La penúltima copa

Guillem Cifré va col·laborar molts anys en les pàgines d’aquest diari. No era època en què les relacions es virtualitzessin per força, com ara, però, tot i això, el contacte era esporàdic, tot i que sempre agradable. Era un home amb una personalitat amb tot de replecs sorprenents i interessants, que mostrava en les seves creacions personals i acolorides, de vegades amb l’empremta del surrealisme, d’altres amb un humor crític, intel·ligent, una visió del món plena de capes, com ell mateix.

Nascut a Barcelona el 1952, fill del també dibuixant Guillem Cifré –tots dos van formar part de l’anomenada Escola Bruguera– va morir el maig del 2014 per culpa d’un càncer fulminant. Ens queden les seves obres en format de quadres, instal·lacions, còmic i moltes tires publicades al llarg de quaranta anys en diferents capçaleres de la premsa barcelonina. Unes tires sovint recollides en àlbums, com el cas actual.

Les publicacions de l’Ajuntament de Barcelona, dins la col·lecció Biblioteca Secreta, acaben d’editar Barcelona: última copa, un àlbum de format horitzontal que recull una tria –feta pels seus fills, Marcel i Guim– de tires, en la majoria de casos, sobre la temàtica dels bars de copes i la nit.

Només fruit de l’observació atenta des de darrere del mur que construeix la timidesa –i en moltes ocasions recolzat a la barra d’un bar– es poden col·leccionar les visions que ell ofereix a les tires d’aquest recull, amb unes situacions absurdes, icòniques, angoixants, hilarants...

“Ningú com Guillem Cifré, artista polifacètic, podia retratar la nit barcelonina dels bars de començament dels vuitanta. Ell ho feia a l’estil gonzo, que reflectia en els seus solitaris o en els quasi poètics diàlegs d’una absurditat tan poc absurda com els de Samuel Beckett. Ara, és el moment de recuperar les seves primeres tires còmiques que va publicar als diaris de Barcelona. Cifré ens convida a una última copa amb molt d’humor i color, coses que, pocs com ell, usava amb destresa. És el moment, doncs, de beure l’última i reviure la Barcelona dels vuitanta a través d’una mirada única i d’unes tires que ja són memòria inesborrable”, escriu David Castillo en un pròleg excel·lent.

Les seves tires còmiques es van publicar a revistes underground de l’època, com ara El Víbora, Cairo, Paseante i Viñetas. La seva carrera, però, s’havia iniciat uns anys abans a publicacions com ara Mata Ratos i El Papus.

“En un país que estrenava democràcia, Guillem Cifré opta, als anys vuitanta, per dedicar la seva carrera a fer periodisme a través de la il·lustració, fregant l’humor negre. Es va situar com a observador dels dos mons que formaven la realitat del moment: el submon de les drogues i el de la roba de moda”, comenta Castillo.

Els estaments culturals no sempre fan tard a reconèixer la vàlua de determinats artistes i Guillem Cifré va ser guardonat amb el Premi Nacional del Còmic de Catalunya l’any 2009. Merescudíssim.

Amb ell no podem brindar amb una última copa, sempre cal deixar un marge per a la sorpresa, així que siguem prudents i brindem amb la penúltima copa, mentre assaborim la seva creativitat atemporal i enyorada.