Cultura

Paco Plaza

Director de cinema

“La por ens identifica com a éssers vius”

Després de l’episodi televisiu d’Historias para no dormir i del thriller Quien a hierro mata, Paco Plaza (València, 1973) torna amb La abuela al cinema de terror que li ha donat èxits com Verónica o [REC]. Ara tanca en un vell pis una model (Almudena Amor) i la seva àvia, que ha tingut un ictus (Vera Valdez). Que es tracti d’un film de gènere no va ser un obstacle perquè competís a la secció oficial de l’últim Festival de Sant Sebastià.

Per què vau voler donar la volta a la imatge de l’avi entranyable?
Hi ha quelcom molt interessant en el cinema de terror quan introdueixes l’amenaça en entorns que en teoria són positius, com casa teva o la de l’àvia, els llocs on t’hauries de sentir més segur. És més inquietant quan l’element familiar es comporta d’una manera que no esperes.
Des d’una perspectiva més social, parla també de com arraconem la gent gran?
Totalment. Tenim la gent que va complint molts anys desplaçada del discurs hegemònic: a la ficció, la publicitat, fins i tot informativament... No sé si és per un terror atàvic que tenim a la vellesa com a preludi o com a recordatori de la proximitat de la mort, però evitem mirar cap allà. Ens centrem en discursos de joventut, bellesa, cossos estupends i pells llises perquè ens aterreix la nostra pròpia mortalitat i degeneració física. Com a societat, mirem cap a una altra banda, com els nens que es tapen els ulls quan tenen por d’alguna cosa. Com a societat som hedonistes, accelerats i superficials, i no ens agrada mirar el fet indefectible de la degeneració física i la mort. Arraconem la nostra gent gran quan hauríem d’aprofitar tot el seu cabal de saviesa.
Tot el seu cinema parla de coses que ens fan tapar els ulls?
La por és una emoció primigènia i és el que ens identifica com a éssers vius. És un mecanisme de supervivència, només existeix al nostre organisme per percebre perill i intentar evitar-lo. La por ens fa mantenir vius com a espècie i exercitar els músculs, com si anéssim al gimnàs. Hi ha quelcom molt satisfactori, en passar por en una sala, en un pacte de ficció: passes por però saps que estàs bé, amb els amics. Tenir aquest espai per exercitar la por és molt saludable. I el cinema de terror serveix per enfrontar-nos als nostres fantasmes, a les coses que ens preocupen, d’una manera més poètica, més metafòrica, menys frontal que el cinema realista. Les normes de la fantasia ens ajuden a eixamplar el terreny de joc per poder explicar amb moltes més eines les històries que ens interessen.
La història parteix de dos pols completament oposats: una model d’èxit, jove, i una dona gran i malalta tancada a casa seva. Del contrast neix la història?
Sí, hi ha una escena de la pel·lícula en què es miren en un mirall de dues cares i cada una veu el rostre de l’altra: l’àvia veu el rostre de la jove que va ser i la jove veu el rostre de la dona gran que arribarà a ser. El mirall és en realitat una finestra en dues direccions, al passat i al futur. M’agradava contraposar-les per acabar entenent que en el fons són les mateixes. És interessant que dues coses que semblen oposades en realitat siguin un cercle, només és qüestió de temps.
Els geriàtrics que va visitar quan preparava ‘Quien a hierro mata’ van ser l’origen de ‘La abuela’?
Crec que La abuela no existiria sense Quien a hierro mata. Vaig passar molt de temps amb avis, primer visitant geriàtrics i després rodant, de manera que convivíem amb ells. Em sorprenia molt la seva vitalitat, les ganes de fer coses, que visquessin el present amb una intensitat de la qual tots hauríem d’aprendre. Hi ha una consciència que, com que saps que no et queden molts dies, vols aprofitar-los tots, gaudir-los. I em preguntava per què els desplacem del centre de la vida, quan tenia la sensació que hem d’aprendre tantes coses d’ells.
Però ha fet una pel·lícula que ens fa mirar la gent gran amb recel...
No estic segur de la lectura de la pel·lícula. Cadascú de nosaltres veu la pel·lícula segons el propi prisma, en funció de la nostra manera de pensar, del que ens preocupa en aquest moment... Em passa quan veig pel·lícules que vaig veure quan tenia vint anys i em semblen diferents, t’interpel·len d’una manera diferent. Jo veig La abuela com una reivindicació del lloc dels avis en la societat, fins i tot com una venjança per la marginació a què els sotmetem.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

El PEN Català, Rosa Fabregat, Jordi Casanovas, Núria Guiu i Càntut, premis Nacionals de Cultura

Barcelona

Fan malbé un mural d’art urbà a tocar del Museu de l’Empordà

Figueres

Tanca la llibreria La Capona de Tarragona

Tarragona

Mor el teclista de Depeche Mode, Andy Fletcher

Barcelona

Albert Serra sacseja el festival de Canes

canes

Torroella, oasi cultural

BARCELONA

Festivalot: festival de valors i de la música en família

girona
Ángeles González-Sinde
Directora de cinema

“Sempre estic donant voltes al tema de la pèrdua”

Barcelona
Acció / Drama

Tom Cruise torna a volar alt amb ‘Top gun’