Orgànic i carnal

Franck Bouysse (Briva la Galharda, 1965) ha visitat Barcelona per presentar dues novetats, una de les quals se situa dins del marc de BCNegra, en què ahir va mantenir una conversa amb la novel·lista Ada Castells a la llibreria Jaimes, on també va tenir lloc la roda de premsa, acompanyat dels editors Ilya Pérdigo (Alrevés), Sílvia Sesé (Anagrama) i Aniol Rafel (Periscopi).

El diable no viu a l’infern (en català, a la col·lecció d’Alrevés Crims.cat, amb traducció de Maria Llopis; en castellà, a la mateixa editorial, amb traducció de Juan-Francisco Silvente) i Nascut de cap dona (en català, a Periscopi, amb traducció d’Anna Casassas; en castellà, a Anagrama, traduït per Rosa Alapont) són dues novel·les amb una foscor dramàtica i un estil elaborat com a punt de coincidència i, pel que fa a la resta, ben diferents entre si.

La primera narra la relació, més construïda amb silencis que amb paraules, de dos pagesos, envoltats d’uns fets violents i inquietants. “En el món rural parlem de gent callada, però callat no vol dir que no parla, vol dir que no diu. Es funciona amb una intel·ligència pràctica; sovint, fer-se passar per idiota és la millor manera d’aconseguir el que vols”, explica Bouysse, que va créixer en un ambient rural i va trigar temps a trobar el format artístic a través del qual expressar-se. El paisatge glaçat és el tercer personatge. “La bellesa del territori no la solen veure els que hi viuen. Volia retre homenatge a la terra, a un món rural que desapareix. Sempre he tingut una relació molt íntima amb la natura, el meu pare em va ensenyar els noms de les plantes i dels animals i ara visc envoltat de natura salvatge.”

A Nascut de cap dona mostra un drama gòtic d’interiors, de personatges, en què la Rose, una nena de 14 anys, és venuda per un pare pagès i a canvi de pocs diners a un home ric i desagradable (i a la seva pèrfida mare) per fer-la servir de ventre de lloguer per aconseguir una herència. La noia esdevé una minyona i una esclava sexual. Una visió feminista ambientada a finals del segle XIX i narrada per set personatges que es van alternant en cada capítol.

Franck Bouysse comença les seves obres, intenses, partint d’una petita guspira amb què crearà una gran foguera. “No sé mai què diré en la frase següent, encara menys a la pàgina següent, ni com acabarà la novel·la”, confessa. “Els llibres els duc a dins, no els fabrico, surten quan volen.”

És un home seriós i, pel que diu, patidor, que s’aboca al que fa i acaba esgotat, físicament i mental, després de cada nou llibre. “Si no escrius sobre les teves obsessions, què pots fer? Escric el que soc i com soc i, com que no sé prou qui soc, continuo escrivint.”

“La meva escriptura, orgànica i carnal, no encaixa prou en els temps actuals”, opina. “He plasmat records d’infantesa en els llibres, tot i que els records menteixen. Les obres surten de les obsessions de la infantesa, però escriure no és una teràpia.” Dostoievski deia que “la imaginació és l’art de reconstruir la memòria”, cosa que Bouysse aplica al que escriu. “Quan acabo una novel·la, no sé què he fet i, de mica en mica, els lectors m’ho van explicant”, perquè les percepcions i estímuls que provoca la seva literatura queden més enllà del seu abast, tenint en compte que no busca res. “No mostro una realitat, mostro una mirada, que és el que importa.”

Cita molts referents literaris, però es declara sobretot fan de William Faulkner. “Tinc un estil trist i dur, sec, que he treballat molt després de dècades de lectura, perquè la primera feina d’un escriptor és ser un bon lector”, una visió que molts autors haurien d’aplicar-se.

Li agrada “deixar portes obertes a les trames i confiar en la intel·ligència del lector”, tot i que mai pensa en el lector quan escriu, no pretén agradar. Malgrat tot, ho aconsegueix, com demostren els premis i lloances assolits a França i, molt aviat, també a casa nostra.