Sentiments ‘al dente’
Pau Durà tanca en un restaurant italià diversos personatges en crisi a ‘Toscana’, el seu segon llargmetratge com a director, estrenat el cap de setmana passat
“No m’interessa tant el cinema social com el cinema emocional, familiar”
Santi, el protagonista de la pel·lícula Toscana , arriba a la crisi dels 40, té por de ser pare, és un apassionat d’Itàlia i no acaba les frases. S’assembla molt al mateix Pau Durà fa dotze anys, quan va escriure el guió. També director i protagonista del film, reconeix sense embuts que parla d’ell mateix: “Jo soc el Santi, no he hagut de fer cap esforç per interpretar-lo –explica en una entrevista a El Punt Avui–. Quan l’escrivia ja era jo. Adoro Itàlia com el personatge, amb la diferència que en el seu cas són somnis sense complir: jo he viatjat molt a Itàlia, és important per mi, com a llengua i cultura, per la literatura, el cinema...” Hi ha més coincidències: “El personatge no acaba les frases perquè jo no les acabo. I els dubtes sobre la paternitat, qui no els ha tingut? La pel·lícula és molt d’autor en aquest sentit, jo soc molt aquest personatge.”
Actor de sèries com Vendelplà, Infidels o Merlí, Pau Durà (Alcoi, 1972) va debutar com a director fa quatre anys amb Formentera lady, que ja tenia coincidències amb Toscana. “El meu fill té dotze anys i els dos guions van nàixer en aquella època, quan vaig ser pare –explica–. El de Formentera lady el vaig escriure quan la meva dona estava embarassada i em vaig imaginar un pare absent que fa d’avi. Després, tenia ganes d’escriure una comèdia i vaig pensar en aquesta història d’un home que té grans dubtes, amb uns obstacles externs molt clars, que el pot d’esperma arribi a lloc, però no són tan greus com els dubtes i les pors interiors d’entrar a la maduresa, ser pare...” Aquest personatge, Santi, entra per atzar en un restaurant a demanar canvi al propietari, interpretat per Francesc Orella. Just en aquell moment, entra amb una escopeta un ex-treballador que havia estat acomiadat, Edu Soto, i els segresta. Malena Alterio interpreta la seva psicòloga.
Un mal dia
“Segur que jo he tingut dies pitjors que el meu personatge –comenta Pau Durà–, perquè al final tampoc ho passa tan malament, li serveix molt. Sembla que tots els personatges estiguin tancats en el restaurant com si fos una presó, però també els serveix de refugi.”
La crisi és triple: la crisi econòmica mundial, la dels personatges tancats per força al restaurant i les crisis interiors de cadascú. “El detonant de tot és la crisi global, la vaig començar a escriure durant la crisi econòmica, però després no m’interessa tant el cinema social com el cinema emocional, familiar, de personatges –argumenta el director–. Els protagonistes estan ficats en crisis més profundes, més íntimes i emocionals, que és el material que m’interessava per a la comèdia, sobretot les capes que hi ha a sota.”
Pau Durà ja té 50 anys, però parla de la crisi dels 40, quan va escriure el guió: “En el moment que està a punt de ser pare i entrar a la maduresa, s’adona que ja no és a temps del viatge que sempre havia somiat fer a la Toscana.”I continua: “Si existeix la crisi dels 40, té a veure amb això, et resisteixes a acceptar que s’acaba una època, la joventut, encara que això hagi canviat molt. El Santi té dubtes sobre la paternitat perquè representa un canvi profund. La pel·lícula parla d’això, de les pors que tenim al pas del temps i dels somnis no complerts.”Itàlia és molt present a la pel·lícula: el restaurant on passa l’acció és italià, cuinen pasta, es comuniquen amb personatges que són al país transalpí i la música, inclosa una bella cançó, són molt italianes. En realitat, el tema principal del film està escrit i interpretat per Magalí Datzira, una de les joies del planter de la Sant Andreu Jazz Band.Nascut a Alcoi el 1972, ja fa més de 20 anys que Pau Durà viu a Madrid. Manté, però, molta relació amb la professió a València i a Catalunya, com es posa de manifest en aquesta coproducció catalana i valenciana, rodada en català i ambientada a València. Amb una setantena de treballs com a actor, sobretot a la televisió, Pau Durà segueix amb pas ferm el camí traçat amb Formentera lady, la seva opera prima. “De petit feia d’actor amb els salesians, però ja escrivia i intentava dirigir als 14 o 15 anys –recorda–. He trigat el temps que necessitava per sentir-me capaç de dirigir. Fent d’actor no havia trobat el moment, un es deixa dur i vas fent. En un moment vaig sentir que necessitava expressar-me d’una altra manera, i m’agrada molt el cinema.” Ja té escrit el guió i està a punt de dirigir la seva tercera pel·lícula, una road-movie que es titularà Pájaros. “S’ha ajuntat tot”, diu, satisfet.
