“L’amor és un misteri que no resoldrem mai”

No, jo crec que no, i considero que el que és xulo, o intel·ligent, de la vida és precisament aquesta actitud. Entendre que l’amor és un misteri que no resoldrem mai, que et fa estar, però, completament fascinat.

Sí, que, de fet, és com comença Tristany i Isolda. O d’on beu, al capdavall, tota la cultura popular. Fixa’t en Guns N’ Roses mateix, per exemple. Pistoles i roses, mort i amor. La cultura pop, entenent-la, com feia [l’historiador de l’art] Erwin Panofsky, com a cultura popular després de l’era de la reproductivitat tècnica, no fa més que convertir en píndoles el missatge del romanticisme.

No ho sé. Tots els discos que fem són estratègies per conviure amb aquests misteris, intents per entendre una mica millor de què va tot això. Com que no ho aconseguim en fem cançons, que són formes que no es resolen en elles mateixes però que, almenys, són formes, un pas més cap a l’enteniment.

Són dos personatges que s’han trobat en un moment de la història i que han esdevingut metàfores de moltes coses. De Mia Khalifa, filla de libanesos que va triomfar en el món del porno tot i haver-s’hi dedicat només tres mesos, vaig veure’n una entrevista en què explicava per què havia abandonat aquest món. Parlava d’aquesta era en què ens trobem, en què tothom està tancat a casa, sense confrontar-se amb l’altre, lligant a través de les xarxes, vestint-se del que no és i, després, molt probablement, penedint-se’n i amb anhels per recuperar una idea un xic més analògica de la identitat. Aquesta noia, en la seva decepció, crec que tocava molts nervis del moment actual que podem compartir tots. Cada pas endavant de la humanitat té els seus forats. El desenvolupament tecnològic, per exemple, ens ha permès recuperar amics del passat o flirtejar més enllà de la nostra realitat física. Hi trobes tresors, però, després, tornar a casa costa més.

És tan humà crear una intel·ligència artificial per practicar un joc de taula com resistir-se al fet que un objecte et superi en la pràctica d’una disciplina que consideraves que era una metàfora ben vàlida de la intel·ligència humana. Quan veus que una màquina et supera, què en fas, de la teva idea d’humanitat?

No, almenys en allò bàsic. Sí que ho som, veig, dels Mishima de L’amor feliç o Ordre i aventura, discos, ara bé, que continuo estimant-me molt. Tinc la sensació que, dels nou discos que hem fet, aquest últim és el que sona millor.

Sí, perquè, amb L’ànsia que cura, el primer disc que vam gravar a França, buscàvem una certa línia clara, per dir-ho en termes del món del còmic. Fins aleshores em sentia més còmode jugant a confondre significats que no pas narrant. En aquest últim disc, en canvi, m’he deixat endur per l’interès per explorar aquest moment en què ens trobem com a espècie, aquest estadi de l’evolució tecnològica en què la reclusió forçosa del confinament, més que una excepció, va semblar una caricatura del moment en què es troba la humanitat.

Ens hem hagut d’endeutar moltíssim per gravar aquest disc, ja que normalment els financem amb els concerts que fem al desembre a la Sala Apolo. La situació, en aquell moment [desembre del 2020], però, era complicada i molta gent va retornar les entrades, amb la qual cosa vam poder pagar les despeses dels concerts i prou. La vocació, però, no l’hem perdut. La música és una droga molt exigent a la qual estem ben enganxats.