Cultura

Turner brilla al MNAC

El museu exposa un centenar d’obres acabades i inacabades del gran mestre del paisatgisme romàntic, llegades per ell al govern britànic i conservades a la Tate

El MNAC ha muntat una mostra paral·lela amb els pioners del paisatgisme català
“L’atmosfera és el meu estil”, deia l’artista, per a alguns un visionari de l’abstracció

L’artista Joseph Mallord William Turner (1775-1851) assegurava que per poder pintar amb tots els matisos la força desbocada d’una tempesta s’havia lligat al pal d’un vaixell a alta mar. “No crec que ho hagués fet, però sens dubte que l’experiència era molt important per ell”, remarca amb un elegant somriure David Blayney Brown, ex conservador en cap d’art històric britànic de la Tate i comissari de l’exposició Turner. La llum és color (fins a l’11 de setembre) que ha organitzat el MNAC amb la col·laboració d’aquesta institució londinenca, on es conserva gran part del llegat del considerat millor paisatgista romàntic, i el primer artista que va dotar el paisatgisme d’estatus.

Esquerp, vanitós i avariciós, Turner no volia ser el més ric del cementiri ni blindar la vida dels seus fills (als quals tampoc va reconèixer com a tals mai), sinó transcendir, i per això va deixar en herència al govern britànic tot el que hi havia al seu taller: 400 obres acabades, entre 200 i 300 més d’inacabades i 35.000 estudis preparatoris que donen fe que darrere del seu geni hi havia un pencaire, i precoç: als 13 anys ja s’hi va posar.

La mostra del MNAC es nodreix d’un centenar de peces d’aquests tres blocs (concloses, inconcluses i esbossos; aquests dos últims, de la seva esfera privada: “Mai els va exposar”), de manera que es pot resseguir el seu mètode creatiu, molt peculiar. “A diferència dels impressionistes, Turner no pintava a l’aire lliure sinó al taller. Però abans es proveïa de nombrosos apunts que sí que feia sobre el terreny. D’aquells records del que havia vist experimentava la manera de transmetre’ls, i aquest procés moltes vegades durava anys”, explica el comissari. Un exemple extrem que llueix al museu català és el d’un treball molt embrionari que va fer el 1802 d’una vista de Grenoble i que no va elaborar definitivament fins al 1824.

Turner va viatjar molt, per la Gran Bretanya i l’Europa continental, a la recerca de paisatges molt diversos, dels Alps suïssos, on va quedar corprès per la petitesa del ser humà, a Venècia, el lloc ideal per perfeccionar una de les seves grans especialitats: representar l’impacte de la llum a l’aigua. Va bascular de la natura en estat pur als incipients escenaris modelats per la Revolució Industrial, amb la boira del fum i de la contaminació enterbolint els horitzons.

La seva manera tan característica de pintar difuminada, vaporosa i incorpòria s’ha llegit sovint com una abstracció avant-la-letre. També hi ha la versió menys simpàtica segons la qual tenia problemes de la vista i inclús mentals. “L’atmosfera és el meu estil”, etzibava ell. “No crec que sigui en absolut abstracte. L’abstracció elimina el significat de l’obra i ell per contra omple de significat i d’emoció la seva obra”, raona David Blayney Brown.

La seva modernitat vigent rau, argumenta el comissari, en l’obsessió que tenia per traslladar a l’espectador un estat d’ànim imbricat amb els fenòmens naturals, de la calma d’un arc de Sant Martí a la ràbia d’un mar agitat. “Els seus quadres inclús sembla que tinguin sonoritat, perquè li preocupa molt que evoquin el moviment del paisatge permanentment mutant.” D’aquí la importància que dona al sol (“El sol és déu”, diuen que van ser les seves últimes paraules abans de morir), el pinzell de totes les coses que ell aspirava a ser, fins i tot assajant proves científiques, com el de les postimatges que construeix l’ull després de mirar directament l’astre rei.

I així i tot també va estimar la foscor. “A diferència dels seus contemporanis artistes, Turner sentia devoció pel color negre. Quan li ho retreien, deia que encara n’hi hauria hagut de posar més”, revela el comissari. Al MNAC s’hi exhibeix un esplèndid oli ple de tensió obscura, Llac Buttermere, amb la part de Cromackwater, Cumberland, un xàfec. Gairebé tots els títols de les seves obres són minuciosament descriptius, i alguns llarguíssims. Però l’aura que tenen costa d’explicar amb paraules.

Turner no havia posat mai els peus al Palau Nacional. L’estrena és molt digna per, més enllà de la qualitat de les obres, el plantejament de la Tate, on, per cert, treballa des de fa cinc anys la lleidatana Ares Navarro, precisament en la coordinació de les relacions internacionals de la prestigiosa institució. El MNAC, a més, ha aprofitat l’ocasió per muntar una exposició paral·lela amb una vuitantena d’obres d’artistes catalans del segle XIX sensibles amb el paisatge, la majoria dibuixos dels propis fons del museu.

El batec de la natura, comissariada per Francesc Quílez i Aleix Roig, para atenció a l’efervescent paisatgisme nacional que va fer eclosió a partir dels anys seixanta del segle XIX. Turner, però, no va ser cap far per a aquests pioners en convertir la natura en un tema per sí mateix, no un recurs per al fons d’altres gèneres pictòrics.

A la mostra hi ha curiositats com una carta de Ramon Martí Alsina amb indicacions, croquis de les obres incloses, per als seus ajudants; sorpreses com el seu poc conegut deixeble Baldomer Galofre; una dona (l’única), Teresa Lostau, i el sempre fascinant i encara pendent de reivindicar com es mereix Nicolau Raurich.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.