Cultura

Estius modernistes

Les cases de vacances de la burgesia del tombant de segle són una celebració del bon gust arquitectònic. Fem ruta per conèixer una quinzena d’exemples conservats

Can Roig de Camprodon per fi serà rehabilitat. A Tarragona, la Quinta de Sant Rafael agonitza
La joia de la Garriga, la casa Barbey, està en venda: la cantant Rosalía va estar a punt d’adquirir-la

Tenir bon gust i diners garantia passar uns estius de fantasia a finals del segle XIX i principis del XX. Empresaris, polítics, nobles, metges i prohoms culturals van encarregar magnífiques segones residències als arquitectes de més renom de l’estil de moda de l’època: el modernisme. Ens hem proposat viatjar a aquest passat que es fa present en les cases que s’han conservat. Per preparar un itinerari i proveir-se de documentació, no hi ha res millor que consultar el gran inventari en línia del patrimoni modernista català creat per l’investigador Valentí Pons Toujouse, Arquitecturamodernista.cat . Amb ell de guia virtual, visitarem una quinzena d’edificis disseminats per tot el país.

Comencem la ruta a Barcelona o, millor dit, a l’antic poble de Sarrià, on Alejandro Alemany va confiar a l’arquitecte Joan Rubió i Bellver un dels seus primers treballs: una casa de vacances al carrer del General Vives, 29 . Rubió i Bellver, deixeble i col·laborador de Gaudí, va concebre un edifici que conjuga el maó vist i el recobriment ceràmic. La família Alemany (dona i set fills) el va estrenar el 1901. No sabem si hi van ser feliços, però com a home de cultura que era el patriarca ens podem imaginar que almenys va gaudir la bellesa del seu paradís de desconnexió. Alemany va ser president de la Unió d’Antics Escolans de Montserrat i més tard de l’Orfeó Montserrat.

Encara a Barcelona o, tornem-hi, als seus històrics afores, ens acostem a la torre de Sant Jordi (1908), de l’arquitecte Salvador Valeri, al carrer de Sant Eudald, 11 (barri del Coll). Aquí ho tindrem difícil per veure bé la finca perquè l’amaguen un alt mur i la frondosa vegetació del jardí. Va pertànyer al prestador Joan Comalat, que tenia el seu domicili en un d’aquells immobles de l’Eixample que no passen desapercebuts, el que té dues façanes que no s’assemblen gens, a la Diagonal i al carrer de Còrsega. Però els estius els passava en aquest xalet que decorativament està dedicat a sant Jordi i la rosa. Ens l’anirem trobant, el cavaller...

Tenen 2,5 milions d’euros estalviats? Si fos el cas, es podrien comprar la joia modernista de la Garriga: la casa Barbey, dissenyada el 1913 per Joaquim Raspall en ple Passeig. Bé cultural d’interès nacional, el seu primer habitant, l’industrial tèxtil i polític catalanista Juli Barbey Poinsard, va impregnar l’ornamentació de la mansió del seu sentiment patriòtic. A la façana lateral hi ha un mosaic de sant Jordi (avisats estaven). I a la llar de foc, un mural amb un vers de L’emigrant de Jacint Verdaguer i l’escut de Catalunya. I és que 1.144 m² construïts i 2.600 m² de terreny donen per a molt. Qui sí que els té, els 2,5 milions que costa, és la cantant Rosalía, i el curiós és que va estar a punt de comprar-la després de visitar-la, l’any passat, amb la seva parella, el també cantant Rauw Alejandro. Al final, es va decantar per una altra casa modernista, La Morera de Manresa.

Per sort per a tots, pobres i rics, hi ha una bona mostra d’aquestes segones residències que són patrimoni públic. N’és, en concret de la Diputació de Barcelona, el Marquet de les Roques, enmig del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac i terme municipal de Sant Llorenç Savall. Aquí hi va passar “les temporades més felices” de la seva vida el poeta Joan Oliver, Pere Quart, amfitrió de vetllades literàries i artístiques irrepetibles. A finals del XIX, el seu avi, Antoni Oliver Buxó, va manar fer la reforma d’una antiga masia del XIII a Juli Batllevell. Ningú millor que el poeta per descriure l’encant del lloc: “Mai no oblidaré les nits d’agost al Marquet de les Roques, al fons de la Vall d’Horta, sota el Montcau. El Marquet és un castell construït amb la pedra vermellosa del país, combinada amb el maó vist. Les nits sobretot hi prenien una serenitat i una transparència gairebé màgiques. Des del castell no es veia ni una casa, cap construcció i, per tant, ni un llum.”

La mateixa sensació devia tenir Antonio de Quadras, el comte de Sant Llorenç del Munt, a Can Pobla (terme de Matadepera). El 1903 va comprar la muntanya de la Mola, monestir inclòs, i un antic mas del qual l’arquitecte Enric Fatjó no en va aprofitar res. La nova edificació va tenir un ampli ressò a la premsa de l’època sobretot quan el noble va propagar que havia trobat una costella del Drac de Sant Llorenç. De fake news n’hi ha hagut tota la vida.

Repetim arquitecte: a Rubió i Bellver també ens el trobem signant (1923-1925) una altra delícia a Sant Feliu de Codines: la casa de Francesc Trinxet Mas, el pare del totpoderós industrial tèxtil Avel·lí Trinxet, ell també amant del modernisme. El gran casal de Can Trinxet va sorgir d’una reforma de la vella masia de Can Bosc dels Rufets. Durant la Guerra Civil va allotjar un hospital militar i una presó. Actualment continua sent propietat dels descendents Trinxet, que li han donat un nou ús: el lloguen per a casaments i esdeveniments d’alt standing.

Deixem el Vallès i ens n’anem al Maresme, on farem dues parades. A Canet, entrarem a Vil·la Flora, el que va ser el feu estiuenc del terratinent i fabricant de gènere de punt Ramiro Busquets, fill d’indià, avui de titularitat municipal (l’Ajuntament hi té diverses dependències). Dissenyada per Eduard Ferrés, la finca és tot un complex residencial (edifici principal a part, consta de masoveria, galliners, cellers i un immens jardí de fonts) que va tardar quinze anys a estar acabat (del 1910 al 1925).

La segona visita, obligatòria, és a la casa modernista d’un arquitecte modernista, i un dels grossos: Josep Puig i Cadafalch. Lloc: Argentona. El gran mestre va transformar tres cases velles en una de sola d’aires feudals, entre el 1897 i el 1905. Cent anys després, la degradació de la finca feia enrogir de vergonya i va mobilitzar els veïns. Superat un llarg litigi amb la seva propietària, besneta de l’arquitecte, va passar a mans de l’Ajuntament i va ser sotmesa a un procés de rehabilitació.

Una sort que s’ha resistit fins ara a Can Roig de Camprodon , al límit de la ruïna total. La seva història és desgraciada, des del minut u. La va encomanar fer el metge Emerencià Roig, nascut a Cuba i fill de pare sitgetà i mare jamaicana, a Simó Cordomí. Roig era cunyat del famós Doctor Robert, un altre dels pioners dels estiueigs de la burgesia barcelonina al poble del Ripollès. De fet, les seves torres eren veïnes. Però Roig no la va poder disfrutar gaire: va morir el mateix any que es va construir, el 1901. Durant la Guerra Civil va allotjar un hospital de campanya i, després del conflicte, ja no hi va tornar a viure mai més ningú. Per a l’Ajuntament ha sigut un maldecap constant forçar els propietaris a restaurar-la. I ara, per fi, ho ha aconseguit. Si s’hi acosten aquest estiu, la veuran coberta per una bastida.

Un bon senyal que per desgràcia encara no té la Quinta de Sant Rafael (1911-1913), una de les mostres més significatives del modernisme de la ciutat de Tarragona, de l’arquitecte Juli Maria Fossas Martínez. La història és bonica: l’empresari i polític Marià Puig Valls la va fer fer per guarir-hi el seu germà malalt Rafael, enginyer forestal. Propietat de l’Ajuntament des de fa més de dues dècades, és un cau de plagues, brutícia i actes vandàlics. Hi ha hagut diversos projectes sobre la taula per rescatar-lo de tan cruel abandó i donar-li un ús cultural digne. Tots fallits. Ara diuen que és imminent. Diuen, diuen, diuen. Volem veure la bastida.

Abans d’explorar a fons les comarques del sud, dues propostes més en territori gironí, una de les quals ens hem de resignar a contemplar en fotografies antigues: el xalet Montseny, situat a la platja de Sant Pol de s’Agaró. Era (va ser destruït molt aviat, als anys quaranta) una construcció d’allò més estrafolària, folrada de petxines i amb un molí de vent a dalt de tot. Va sorgir de la ment i de les mans del contractista d’obres gironí Antoni Montseny, el mateix que va construir el primer hotel del lloc, l’emblemàtic Monumental.

Tenen 3,6 milions d’euros? Al cor del Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà n’hi ha una altra, de gran finca modernista en venda. Sis hectàrees de terreny, disset habitacions... És l’impressionant Cortal Avinyó (1905), al terme de Castelló d’Empúries, un disseny de Josep Azemar, arquitecte municipal de Figueres, molt inspirat en l’estil de Puig i Cadafalch, per al relax del metge Joaquim Moner. La família Moner es va acabar emparentant amb els eminents oftalmòlegs Barraquer, que la van heretar i la van convertir en el seu oasi de calma lluny del soroll de la capital del país.

En terres tarragonines també busca nou propietari la Villa Urrutia , a l’Albiol, per 2,5 milions d’euros, més el que caldrà invertir en obres de reforma perquè el seu estat de conservació és lamentable. Res a veure amb el seu moment d’esplendor, quan la va ocupar Augusto Urrutia, basc tractant de cacau a Veneçuela que es va casar amb Josefina Miró, cosina de l’artista que coneixia perfectament els valors del Baix Camp. Urrutia va confiar el disseny del seu palauet (1913) a Antoni Vila Palmés (no hi ha cap document que acrediti l’autoria, però), el seu arquitecte de capçalera perquè també li va fer la casa de Barcelona i el panteó de Montjuïc.

A Salou ens sorprèn el xalet Voramar (1918-1919), la segona residència de l’empresari reusenc Ciriac Bonet. Creada per Domènec Sugrañes, el successor de Gaudí a la Sagrada Família, va ser una de les primeres torres que es van construir davant de la platja. Costa imaginar-se aquell paratge solitari amb alguns horts, oi? Bonet va ser fi en la decoració de la casa. Va encarregar unes pintures murals que evoquen la sortida del rei Jaume I des de Salou per conquerir Mallorca i un rellotge de sol amb la llegenda “Aprofita el temps que passa i no torna”. Fi, fi.

Acabem el viatge terra endins, a l’Hotel Sant Roc de Solsona (1914-1929), d’Ignasi Oms i Bernardí Martorell, fundat per l’home de negocis Isidre Guitart. Concebut com a hotel des dels orígens, ús que ha mantingut ininterrompudament, ha fet les delícies a estiuejants de tota classe, incloses personalitats tan rellevants com el president Francesc Macià, que el juny del 1931 hi va fer una estada.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.