“Sé molt bé que viure de la música és una utopia”

De mica en mica. Jo ara tot just viatjo una quarta part del que solia viatjar... Però almenys es torna a viatjar!

Fins que no va arribar la pandèmia la meitat dels meus concerts eren a Espanya i, l’altra meitat, a l’estranger, majoritàriament a Europa. Jo, però, on més treballo és a Catalunya. Després, a la resta de l’Estat, Europa i, a vegades, més enllà: Tòquio, Nova York...

L’any 2019 vaig tenir la sort de tocar al Dizzy’s Club del Jazz at Lincoln Center de Nova York i vaig tenir una gran experiència. Tot va ser molt icònic i molt bonic. Les programadores em van dir: “Escolta, per què no t’hi quedes a viure, a Nova York? Com és que algú com tu encara viu a Europa? Si visquessis aquí podries actuar al club més sovint…” Jo flipava, és clar, però per mi els Estats Units, almenys de moment, no són una opció. No tant pel tema musical sinó per tots els altres, que al final són els que importen. És una cosa que amb els músics, sovint, comentem: els que van a viure a Nova York viuen per la música i tota la resta ho deixen de banda. Tinc amics que allà més o menys hi han “triomfat”, o com li vulguis dir. Han pogut tirar-hi endavant projectes de cert èxit. I, tot i així, comenten com els costa pagar el lloguer. Imagina’t el panorama, doncs, si les coses no et van tan bé!

No. Intento mirar-ho des d’una perspectiva més global. Jo m’intento cuidar per poder cuidar la meva carrera. No puc concebre de cap manera descuidar la meva vida personal. Sé, òbviament, que aquí també hi ha músics a qui els costa moltíssim poder pagar el lloguer, però jo a Barcelona hi tinc els meus pares i unes possibilitats de viure dignament, la qual cosa valoro moltíssim. Anar-me’n a fora per estar envoltada de músics boníssims no és un reclam prou suficient. Tot i així he pogut treballar en llocs molt xulos de Nova York vivint a Sant Andreu, així que… què més puc demanar?

No en diria rebel·lió, tot i que ho pugui semblar. No era, en tot cas, la meva intenció. És més aviat una expulsió cap a l’exterior de coses que necessitava treure. Jo, com dius, fa molt de temps que toco jazz clàssic, però amb el meu últim projecte, Do outro lado do azul (2019), vaig col·laborar amb músics brasilers molt bons i vaig endinsar-me en altres músiques. Ara, a través d’en Christoph i l’Steph, que està molt introduït a l’escena del jazz a Nova York, però també del hip-hop, he pogut fer un disc que d’alguna manera em connecta a la meva generació. En alguns moments pot semblar que sigui música dels anys vuitanta, però, per a mi, que en venia tocant dels anys vint i trenta, ja és un gran pas endavant! Sempre he tingut, però, inquietud cap a la música funk, cap al hip-hop. No m’hi veia, tocant-ne, però gràcies a aquesta connexió amb en Christoph i l’Steph, que han fet també de productors, m’hi he sentit prou còmoda i decidida per proposar coses que poguessin tenir un sentit. Ells dos han fet composicions, arranjaments… Ha estat un projecte molt coral, de fet.

Sí, tot i que en continuo sent una gran defensora, i tampoc m’agradaria, pel fet de fer coses diferents, deixar-ne de fer. Aquest disc no significa tampoc cap ruptura amb el que he fet fins ara. Queda molt bé dir-ho, és un bon eslògan, però no és així com ho sento, realment. Tinc, de fet, intenció de continuar tocant durant molts anys amb el meu quintet [Joan Chamorro, Ignasi Terraza, Josep Traver, Esteve Pi], perquè amb ells hem construït un so que val la pena esprémer més, i que és fruit d’haver estat 10 anys tocant, i que jo valoro molt especialment. En aquest disc sento que he baixat del niu, perquè, després de passar 10 anys amb una banda que sento que som família, m’he atrevit a començar de zero una història diferent. És com qui treballa en una oficina i es pot permetre prendre’s un any sabàtic per anar a agafar experiència en terrenys diferents. Sempre pots tornar a allà d’on vens, però aquella experiència ja no la perds.

Amb I had to write a song for you, que és del 2017, diria. Va ser la meva primera experiència escrivint un tema funk i l’he estat tocant els darrers anys amb el quintet. Aquesta cançó, de fet, em va fer veure que era capaç de fer aquesta mena de temes, que em van permetre desenvolupar un so. La resta, de tota manera, no va acabar sent tan semblant. Hi ha molts temes i lletres diferents, en el disc, i fins i tot una mica més de foscor, complexitat i dificultat.

Amb en Christoph anem un cop a l’any a fer classes a Xile, i allà els professors van muntar aquest tema. Em va arribar molt. El disc anterior, Do outro lado do azul, de tota manera, ja em va ajudar força a assimilar aquesta mena de ritmes. Si la cúmbia m’hagués arribat de cop i volta des de zero, sense aquest pas previ, és probable que no hi hagués connectat tant.

Sí, i ara hem coincidit que hem tret disc el mateix dia: Motomami i Motismama! [riu]. Amb Rosalía vam fer un treball conjunt en l’assignatura de formació corporal. Ella, la Neus Aranda, que és una trompetista, i jo. Vam fer una mena de sessió de ioga que després vam haver de presentar a classe. Rosalía és supersimpàtica i em cau molt bé. Em fa feliç veure-la brillar per això que he dit i perquè, com a cantant, està a l’estratosfera. És de les més impressionants que he sentit mai.

Molt poquet, realment, perquè el temps que pugui haver passat en una aula tocant jazz representa potser el 3-4% del temps que he passat tocant en bolos. Ni tan sols tinc la carrera de trompeta. Vaig estar, com dèiem, a l’Esmuc però només un any i mig, quasi dos anys. Les aules tenen una importància especial, sobretot, els primers anys, ja que ningú comença a aprendre a tocar jazz en un bolo, no comences mai en un escenari. Ho sols fer amb un professor que et transmet coses. Jo vaig tenir la sort, en aquest sentit, de tenir-ne un d’apassionat i motivat, en Joan Chamorro, amb qui vaig passar uns primers anys de molta intensitat. I moltes hores, també, perquè ell posa totes les seves hores del dia al servei dels seus alumnes i dels seus projectes. Els primers anys amb ell van significar per a mi un aprenentatge brutal.

Sí, i això m’ha permès decidir-ho tot jo. O el meu equip. Això li dona, a tot plegat, una coherència, ja que la imatge acompanya la música, la música acompanya el disseny, el disseny acompanya el que pugui dir després en les entrevistes… és un tot, per a mi. A més, hi ha petits detalls, com ara la portada, que no és de plàstic sinó que és de cartró, que feia temps que intentava portar a terme. Tampoc vull deixar malament les discogràfiques, però! Per mi és un honor immens haver estat la primera artista de l’Estat a publicar en aquests segells. Ha estat un somni. Però en el fet d’autoeditar-se hi ha uns avantatges i els volia explicar.

No, en absolut, mai m’he esperat més del que he tingut. De fet, sempre he estat molt sorpresa de poder fer el que faig. Sé molt bé que viure de la música és una utopia, de debò, i jo estic vivint-hi.

La col·laboració amb Quincy Jones va ser de les que més em van tocar, tot i que, quan hi vaig col·laborar, en coneixia el nom i prou i vaig haver d’informar-me una mica i mirar què havia fet. Tenia 15 anys. I va ser impactant, perquè allà hi havia també Alfredo Rodríguez, Esperanza Spalding... A mesura que m’adonava de la importància de tot plegat, m’anaven venint els nervis. Recordo, de fet, estar plorant abraçada amb Esperanza Spalding, preguntant-me què hi feia jo, allà! Va ser molt fort, tot plegat, com també ho va ser tocar amb els músics de la Buenavista Social Club. Mira que l’havíem escoltat vegades, Dos gardenias, al cotxe amb els meus pares!

Jo crec que encara se’n parla. Recordo que quan estava embarassada, però encara no ho volia dir, vaig anar a un programa de ràdio i em van preguntar allò que sempre se’m pregunta: “Estàs cansada que se’t digui que ets una nena prodigi”? I jo vaig contestar: “Doncs mira, em sembla que caldrà passar de nena prodigi a mamà prodigi!”

Crec que en aquests 10 anys s’ha consolidat una generació molt jove que d’alguna manera ha format una escena i que és increïble. Músics joves tocant a un nivell molt alt i fent música original, versions, jazz clàssic… Gent amb molt empenta, segells, estudis de gravació… Hi ha un tsunami de jazzistes bons, ara a Barcelona, però els falta visibilitat i possibilitats de veure’ls tocar més, perquè de clubs i publicitat dels seus concerts per desgràcia no n’hi ha tants. Per això deia abans que viure de la música ja és per a mi una utopia total, perquè la majoria dels meus companys han de fer classes i més classes. I si, a més d’això, puc contribuir a ser vehicle de transmissió i que hi hagi gent que descobreixi que el jazz és un món meravellós, encantada!