Realitat paral·lela

Hi havia expectació, aquest cap de setmana, a L’Auditori de Barcelona amb la presentació de Ludovic Morlot (Lió, 1973) com a nou director titular de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya. Un nomenament que s’afegeix a l’enèsim intent de reimpulsar una orquestra de la qual l’únic clar, ara per ara, és que toca a Barcelona i en un parell de ciutats catalanes per temporada. Anomenar-la nacional s’acosta a la categoria de l’oxímoron quan es menysté, en el concert inaugural, la música dels nostres compositors, es programen sopranos estrangeres i, en un dia tan assenyalat i significatiu com el cinquè aniversari de l’1 d’octubre, l’orquestra nacional no pensa a fer res especial per a l’ocasió. És un exemple flagrant que l’OBC és una orquestra que viu en una espècie de realitat paral·lela. És la realitat paral·lela d’escollir una extraordinària obra com Let me tell you (2013), de Hans Abrahamsen (1952), però que resulta d’una dificultat extrema que depassa per complet el nivell orquestral a jutjar pel discret resultat sonor assolit. Malgrat comptar amb la presència estel·lar de la soprano nord-americana Audrey Luna, la cosa va estar absoluta mancada de la màgia i refinament d’una obra considerada, segons el parer de diferents crítics i musicòlegs, com una de les millors obres musicals del segle XXI.

Una mica millor van anar les coses amb la Simfonia núm. 4 en Sol major de Gustav Mahler (1860-1911), en bona part perquè la clau de l’edifici, el lied Das himmlische Leben, va tenir en Carolyn Sampson una aliada magnífica per poder sortir del concert amb un somriure als llavis. Fins a l’arribada del quart moviment, la veritat és que la música va costar que fluís i va estar mancada d’una entitat i una personalitat pròpia. Cal donar un vot de confiança a Ludovic Morlot, per prestigi i trajectòria, però hi ha molta feina a fer per començar a superar aquesta condició de realitat paral·lela de la nostra orquestra nacional.