Llibres
JORDI VIRALLONGA
Poeta
“Avui la llei està substituint l’ànima”
La generació de ‘Sol de sal’ –ho vaig dir i m’hi reafirmo– hauria pogut guanyar la Champions de la poesia europea
Vaig preferir retirar-me de la universitat i la docència així que vaig poder. La poesia crea persones; les aules, ciutadans
Després d’una obra extensa en castellà, iniciada als anys setanta, que va consolidar amb la publicació d’Incluso la muerte tarda (premi Hermanos Argensola del 2015, editat per Visor amb pròleg de Juan Gelman), el professor, antòleg i assagista Jordi Virallonga (Barcelona, 1955) va projectar els llibres cap al català, amb la publicació d’Amor de fet, premi Màrius Torres 2015 i presentat per Pagès amb pròleg de Francesc Parcerisas; els poemes infantils d’Animalons i A favor de l’enemic, editat per Viena i que va ser guardonat amb el premi Betúlia de Badalona, memorial Carme Guasch. La veu greu de Virallonga reforça el físic de pes pesant. El to de la conversa, càlida, se sent més fort que el so de la tramuntana a la seva casa de Cadaqués, on passa els estius.
Em consta que passa l’estiu, aquí, a Cadaqués, enllestint una nova edició de prosa i poesia de Salvat-Papasseit traduïda al castellà. Fa dècades que treballa aquest autor.
De petit vaig acompanyar el meu avi a desenterrar un sac de libres que havia amagat al jardí d’un veí falangista que teníem a la casa pairal dels Virallonga, avui ja desapareguda, com l’avi, el falangista, el carrer i el paisatge ple de vinyes que no t’acabaves només mirant. El segon llibre que en vaig treure, després de L’oreig entre les canyes, era La rosa als llavis. Aquest va ser el primer llibre que vaig llegir en català i un vèrtex de la meva fascinació infantil: la milícia amb els amics, les noies en banyador rient a la bassa i la poesia. Tot plegat, la terra promesa.
També ha fet edicions d’escriptors catalans i una important antologia de poesia catalana actual, ‘Sol de sal’, que aplegava les veus de l’últim quart del segle XX. Com veu el panorama de la poesia catalana fins al 2001?
Vaig estar molts anys llegint els meus contemporanis per tal de poder enfrontar-me amb el màxim rigor a fer l’antologia Sol de sal. A partir d’aleshores vaig començar a llegir diverses tradicions literàries que desconeixia, i allà segueixo. Tot i així, tinc submarins entre els joves i ja no tan joves poetes que m’assessoren, i llegeixo poesia catalana actual, però d’una manera espargida. Ara, produeixo poesia en català amb normalitat i ells i elles suposo que tampoc em segueixen. Ho trobo just. Així que no m’atreviria a opinar sobre el que em pregunta, perquè no conec aquest panorama de la mateixa manera que coneixia el dels meus contemporanis.
Va quedar satisfet de l’experiència de triar i traduir aquell magma?
I tant! Sense por a equivocar-me, la generació de Sol de sal –ho vaig dir i m’hi reafirmo– hauria pogut arribar al màxim per la qualitat. Per cert, que com vaig dir alguna vegada, i m’hi reafirmo, hauria pogut guanyar la Champions de la poesia europea, si m’accepta el símil.
El seu nou llibre, ‘A favor de l’enemic’, recull aquest aspecte de dietari, epistolar, que acompanya tota la seva obra. És un diàleg amb el lector, amb vostè mateix?
D’una manera secundària, amb mi mateix, però a través de personatges que poden coincidir amb aspectes substancials del lector.
La vida i la poesia són lluita?
Intentem lluitar perquè la vida ens sigui el més amiga possible fins que, si l’edat t’acompanya, vas tancant d’una manera natural capítols que abans t’omplien i creies inesgotables. Ets conscient que ja estàs trepitjant un camp de mines, la mort es converteix en una referència diària i, paradoxalment, comences a lluitar a favor d’aquest enemic que havies evitat tota la vida per poder prosseguir millor la resta del camí que et queda.
Tot i que tenia una important obra en castellà des de començament dels anys vuitanta, el 2015 va publicar en català ‘Amor de fet’, premi Màrius Torres; ‘Animalons’, un bestiari de poesia per a nens, i, recentment, aquest ‘A favor de l’enemic’. Què el va fer decidir a tirar cap al català com a llengua literària?
Escric en la llengua que més possibilitats em dona per expressar-me. Durant molt de temps, el castellà, que era la llengua de la meva mare. Tot i així, aquest fet no és tan determinant com ho era que fos la llengua de l’escola, castellana per obligació, que vaig rebre durant tot el franquisme. Pertanyo a una generació que va aprendre a escriure en català a la universitat, però, tot i així, no el dominava per escriure-hi poemes. Tinc una llarga història en defensa de la llengua i la poesia del meu país, però ho he fet des d’on podia fer-ho millor, com a professor, traductor, antòleg, editor, investigador o activista cultural. Fa ja uns anys, vaig creure que els poemes que he anat escrivint durant tota la vida en català però no publicava podien passar l’exigència que personalment demano a un llibre de poemes. Així van sorgir els darrers llibres.
El poema que dona títol al nou llibre conté tanta èpica que hi surt fins i tot Hèctor. Diu que “cap pàtria ni llar perdura”. L’hem de prendre literal?
Bé, en el cas d’Hèctor, com en el de milers d’altres fets històrics o desconeguts, és literal: ni Troia ni la casa de Príam van subsistir, però tampoc la del meu avi, com t’he dit abans. Les pàtries que perduren són les poderoses, les que no tenen rival, i per tant tampoc no tenen herois, perquè no cal defensar-les. Ara bé, un dia o altre cauran, com van caure els grans imperis: el grec, el romà, el mongol, l’espanyol, el francès i el britànic. En canvi les nacions petites sense poder, com la nostra, han de lluitar dia a dia per treure el cap i ser respectades. És aquesta lluita la que crea una èpica que la manté contra tanta falta de respecte i les agressions constants que pateix des de fa segles, i que mai s’acaben.
Ho podríem comparar amb la resistència del català en un ambient hostil?
Ves a saber si el fet de ser català explicaria la meva passió per l’èpica, però vaja, tot té un final, i tot s’accepta i s’oblida tard o d’hora. Qui se’n recorda, de l’imperi de la dinastia Yuan? Qui sap res de la seva rebesàvia?
Vostè ha combinat durant dècades la poesia amb la docència universitària. Per què es va decidir a retirar-se de les aules?
Perquè ja quasi no exercia ni de docent ni d’investigador; a més, m’instaven amb una contumàcia malaia a fer altres tasques per les quals no vaig opositar ni em seduïen gens ni mica.
Ens posaria un exemple?
A la meva facultat, la del Professorat de la Universitat de Barcelona, crec que les decisions administratives estan per sobre de les docents, els professors perden llibertat de càtedra encotillats pels plans d’estudi, la normativa i altres aspectes centrats en les directrius polítiques; a més, se’ns sotmet a treballs administratius, protocol·laris i d’altra mena per als quals no estem preparats i ens malbaraten desaprofitant els nostres coneixements. D’altra banda, els alumnes s’han convertit en clients, i el client sempre té raó.
Quina n’és, la conseqüència d’aquest estat de coses?
La conseqüència és el paternalisme extremadament protector dels òrgans de govern, dels consells d’estudis fonamentalment. Els atorga una quantitat de drets que, segons la meva experiència, part de l’alumnat utilitza en benefici propi i amb una irresponsabilitat majúscula, que moltes vegades vulnera greument el prestigi i l’honestedat de professors i professores pels quals sento molt de respecte. En fi, la llista seria llarga, i com que vaig comprovar que això va creixent cada dia que passa i que res més podia fer per aturar aquesta atzagaiada, vaig preferir retirar-me així que vaig poder i seguir amb la poesia, perquè la poesia crea persones; les aules, ciutadans.
El nou llibre ha coincidit, així mateix, amb una crisi física severa. Es considera un supervivent de la vida i de la poesia?
Sí que em considero un afortunat supervivent de la vida. Quan ets jove penses que el món i l’edat aniran junts fins que et moris, que serà concordant, que jugues a casa tota l’estona, però arriba un moment en què no trobes les dutxes i l’equip rival no segueix el mateix reglament que tu coneixes. Sents que el món es queda enrere o tira cap a un costat o t’avança. La vida no s’avé amb els teus anys i experiències, els acords no harmonitzen amb la melodia i tot comença a desafinar perillosament. Aleshores el millor és dedicar-se a viatjar, si pot ser amb la dotzena de persones que més estimes, mirar antigues pel·lícules, i llegir i escriure, que és la millor cosa que pots fer sol a certes edats.
Com definiria la poesia per a un pretès profà, vostè que l’ha ensenyada a bastament?
El primer que els deia als meus alumnes era que la poesia que a mi més m’agrada és aquella que parla amb claredat sobre coses substancials de la vida, però que n’hi havia d’altres que també llegia amb passió i que no s’havien d’entendre, havien d’agradar-te, com una simfonia, un quadre abstracte o la persona que més t’estimes.
I s’hi acostaven, a aquest concepte els joves universitaris?
És així que jo intentava que s’hi apropessin, dialogant amb la seva pròpia experiència de vida i amb les vides que es couen dins d’altres lectors. En aquesta línia, la poesia ajuda a triar, a créixer, i és un poderós desconstructor d’idees adotzenades, pensaments fossilitzats, mites i costums a través dels quals els testaferros dels morts regeixen la vida dels vius. La poesia ho capgira tot perquè tot tingui un nou significat.
Com podríem obrir la poesia a la societat, tot i que déu-n’hi-do l’entrada que té per a diferents sectors, fins i tot per als joves rapers, etc.?
Acabo de tornar del Festival de Poesia de Medellín, a Colòmbia. L’acte de clausura va durar quasi cinc hores, durant les quals van passar-hi 6.000 persones, el vuitanta per cent d’elles, joves d’entre vint-i-cinc i trenta-cinc anys. En aquella banda del món les persones reclamen poesia, i entenen que el poeta és com qualsevol persona, però qualsevol persona no és poeta.
No és la mateixa realitat precisament que nosaltres...
Cap d’aquestes condicions es dona entre nosaltres, i per tant em sembla estèril obrir la poesia a una societat que no la vol ni en pensa ni necessita els seus poetes de debò. I és comprensible, perquè vivim en un model social ple de superficialíssims narcisos pluriculturals on la llei està substituint l’ànima. Davant d’això existeix una poesia enginyosa i ben intencionada que denuncia fets miserables, com per exemple en el rap, però no sol canviar comportaments ni consciències, perquè la poesia de denúncia fa dècades que va demostrar ser un fracàs, i al final ens hi acostumem i acceptem la barbaritat que significa anar abandonant la naturalesa humana per sentir-te acollit en un ramat.
No obstant hi ha un aspecte destacable, de supervivència personal, de plaer privat, que no cal que sigui extensible als no interessats.
Efectivament. Tot i així, puc dir-li que a mi llegir poesia em permet seguir sentint coses inusuals, divertides i intel·ligents, que és el contrari del que escoltem tots cada dia, però sobretot em permet comparar-me, i tota comparació és bona, perquè et fa humil, saps el lloc que ocupes, et permet relativitzar, i això pot dur-te a ser més feliç.
La vida com a raó poètica
Quan preguntem a Jordi Virallonga quin és el seu concepte de poesia, entenent que la veu com un tot, el professor i veterà poeta no ho dubta a recordar que va escriure que “la poesia és la història dels éssers sense història”. No coincideix, però, que sigui el gènere dels sense veu: “No, n’està ple, de veus. I sí, és la història de les persones anònimes, com jo, per exemple, la que farceix els llibres de poemes. Parla amb qualsevol sobre la seva vida i t’explicarà quelcom que no has sentit dir a ningú més ni has llegit a cap llibre ni tractat d’història. La poesia no és un gènere de ficció, com la novel·la, sinó de realitat. Aquesta és la història que a mi m’interessa, la dels meus iguals. La història de Napoleó m’interessa perquè m’esbargeix, però no parla de mi, ni de la gent que m’envolta, la que fa que et plantegis seriosament la vida.” I una vida poètica o la vida com a raó poètica ha estat l’objectiu d’aquest gran savi.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
