Cultura

El final de l’aventura

L’actriu italiana Monica Vitti, que va morir ahir a Roma als 90 anys, va ser la gran còmplice del millor Michelangelo Antonioni

El seu rostre va convertir-se en una icona de la crisi existencial, l’avorriment, la insatisfacció...

El 1957, tres anys després d’haver debutat en el cinema amb la comèdia d’Ettore Scola Ridere! Ridere! Ridere!, Monica Vitti (el seu nom real era Maria Luisa Ceciarelli, nascuda el 1931 a Roma, on ahir va morir-hi) va unir-se al Teatro Nuovo de Milano, que aleshores dirigia Michelangelo Antonioni, i durant un llarg temps ni va riure ni va fer riure com a actriu. Amb Antonioni, va emprendre una gran aventura del cinema modern en què el seu rostre va convertir-se en una icona de la crisi existencial, l’avorriment, la insatisfacció, la incomunicació de la humanitat (si es vol, burgesa) contemporània.

Tot va començar amb L’avventura (1960), pel·lícula estrenada en el festival de Canes (on va ser maltractada durant la projecció oficial, però va rebre un suport incondicional de crítics i personalitats del món de la cultura que hi van reconèixer una bellesa dura que s’ha fet incontestable amb el pas del temps) en què Vitti deambula per Sicília a la recerca d’una amiga desapareguda de cop i inexplicablement en una illa esquerpa, Lisca Bianca, sense deixar rastre: un misteri que, contrariant les convencions narratives, no s’arriba a resoldre. Va continuar amb La notte (1961), en què, enmig de la frivolitat d’una festa amb la qual distreure el tedi, fascina un escriptor (Marcello Mastroianni) en crisi amb la seva esposa (Jeanne Moreau) que, al final, li llegeix una antiga carta d’amor d’ell, que no la reconeix com a seva: un dels moments més tristos mai vistos al cinema.

Deambulant a Roma

Va persistir amb L’eclisse (1962), pel·lícula en la qual Vitti torna a deambular silenciosament, en aquest cas en una Roma que acaba engolida per la foscor fantasmal d’un eclipsi, fugint d’una relació acabada (amb un personatge interpretat per Francisco Rabal) i vivint una aventura condemnada a no anar enlloc amb un agent de borsa (Alain Delon) amb el qual Antonioni dona compta del tràfec i de les obscuritats del món financer. I, en principi, va concloure amb Il deserto rosso (1964), en què una dona, vagant entotsolada i desolada en el paisatge industrial de Ravenna, no sap massa què li passa i els espectadors tampoc; casada i amb un fill, sense problemes materials, sent un malestar, una inadaptació a un món canviant davant del qual se sent estranya.

Monica Vitti, doncs, va interpretar successivament Claudia, Federica, Vittoria i Giuliana. No va ser la musa d’Antonioni, com es va repetint arran de la seva mort, sinó la còmplice en la creació d’uns personatges que, encara que pertanyin al món burgès, d’alguna manera ens representen en la fragilitat, les decepcions, l’alienació, les recerques inútils de l’amor com a salvació. Ho va fer amb una presència lluminosa dins d’un món en ombres, una expressió malenconiosa que fa que sembli que sigui on és i alhora no hi sigui, una mirada intensa i aquella veu una mica rogallosa a la manera italiana.

Quinze anys després d’Il deserto rosso i del trencament de la relació sentimental amb el cineasta, Monica Vitti va tornar a col·laborar amb Antonioni a Il mistero di Oberwald (1980), una adaptació de l’obra teatral L’àliga de dos caps, de Jean Cocteau, en què una reina vídua s’enamora del revolucionari que vol matar-la.

Gran actriu europea

Aleshores, convertida en una gran actriu europea que també va treballar amb Joseph Losey (Modesty Blaise) i amb Luis Buñuel (El fantasma de la llibertat) retornat a França, havia explotat la seva vis còmica retinguda en comèdies italianes del retrobat Ettore Scola, Alberto Sordi i Mario Monicelli, que va destinar-li un dels seus grans papers a La ragazza con la pistola, en què, seduïda per un pocavergonya que l’abandona, per imperatiu familiar se’n va a Anglaterra per venjar-se’n, però hi descobreix la possibilitat d’una vida més lliure.

A partir de finals dels anys vuitanta, Monica Vitti va anar abandonant el cinema o aquest va abandonar-la. De manera discreta, va convertir-se en professora d’interpretació de l’Acadèmia de Roma. Fins que va apagar-se amb una malaltia degenerativa. El diari Le Monde va matar-la fa vint anys publicant en portada la notícia falsa del seu traspàs. Ha arribat el final real de Maria Luisa Ceciarelli, però resta l’aventura de Monica Vitti.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.