Mares adolescents

A mesura que hi ha més dones directores, el cinema aborda temes relacionats amb l’experiència femenina que, en tot cas, només havien sigut esbossats des d’una perspectiva masculina superficial tot usant-los com a element purament dramàtic. Amb La maternal, film presentat ahir a concurs dins de la secció oficial del Festival de Sant Sebastià, la saragossana Pilar Palomero posa en el centre un tema de manera realista: el cas d’adolescents que, pertanyents a famílies més o menys desestructurades i sovint víctimes d’una masculinitat violenta o irresponsable, han d’afrontar la maternitat (l’avortament és desestimat o no és possible perquè no han sabut de l’embaràs fins que estava molt avançat) vivint-la amb estranyesa i patint rebuig social.

En el seu segon llargmetratge, després d’evocar amb Las niñas la pròpia adolescència a la Saragossa de principis dels anys noranta, Palomero ho aborda amb una solista (una nena irada contra la seva mare, propietària d’un bar de mala mort a Los Monegros, i el món en general interpretada per la debutant Carla Quilez, descoberta en un video d’Instagram en què balla reggaeton) i un cor d’actrius que, en certa manera, s’interpreten elles mateixes evocant experiències semblants a les seves: unes joves que Palomero va incorporar al rodatge després que l’ajudessin a documentar-se per realitzar un film que, de fet, és una ficció on palpita el document sociològic. També va ser assessorada per responsables de centres que acullen adolescents en tals circumstàncies.

A la secció oficial a competició també va presentar-se ahir Pornomelancolía, film de l’argentí Manuel Abramovich amb un protagonista, el mexicà Lalo Santos, que, a través de les xarxes socials, ha acusat el director de no haver-lo cuidat prou durant el rodatge i d’haver-lo explotat, fent coses que no volia, mentre es trobava en una situació de vulnerabilitat. Potser sí. El cas és que, en principi, Santos s’interpretaria ell mateix: un sex-influencer que exhibeix a Instagram imatges del seu cos, i sobretot del seu penis, destinades a voyeurs homosexuals. Potser no li ha agradat prou un retrat que, paradoxalment, es fa sense cap distanciament crític i amb una certa complaença en l’exhibicionisme d’un personatge que, tanmateix, pateix una solitud procliu a la malenconia.

Als seus antípodes, el film japonés Hyakka (Cent Flors) ha aportat molta sensibilitat a la secció oficial: Genki Kawamura hi explora amb cura la relació entre una dona, que perd la memòria a causa de l’Alzheimer, i el seu fill, que recorda una cosa que no li pot perdonar. Els humans estem més fets de memòria o d’oblit?