Veloçment

Poca gent es va presentar diumenge a la Sala de Cambra de l’Auditori, per assistir al debut a Girona del francès Lucas Debargue. El prometedor pianista, guardonat internacionalment, proposava un viatge per diferents èpoques i geografies europees: del segle XVIII al XX, passejant per Alemanya, França i Rússia.

L’itinerari es va obrir amb el Concerto Italiano de Bach, ideal com a escalfament degut a les seves regulars seqüències cadencioses. Alguns espectadors van aplaudir al final del primer moviment, el que potser va condicionar l’actuació del parisenc, ja que va començar a esquivar furtivament les pauses entre les obres, i això va generar una certa perplexitat en el públic.

Però l’ímpetu velocista no es va quedar aquí, com es va notar avançant cap a Schumann, més exactament la Sonata n. 3 (Concert sense orquestra), una creació densa i amb passatges fàustics i solemnes. Durant la interpretació vam pressentir per part del teclista gal un cert afany d’acceleració, enlluernant amb el virtuosisme tècnic dels seus dits longilinis, però també sacrificant l’expressivitat.

Esperàvem més emotivitat a la segona part, amb la visita a dos compositors de principis del s. XX que no sempre tenen l’exposició que es mereixen: Fauré i Skriabin. Debargue va emfatitzar el caire líric i fins i tot classicista de les partitures, però també va tocar els quatre opus de forma quasi ininterrompuda i sense respirs. D’aparença austera, romania cartesià i introspectiu, corbat sobre el teclat com un escaquista entotsolat, faltant-li una connexió més sensitiva i empàtica amb el públic. Mogut per l’ovació final, el músic es va adreçar de forma inesperada a la platea, anunciant el bis en un castellà fluent: l’entranyable i sobretot enyorosa Nostalgie du Pays de Milosz Magin . De fet, Debargue disposa de tot un disc dedicat a les obres d’aquest difunt compositor i pianista polonès: així podrem gaudir del seu talent a casa i sense presses.