Profund i còsmic

Som tan presoners com addictes de l’actualitat, cosa que ens ha convertit en uns éssers molt tancats en nosaltres mateixos i on, al cap i a la fi, tot acaba esquitxat per la superficialitat si no de la polèmica. Orfes dels grans relats metafísics, que aportaven un profund sentit a les nostres vides, els concerts no han estat exempts d’aquesta orfandat, per la qual cosa s’han convertit, massa sovint, en simples i vulgars productes de consum. Hi ha concerts, però, que són una realitat radicalment diferent. Anomenem-los actes de l’esperit o rituals, escoltar la colossal Mätthaus-Passion (1727) de J.S. Bach és participar en una cerimònia que ens posa al davant del mirall de la nostra miserable condició humana. Creguem o no, tots estem esquitxats per l’enigma del dolor, de la traïció, de la mort de l’amor, de la soledat o, resumint-ho, per aquelles gramàtiques de l’inhumà que, col·lectivament, podem trobar a Ucraïna, al Iemen o a Etiòpia.

Entre els hermeneutes i exegetes que millor poden acostar-nos a l’esmentada passió de Bach, sens dubte el director belga Philippe Herreweghe ocupa un lloc privilegiat. Talment com un alquimista, el director va saber transformar el preciós so coral i instrumental del Collegium Vocale Gent com una via per accedir a un autèntic espai de serenor, sublimitat i meditació. Al costat d’immensos solistes vocals i instrumentals (Dorothee Mields, Tim Mead, Reinoud Van Machelen), en acabar un no sabia si havia escoltat un concert o havia participat d’un altre misteri: el de la descoberta d’una justícia i un amor capaços d’alliberar la nostra inhumanitat. Profund i còsmic, dirigint amb austeritat i saviesa no ens ha d’estranyar, així, que el nom de Herreweghe fos l’escollit per batejar l’asteroide 12567.