Zaz encén una llum a la foscor

Sigui per la pandèmia que fa temps que dura, la nova guerra que ha esclatat (i suma), la crisi econòmica (de la política, ni parlar-ne) i tantes altres coses que ens afecten la vida quotidiana, costa molt ser plenament feliç avui dia. Ni que sigui per un parell d’hores, Zaz, la gran estrella musical de la chanson francesa contemporània, va aportar una mica de llum a la foscor; contagiant amb el seu somriure incansable, un nervi escènic incombustible i, sobretot, amb un directe musical més que potent, aquella flama de la joie de vivre –l’alegria de viure– que fa un temps que tenim apagada. I no ens referim només al gest escènic volgudament al·legòric d’encendre una espelma durant el concert d’aquesta gira titulada Organic Tour, sinó perquè tant per les lletres de les cançons que canta com per la manera com les interpreta, amb aquesta veu càlida i trencada, és impossible no deixar-se endur pel seu carisma i esperit d’esperança.

Sabíem de molts que travessaven els Pirineus per anar a veure aquest fenomen i ja intuïem que el concert seria especial quan ja fa temps que les entrades per al concert de dissabte a l’Auditori de Girona, en el marc del Black Music Festival, feia temps que estaven exhaurides. No tant que els més desprevinguts ens rendíssim immediatament als encants de Zaz, quan ja de bon principi va aparèixer cantant entre el públic la primera cançó, Les jours hereux, un dels temes del nou disc, Isa, en referència al seu nom real, Isabelle Geffroy. Acompanyada per cinc excel·lents músics, Zaz va desplegar un gran ventall de colors i registres, una heterogènia musical que va des del swing, el soul i el jazz manouche –amb la qual s’ha fet un nom des que va debutar en solitari el 2010 amb un disc titulat amb el seu nom artístic–, fins al folk, el pop i el rock.

Zaz va intercalar temes dels nou discs del seu repertori, amb una arrencada vibrant amb cançons com Imagine i Qué vendrá per entrar en un bloc central de l’estil de jazz gitano i de renovació de la chanson francesa que l’han fet tan popular, començant per Les passants, Comme-ci, comme-ça, Oblie Loulou (de Charles Aznavour), Paris sera toujours Paris (que va popularitzar Maurice Chevalier) i Laissez-moi. El gir al pop i el rock, amb alguna balada inclosa, va arribar amb On s’en remet jamais, que va il·luminar un cel estrellat de fons i l’entrada a l’escenari d’una escala per la qual Zaz es va enlairar per cantar com si toqués el cel La fée i À perte de rue, abans d’enfilar la popular Tout là-haut. I si aleshores ja teníem clar que Zaz és divina, encara faltava disfrutar de Je veux i On ira, amb el parèntesi de Clavelitos, una cançó de nostàlgia infantil que també li agrada a la seva mare, professora de castellà. Als bisos ens va delectar amb la seva versió de La vie en rose i el cant humanista Le chant des grives: “Per a aquells que fan el millor, que s’espavilen perquè el gebre, perquè el rovell no se’ls emportin la set de viure.” Una estrella gens fugaç va travessar la nit.