‘Oh là là, Oliver’
‘Un minut estroboscòpica’ viatja a l’essència d’Antònia Font en deu cançons i menys de mitja hora
Vostè és aquí, el disc amb el qual Antònia Font es va acomiadar, força sobtadament, a finals del 2013, tenia 40 cançons –la majoria, inferiors als dos minuts– i aquestes jugaven a ser parades de metro en un disc que, a la vegada, jugava a ser una xarxa de metro amb tres recorreguts (i tres estils) diferents. Disc molt notable, però... uf!
Ara, els mallorquins, des del mateix moment que van segellar el seu retorn, es van adonar que de cap manera Un minut estroboscòpica podia ser un disc com Vostè és aquí. El disc de retorn d’Antònia Font, com tants altres discos de retorn, havia de fer reviure a uns, i començant per ells mateixos, velles sensacions, i a altres, mostrar-los la fórmula bàsica gràcies a la qual es van convertir en el grup català més important per a tota una generació. Antònia Font, en resum, en la seva essència.
Un minut estroboscòpica són deu cançons a través de les quals Joan Miquel Oliver i companyia es retroben, sense gaires cops de volant, amb el seu estil. Un estil que, malgrat aquesta dècada, pràcticament, de silenci, continua influint en nombrosos grups i en el qual continuen tenint un paper determinant el món poètic –tan ric com sempre– d’Oliver, la irresistible senzillesa amb la qual Debon canta les cançons (el cantant ens comenta, per cert, que, ni que fos posant a dormir els seus infants, no ha deixat mai de cantar en tots aquests anys sense Antònia Font) i els teclats, juganers com sempre, de Jaume Manresa, l’únic membre d’Antònia Font, juntament amb Oliver, que, després de la dissolució, no va deixar la música.
El desè disc d’Antònia Font, nodrit de les referències oníriques, còsmiques i lingüístiques que tocava esperar, no arriba a la mitja hora, va acompanyat d’un desplegament estètic (fotos promocionals, videoclips , l’últim dels quals rodat a Mèxic) més que suculent i –el més important– cançons prou sòlides per aguantar el tipus davant els clàssics de la banda que sonaran en els quatre únics concerts que, aquest any, oferirà el grup. És el cas, per exemple, d’Oh là là (“Me’n vaig a París, madame, monsieur, i arrib a les zones calcificades des meu cervell”) o Miquel Riera, amb la qual criden “visca!” a la memòria d’un escalador mallorquí (inventor d’una variant d’escalada esportiva anomenada psicobloc) mort el 2019.
