Ramon Ramon o Vicent Alonso, passant, i no pas d’esquitllentes, per Martí Domínguez i Manuel Baixauli. Però el més emocionant continua sent observar les fotografies dels seus últims anys, vestit amb la bata i les sabatilles d’estar per casa, envoltat de papers en un desordre catastròfic que recorda tant el de les fotos de l’estudi de Joan Brossa, o la familiaritat amb què Rafael Santos Torroella rebia els convidats en pijama. L’assaig és també aquesta falta de cerimònia, aquesta proximitat que es dona despentinada perquè ja no tem res, quan l’única intimitat viable, com Fuster solia dir, era la d’una “escriptura en samarreta”.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.