Cultura

El bosc dels mites

Amb ‘Les ombres fugaces’, el canadenc Christian Guay-Poliquin tanca, d’alguna manera, la trilogia ambientada en una natura feréstega i postapocalíptica

Guay-Poliquin ha volgut parlar de dos temes des d’una mirada mítica: el bosc i la família
“Fer literatura és l’art de no dir les coses; les volem interpretar, no que ens les expliquin”

Christian Guay-Poliquin (Saint-Armand, Quebec, 1982) va visitar Barcelona el 2019 per presentar El pes de la neu, la seva segona novel·la. Ara hi ha tornat amb Les ombres fugaces (Periscopi, amb traducció catalana de Marta Marfany, i Volcano, amb traducció castellana de Luisa Lucuix), una obra amb què, d’alguna manera, tanca la trilogia, guardonada amb diversos premis, que va iniciar amb Le fil des kilomètres (2013), no traduïda al català ni al castellà.

Diem “d’alguna manera” perquè el final de Les ombres fugaces queda una mica enlaire –mai més ben dit– i perquè l’autor reconeix que es guia per la intuïció i que, per aquest motiu, no estava ideat com una trilogia i, per tant, encara hi podria haver més novel·les amb el mateix protagonista i el mateix ambient angoixant i distòpic, amb una presència rotunda de la natura més inquietant. De moment, però, no ho té previst i, a més, subratlla que “les tres són totalment independents”. I és ben cert.

La primera novel·la començava amb la gran apagada. El protagonista, que ho seria de la trilogia, ha de recórrer uns 4.000 quilòmetres en cotxe per anar a trobar el pare, que està malalt, a l’altra banda del continent. La segona començava amb un accident de cotxe i el protagonista s’ha de recuperar de les greus lesions a les cames en una cabana, envoltat de neu, aïllat, i cuidat, de manera no del tot voluntària, per un vell feréstec. És una inversió de papers i una sublimació de la cerca del pare. En la tercera, en un ambient cada cop més distòpic, el protagonista, encara ranquejant, altre cop està en moviment continuat, com en la primera, i deambula pels boscos d’estiu, intentant arribar on uns tiets seus sobreviuen en comunitat. Pel camí coneix un preadolescent espavilat, l’Olio, amb qui compartiran experiències i que acabarà sent com un fill. Un personatge potent.

“Per mi, l’Olio és com el Petit Príncep, però a la inversa: no és bo, ni bonic ni amable; és mentider, roba, és un supervivent. Permet al protagonista créixer, no amagar-se, afrontar les situacions”, defineix l’autor.

“Feia anys que tenia la idea d’escriure una novel·la que fos una llarga caminada pel bosc. Havia de ser la part principal d’El pes de la neu, però em vaig adonar que eren dues obres diferents: una, aturada a la neu, l’altra, en moviment al bosc.”

Guay-Poliquin es guia per la intuïció, com hem dit, però sempre parteix d’algunes idees clares. “Hi ha dos temes que volia mostrar a l’obra. El primer és el bosc, com a element infinit i una mica fora del temps, amb aparicions i desaparicions. Per als clàssics grecs el mar era com per a mi el bosc, un espai hostil on també hi ha forces d’hospitalitat. Aquest era l’escenari”, un escenari ben definit que aconsegueix el propòsit de l’autor, inquietar el lector de manera subtil, sense grans truculències.

“El segon tema és la família i tots els mites que l’envolten. És on vas quan no hi ha res segur on refugiar-te. La família és una estructura forta, estable, és l’origen. La família, per al meu protagonista, es converteix en una mena d’utopia en què els mites familiars van caient. Cadascú té un rol definit del qual no es pot escapar. Costa canviar, dins la família”, valora. “El llaços de sang no sempre són el més important, poden ser més forts els llaços d’afecte, com els que estableix el protagonista amb l’Olio. En comptes de quedar-se tancat en la família, opta per oferir-li un futur.”

A les tres obres de Christian Guay-Poliquin hi ha patiment, angoixes, carències, dolor, por de l’altre... “En realitat no soc una persona tan fosca com el que escric. També hi ha llum en els personatges, en la bellesa.”

Els jocs amb els mites grecs també són una constant en les obres de Guay-Poliquin. “En aquesta no he volgut que fossin uns referents massa explícits, bàsicament hi ha els noms d’alguns personatges.” I alguna picada d’ull, com l’aparició puntual d’un pare amb un fill i un carret de supermercat, com a homenatge a La carretera, de Cormac McCarthy.

Enfocar els detalls fa que el que passa de rellevant quedi una mica fora de camp, expressament. Com un rumor de fons que en realitat conté la informació important. “Això és el que pretenc, dir al màxim possible amb al mínim possible, tot i que aquesta és més ambiciosa que l’anterior, amb més personatges i més acció. Per mi és més interessant per construir una ficció tenir por de tenir gana que la gana en si. Fer literatura és l’art de no dir les coses; les coses les volem interpretar com a lectors, no que ens les expliquin.”

L’autor intenta que res sigui casual, a les seves obres i, en aquesta, assistim a una desfilada de personatges que s’encreuen amb els dos protagonistes, tots amb la seva motxilla moral, o de sentit dramàtic dins l’obra, com en conte dels germans Grimm.

Les ombres fugaces és un text que, com en un bosc, té espais foscos i altres de lluminosos, mostra detalls que formen grans temes, amb personatges i ambients ben construïts, una obra que evita els subratllats deixant oberta la porta a la interpretació personal.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.