Cultura

Mirador

Tot havia de ser viu

Només he estat una vegada al Teatre des Bouffes du Nord, una antiga sala d’espectacles creada a finals del segle XIX (l’edifici s’ubica al bulevard La Chapelle, al popular i multiètnic districte 10è de París) que, a primers dels últims anys setanta, Peter Brook va reconvertir en un centre internacional de recerca teatral: l’espai mateix era un decorat, amb les empremtes i fins les ferides del pas del temps. Va ser el 2002 quan hi vaig veure un muntatge de Far Away, una obra de la dramaturga anglesa Caryl Churchill en què actuava Julio Manrique. Deu anys després, fent una entrevista a l’actor, va comentar-me que, de Brook, va fascinar-lo l’atenció als detalls, focalitzada en el treball dels actors, i el seu antidogmatisme en un procés de creació constant: “No és un home de discursos, sinó d’accions. No busca resultats. Per ell, l’important és el procés, que no s’acaba mai. No vol arribar a l’estrena per deixar una cosa fixada. El muntatge sempre ha de ser viu. Si creu que ha de fer canvis, els fa.”

Peter Brook va dur a Catalunya els seus muntatges més mítics, com ara Carmen i, és clar, el Mahabharata, basat en el poema èpic hindú que, en paraules del director, conté idees còsmiques i metafísiques junt amb les coses més senzilles de la vida quotidiana: una immensa tela que cobreix tots els aspectes de l’existència humana i que sempre pot dir-nos alguna cosa del present. Una definició que podria aplicar-se al treball del mateix Brook: la seva manera de fer teatre, que va anar-se despullant d’accessoris per arribar a l’essencial, és indestriable d’una reflexió sobre l’experiència humana.

Els últims anys, el seu teatre ens va arribar sobretot a través del festival Temporada Alta, en què, el 2016, es va representar Battlefield (‘Camp de batalla’), una mena de concentració en una hora de les nou hores del Mahabharata que descriu la guerra que desmembra la família dels Bharata. El paisatge moralment devastat de després de la batalla: no hi ha victòria ni per als vencedors, només derrota de la humanitat; els morts han deixat un pes per sempre més en els supervivents, que no només els ploren, sinó que lamenten el que ha mort en ells mateixos per haver participat en la matança. Amb tot, no hi havia nihilisme, incompatible amb l’humanisme de Brook, que deia: “Al teatre ho pots suportar tot i sortir-ne pensant que pots plantar cara a la vida.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.