Cultura

Crònica

Inauguració del Grec

Cent per cent al Grec

Nederlands Dans Theater és ideal per inaugurar el festival. Fiabilitat del 100%, com el 1988.

El cotó no enganya, deia un anunci de desengreixant de rajoles. El Grec torna a oferir el 100% de les localitats, després de dos anys en què només la tossuderia del festival va evitar que s’anul·lés el 2020 (davant el panorama internacional de baixades de persianes generalitzades) i que el 2021 jugués amb les fluctuacions del 50 al 70% d’aforament, gràcies a la primeres tongades de vacunes. Ahir, l’alcaldessa Ada Colau amb la consellera Natàlia Garriga i la presidenta del Parlament, Laura Borràs, van compartir amb una àmplia representació artística (des dels coreògrafs Marcos Morau i Lali Ayguadé al director Àlex Rigola) una nit als peus de Montjuïc. A l’antiga pedrera reconvertida en amfiteatre, les graderies lluïen el 100% de les localitats. Aquest és el Grec que s’ha comminat a ser el de la recuperació de públic, un cop neutralitzada la mortalitat gràcies a la vacunació i la immunitat de ramat. Sigui com sigui, ja es pot garantir, amb un 100% de seguretat, que als jardins del Grec lluirà els propers dies una verdor ben potent, inspirant-se en aquells jardins romàntics del Generalife. Diumenge, per cert, el Teatre Clàssic fan una mirada a El burlador de Sevilla (per cert, ahir, Xavier Albertí, director d’aquest muntatge i exdirector del Grec i del TNC, figurava entre els convidats).

Nederlands Dans Theater és una companyia ideal per inaugurar el festival Grec (avui repeteixen). Amb una fiabilitat del 100%. Ja ho van demostrar el 1988 amb peces de Jiri Kylian i Nacho Duato ballant sobre la veu en directe de Maria del Mar Bonet. La renovació constant de la companyia manté l’energia i un minimalisme que no narra però sí que evoca. Els cossos executen cada moviment amb tiralínies, cada posició de braços i cames queda enfocada. En les tres coreografies es plantegen peces corals, amb petits duets o trios, però sempre dins d’una marea conjunta de moviment que atrapa l’atenció de l’espectador. En el programa que es va poder veure ahir per primer cop, a més hi afegien tres elements complementaris: el treball orgànic de Marina Mascarell (que ja havia tastat els nervis com a assessora de moviment a El poema de Guilgamesh de La Perla29 (2018); l’energia magnètica del treball de Sharon Eyal i Gai Behar a Bedroom folk, i una peça històrica de William Forsythe, (One flat thing, reproduced), estrenada el 2000 i amb 14 ballarins desplaçant-se a una velocitat increïble.

La NDT va de menys a més. D’un treball amb vuit ballarins (sense rols definits) que transformen l’skyline i proven de trencar els desplaçaments més harmònics, a una altra amb els dotze cossos i la llum com a única resposta a una música omnipresent. Tanquen les 20 taules que són l’espai d’una revolució de moviments, (a 78 r.p.m.) que evolucionen a través de 14 ballarins (i un altre grapat d’artistes que ni van sortir a saludar però que van intervenir en el desplaçament sorollós de les taules).

Mascarell es pregunta com contemplar una posta de sol en un horitzó en descomposició. Ahir a l’amfiteatre del Grec es va acomiadar el dimecres amb una aclamació del 100%.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.