Crítica
música
L’escolta de l’altre
Concerts com el de dimecres haurien de ser alguna cosa més que la festa habitual en la que restem instal·lats
Els nostres són temps de rapapieig i postureig. Absolutament desbordats per la crisi sistèmica global en la que ens trobem, expressada segons Jordi Pigem de forma distòpica, l’arribada, a Europa, d’un dels genets de l’Apocalipsi ens desconcerta com també intranquil·litza les nostres consciències. Potser les raons tinguin més a veure per qüestions antropològiques, psíquiques o consciencials, però amb certa perspectiva, en un primer estadi, a un el podia desconcertar la celebració d’un Concert per la Pau provocat per la nefanda invasió militar russa d’Ucraïna, força tenyida de la nostàlgia sorgida amb la fi d’aquell Homo sovieticus tan ben descrit per la Premi Nobel Svetlana Aleksièvitx. És evident. A Europa ha tornat la guerra provocant un allau de refugiats com no es recordava des de la fi de la II Guerra Mundial. Però això no ha passat en un món on ara, per art de màgia, hagi esclatat un conflicte. Sense ser tan mediàtics, no podem oblidar com el nostre és un món esquitxat per més de cinquanta guerres en actiu que, com la d’Ucraïna, també comporta conseqüències catastròfiques a la vida de la població civil. Cert és que mai ens hem d’oposar als bons sentiments humanístics desvetllats per l’esclat d’una guerra que, de la mà dels mitjans de comunicació i de la nostra addicció a l’actualitat, se’ns ha inserit al bell mig de les nostres vides. Unes vides que, malauradament també cal dir-ho, no semblen ser excessivament conscients de la tragèdia que viu la nostra espècie per no haver sabut assolit encara la nostra plena condició: la de ser humans.
Possiblement provocat més per l’impacte de la tràgica actualitat que no per una consciència antibel·licista com la que podem desplegar diferents ONG, la Fundación Victoria de los Ángeles va esperonar amb encert a diferents equipaments i institucions a celebrar un concert a benefici de la Creu Roja. Lluny de voler construir un concert que instés a colpejar la nostra consciència amb aquella màxima apuntada pels màxims lluitadors per la pau, ”si vols la pau, has de preparar la pau”, vam ser convidats a escoltar un concert basat en una arquitectura de grans noms com ho poden ser els de Savall, Ros-Marbà, Di Donato, entre d’altres i un cor i orquestra creats expressament per l’ocasió, a més de la presència de La Capella Reial de Catalunya i l’Escolania de Montserrat. Resultat? Un concert amb els característics daltibaixos, exempt de cap reflexió profunda i a fons, amb moments de màgia com el Da Pacem Domine d’Arvo Pärt dirigit per Jordi Savall, el Morgen de Richard Strauss amb Didonato o les peces dirigides per Ros-Marbà i Mireia Barrera.
El concert va començar amb Prayer for Ukraine del compositor ucraïnès Valentin Silvestrov on Ernest Martínez-Izquierdo va demostrar sentir-se còmode amb uns pentagrames de gran transcendència. L’atmosfera de recolliment assolida, subratllada per una preciosa cita de Pau Casals projectada anteriorment, va trencar-se, però, massa aviat pel comportament adolescent d’una part del públic en aplaudir al regidor d’escenari quan aquest apareixia. No és un detall menor. Abans de ser lluitadors per la pau ens cal, possiblement, assolir una nova cosmovisió que s’inicia per assumir i integrar l’advertència de Malraux: el segle XXI serà espiritual o no serà. Que un concert solidari es converteixi en una Festa Major és un mal presagi. Concerts com el de dimecres haurien de ser alguna cosa més que la festa habitual en la que restem instal·lats on, cada dia més, tot s’assembla a l’orquestra del Titànic. Possiblement una nova consciència del que és la música podrà ajudar-hi una mica. Com a mínim requereix d’una escolta: l’escolta de l’altre.
