Cultura

ISIDRE GRAU

NOVEL·LISTA

“Cada vegada domina més la llei del mínim esforç”

Hi ha millors oportunitats per fer brillar una dotzena d’autors, mentre els altres centenars estan condemnats a fer la viu-viu
La gent s’acomoda a les facilitats visuals i a l’evasió per compensar la sobrecàrrega de la vida laboral i familiar
Quan vaig decidir escriure amb continuïtat, el 1975, ho veia com una activitat de la qual no caldria jubilar-me

Isidre Grau és un corredor de fons. Un escriptor constant. Sense pressa i sense pausa. Li queda energia, i per molts anys, per continuar creant un corpus literari sòlid. El seu darrer títol és Setanta-tres dies amb el pare, publicat per l’editorial barcelonina Trípode, amb un pròleg molt breu de la també novel·lista veterana Maria Barbal i una frase, que convida a la lectura, d’un altre autor prolífic i elogiat, Joaquim Carbó.

La novel·la parteix dels records del protagonista, adult, quan té el pare a l’hospital. Uns records que porten el lector a una casa de poble durant l’inici de la postguerra civil, quan les purgues, amenaces i venjances dels vencedors contra els derrotats sovintejaven. El protagonista viu amb els dos pares. Un germà seu, més gran, ha estat arrestat i executat. L’ambient al poble es tensa i fa témer noves represàlies, així que, fent cas a un parent del bàndol feixista, el pare i el fill, que només té onze anys, marxen a uns terrenys que tenen a dos dies a peu del poble, a treballar... i a amagar-se fins que es dilueixi l’agitació. Passen els 73 dies del títol, en què pare i fill mantenen una convivència més feta de silencis que de paraules, en què el nen aprendrà les bases de la feina al camp i en què, de mica en mica, s’aniran coneixent. Tot narrat en un to íntim però gens carrincló, mantenint la tensió dramàtica. Una obra breu, intensa, ajustada. Molt recomanable.

Buscant material sobre vostè a l’hemeroteca m’he adonat que és l’autor a qui més vegades he entrevistat, en bona part perquè va publicant novetats amb un ritme força constant...
Deu ser una prova de la bona sintonia amb el diari des que el 1997 hi vaig començar a col·laborar amb els articles de Narratòria, i va durar uns quants anys, amb altres seccions. I és veritat que en els darrers set anys he anat publicant almenys un títol anual, encara que al darrere sempre hi ha hagut la feina elaborada durant molt de temps. Continuo sent un autor de gestació lenta, que no paro de revisar el que faig.
En una entrevista anterior li vaig preguntar què l’empenyia a escriure. Han passat uns anys. Encara té “l’escriptura al centre” de la seva vida, com em va assegurar?
Cada vegada més. Quan vaig decidir escriure amb continuïtat, el 1975, ho veia com una activitat de la qual no caldria jubilar-me, que només dependria de les meves forces. En aquests moments, quan tantes coses han canviat –i no paren de canviar–, la continuo sentint com un eix vertebrador. Potser és que encara no he esgotat les forces.
I continua tenint aquestes ganes “d’explorar el sentit de la vida”?
Deu ser que la literatura és el millor recurs per defensar-nos de tants sensesentit que ens envolten. Escrivint no arribarem pas a aclarir el perquè de tot plegat, però podem donar forma a vides que s’aguantin dins els límits del paper; podem oferir la nostra visió d’algunes experiències viscudes, o imaginades.
Va alternant, jugant amb els gèneres... Què el porta de l’un a l’altre?
No em considero autor de gèneres. Ja en vaig tocar uns quants amb Ofèlia Dracs i m’ho vaig passar molt bé. Però tot el que faig pel meu compte escapa de les etiquetes de gènere, encara que em dec perdre la comercialitat, oi? L’únic que faig és buscar la millor forma per a les històries que vull explicar.
Com les escull, les històries i les formes narratives?
Em venen a la imaginació, les entretinc durant molt de temps i, si persisteixen –perquè hi veig una forma narrativa clara–, m’hi poso i continuo ajustant l’estructura. En tot cas, m’hi poso quan sento un desig molt intens de treballar-les, com si no en pogués prescindir.
Ara presenta una novel·la breu i intensa, ‘Setanta-tres dies amb el pare’. Un part fàcil, diríem, perquè només va trigar quatre mesos a escriure-la.
Aquest és un cas singular, la primera vegada que algú m’explica uns fets reals i jo hi detecto una història prou potent per dedicar-m’hi. Després coincideix el confinament, que m’ajuda a concentrar-me en aquest projecte, aparcant-ne d’altres que tenia en marxa. D’aquesta conjunció en surt la novel·la que els lectors estan rebent molt bé.
La idea la hi va ‘donar’ un antic company seu, José Arbués. Ell li va explicar un cas real d’una persona d’origen humil que havia arribat a destacar professionalment, oi?
Sí, en aquella època, el Nadal del 2019, jo buscava informació d’aquest estil de persones i ho vaig comentar amb un antic company de feina, a la indústria, que un cop jubilat havia escrit molt sobre les formes de vida de l’Alt Aragó. Ell em va passar unes converses que havia tingut amb un parent seu i en aquelles pàgines vaig trobar l’embrió de la meva història. La resta va ser documentar-me, penetrar en l’ambient i fer córrer la imaginació.
La història la tenia. L’escenari dramàtic, també: un pare i un fill s’amaguen a l’inici de la postguerra...
Hi havia uns fets tràgics, uns escenaris, i també el comentari del protagonista que, ja de gran, recordava que aquells mesos d’estar amagat amb el seu pare a les muntanyes era quan entre ells dos s’havia donat la relació més afectuosa. Aquest va ser l’esquer que em va fer donar cos a aquests setanta-tres dies d’aïllament a la naturalesa. Escriure va ser una experiència molt gratificant; el relat em fluïa de dins cap enfora.
D’on va treure els molts detalls que dona sobre les habilitats del pare amb les abelles, el coneixement dels cicles dels camp, de l’ús de les eines...?
L’experiència amb les abelles la vaig treure del mateix José Arbués, però en els meus primers vint anys jo vaig tenir pràctica directa de les feines de pagès, encara que fos a les planes del Vallès, i es veu que el llenguatge va fent niu tot sol. No em va costar gaire de reviure certes situacions.
Tot i la sensació de llibertat idíl·lica que viu durant els 73 dies del títol, el protagonista i narrador té clar que “no es convertirà en un esclau de la terra” com el seu pare.
Aquesta convicció sí que la vaig treure del meu propi pare. Ell sí que havia acceptat voluntàriament, i amb suposada vocació, aquesta mena d’esclavatge, però sabia que amb ell s’acabava la tradició familiar. Potser per haver conegut l’ofici, mai no he enyorat, ni idealitzat, el retorn a la terra.
“La vida fa mal”, li diu el pare... No són els millors ànims per engrescar una vailet a dedicar-se a treballar al camp.
Home, em sembla que aquesta és una afirmació que podem fer molts, sense haver tingut una vida tan dura com la del pare del protagonista. Ja està bé que un pare avisi els fills de les males passades que gasta la vida, així pugen alertats. Potser és que soc radicalment contrari als núvols de cotó fluix amb què ara se solen embolicar les criatures.
Els llibres heretats del germà que vostè cita, són una tria seva? Em refereixo als de Thoreau, Whitman, Freud, Jung, Marx, Bakunin...
Sí, és una tria personal, després de repassar les lectures factibles en la cultura de la República, aquella que durant la postguerra va anar desapareixent i que tant ha costat de recuperar. Alguns títols sí que voltaven per casa, encara que fóssim de condició pagesa.
La relació, amb més silencis que paraules, entre un pare i un fill, aïllats en la natura, em recorda l’obra de David Vann ‘Sukkwan Island’. El rerefons de la Guerra Civil fa que de seguida no tinguin res a veure...
Suposo que aquestes relacions iniciàtiques entre pare i fill no són difícils de trobar en la literatura. Una de les que em van inspirar, en aquest cas, és Sortir a robar cavalls, de Per Peterson. Potser és que la naturalesa facilita que la relació no depengui només de les paraules. Hi ha els gestos, els silencis... Uns tresors indispensables, tant per aprendre a viure com per fer literatura.
A un autor amb la seva trajectòria, preguntar-li com ha aconseguit treballar el text perquè flueixi com ho fa, suposo que només pot tenir una resposta: “professionalitat”. M’ho vol desenvolupar?
Crec que la fluïdesa, l’aparent simplicitat, diria jo, d’aquest text està molt relacionada amb el clima tan especial del confinament, quan gairebé era obligat reconcentrar-me en el que estava fent. Encara em pregunto si hauria acabat fent la mateixa novel·la en unes circumstàncies diguem-ne més normals, sotmès a tantes interferències com habitualment tenim tots. Pel que fa a la professionalitat, arriba un moment en què ja no et planteges seguir unes tècniques determinades i deixes que el text creixi sota els dictats de la intuïció, aquella veu interna que et va dient això sí, això no. Sí, es tracta d’afinar la intuïció.
Una intuïció i, també, una feina de plantejament i de reescriptura per ajustar trames i personatges, més complexos en altres títols seus...
Les meves novel·les més habituals solen ser d’una estructura més complexa, sí, perquè m’agrada parlar des de diversos punts de vista, des de diferents plans temporals, perquè la realitat no acostuma a ser d’un sol color, ni respondre a una única versió dels fets. Això pot complicar la lectura, però la meva idea sempre és enriquir-la. Mai he escrit sobre un tema perquè cregui que és “el que ara demana el mercat”, però sempre he escrit amb ganes de fer-me llegir i fer-me entendre. Sembla que amb Setanta-tres dies amb el pare els lectors troben un text absorbent, sense caure en les banalitats que defujo.
Cada cop hi ha més nous autors publicant i, segons les editorials i llibreries, el sector està millor del que es podria esperar en època de pandèmia i de plataformes audiovisuals. Què en pensa?
És evident que assistim a una expansió de les iniciatives editorials dites independents i alhora obren noves llibreries amb acusada personalitat. Tanmateix, no hi ha un mercat normalitzat per poder absorbir tota l’oferta en igualtat de condicions. Estem en una època que hi ha millors oportunitats per fer brillar una dotzena d’autors a l’any, mentre que els altres centenars estan condemnats a fer la viu-viu. Mentrestant, el periodisme cultural va de baixa i la major part de diaris no reserven espai per parlar de les novetats editorials i crear opinió, i encara menys per fer allò que abans en deien crítica i que ara queda limitada a algunes ressenyes imprescindibles.
Paradoxalment, tot i que la venda de llibres, i també en català, funcioni prou bé, l’ús de la nostra llengua, en especial en l’àmbit social, va enrere. Té solució?
Tenim la demografia que tenim i estem immersos en la cultura de la imatge. Cada vegada domina més la llei del mínim esforç. La gent s’acomoda a les facilitats visuals i a l’evasió per compensar la sobrecàrrega de la vida laboral i familiar. Si al damunt assistim a una desintegració de la vida política, no és d’estranyar que apostar pel català sigui anar contra corrent. Què ens queda? Serenitat, idees clares, en lloc de deixar-se endur per la demagògia.

Tardà però constant

Nascut a Sabadell el 1945, Isidre Grau va treballar 30 anys com a tècnic industrial. El 1994 va començar a donar classes d’escriptura a l’Aula de Lletres de Barcelona i, posteriorment, a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. Va començar a escriure de manera regular el 1975 i va debutar publicant una novel·la el 1980, amb Fugida en gris, que ha estat seguida per setze més, a banda de quinze títols de narracions, dos de literatura infantil, dos assajos sobre literatura –anàlisi literària i mètode creatiu– i cinc com a part del col·lectiu Ofèlia Dracs. En total ha guanyat una desena de premis, entre els quals destaca el Sant Jordi del 1985 per Els colors de l’aigua i dues vegades el Ciutat de Palma, per Vent de memòria (1984) i El balancí negre (2000).



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.