Que no us enganyin

Algú, més aviat una majoria, pot descartar la lectura d’un llibre titulat Diguem-ne amor, com pot renunciar a veure una pel·lícula com ara La gran malaltia de l’amor i rebutjar una entrada per escoltar els Pimpinela. És cert que tothom necessita amor, rebre’n i donar-ne, perquè és una energia vital, però segons quines històries ensucrades només interessen un sector molt concret i restringit. No tothom pot llegir una novel·la de Federico Moccia –evitarem exemples locals– sense reclamar a crits una dosi d’insulina.

Doncs prejutjar el primer dels casos diguem-ne que seria un error. Que no us enganyi ningú. El llibre amb què ha debutat Marta Vives (Reus, 1976) –periodista cultural, actualment a El matí de Catalunya Ràdio–, Diguem-ne amor (Ara Llibres), és un text sobre l’amor, sí, però canvia el sucre per una realitat més vegades dura que tendra i contempla l’amor de tota mena.

Vives presenta dotze històries reals. No són basades en, són estrictament verídiques –només ha canviat alguns dels noms propis quan li ho han demanat els interessats–, fins al punt que els protagonistes han pogut revisar el text i demanar canvis. “He parlat molt amb tots ells, durant les entrevistes i després. M’han ofert la seva intimitat i, en força casos, m’han explicat coses molt dures. Volia que s’hi reconeguessin, que se sentissin còmodes amb el resultat; per a mi això era el més important. I demanava intercanviar moltes opinions abans de donar cada text per tancat”, comenta Vives.

“Parteixo de la veritat que ells m’expliquen i la filtro amb la meva mirada. He narrativitzat entrevistes. De vegades, el resultat és molt a prop de com ells ho veuen i d’altres, no tant. Aquesta ha estat la feina: trobar el punt d’equilibri entre ells i jo.”

Diguem-ne amor –títol inspirat en un poema de Joan Margarit– no és un llibre romàntic, en el sentit tradicional. No són només històries d’amor de parella, també hi ha altres menes d’amor, com ara un cuidador i un malalt, amistats fortes i duradores, una gossa i un sensesostre, mostres de solidaritat diversa... Hi ha molt d’amor, però també moltes situacions complicades: malalties, pobresa, marginalitat, maltractaments, immigració, separacions... “Les realitats de cadascú inclouen problemes com ara l’homofòbia i el racisme, i això no ho volia amagar de cap manera.”

Tot va començar com un de tants encàrrecs editorials. “Els editors Joan Carles Girbés i Gerard Espelt, que ja no treballa a l’editorial, em van encarregar un llibre d’històries d’amor reals, afegint-hi condicions com ara que fossin ubicades a Barcelona, escrites en tercera persona i, si volia, amor de tota mena. Això últim em va fer decidir.” Però no va ser fàcil. “Em va costar una mica acceptar, no tenia clar que en fos capaç ni que tingués prou temps. M’agrada molt llegir i el tema de la literatura me’l prenc amb molt de respecte, i no sabia si podria escriure un text amb prou nivell perquè es publiqués”, hi afegeix l’autora. Cal dir que ho ha aconseguit, amb un estil ric, adaptat a cada capítol. “Cada història té una estructura diferent perquè cada història demana un tractament específic.”

“No havia escrit literatura mai abans i no tenia clar, i m’amoïnava, si aconseguiria tenir una veu literària”, cosa que ha aconseguit amb escreix. Les moltes hores de lectura han deixat el seu pòsit. “Les paraules, els significats, els jocs són molt importants, miro d’evitar el que és evident, buscar adjectius que, sense ser carregosos, es converteixin en la imatge que busco.”

Primer, va recórrer a gent propera de qui coneixia la història. Va anar aconseguint testimonis també omplint forats de certes menes d’amor, com ara el d’algú que emigra i cuida un malalt. “Em va agradar el tema de cuidar i que el cuidador no fos una dona, que sigui un home i de Colòmbia.”

A més de localitzacions barcelonines reals –bars, llibreries, espais d’oci...–, Vives mostra els detalls dels ambients íntims perquè en feia fotos i té “una bona memòria emocional”. “Les coses amb què connecto emocionalment se’m queden; en canvi, no et sabré dir cap marca de cotxe”, confessa.

No totes les històries a què finalment va tenir accés hi han entrat, per falta de temps d’incloure-les. “Una persona em va comentar que tenia una filla adoptada i volia que expliqués la història, però al final no va poder-hi entrar.” No és estrany que la gent s’obrís emocionalment, perquè Vives sap escoltar i té un tarannà respectuós i empàtic que empeny a la confessió espontània.

“Des que vaig lliurar l’última versió fins ara, totes aquestes històries han continuat, han evolucionat, perquè la vida no s’atura.” Per tant, no descartem que escrigui Diguem-ne amor... cinc anys després.

“La conclusió que n’he tret és que l’amor és tenir cura de, no en sentit mèdic. Malgrat les dificultats, sempre hi ha algú a la vora que t’ajuda. Tots ens preocupem per algú i algú per nosaltres, no forçosament la parella. Per sort, hi ha molt d’amor altruista.”