Arts escèniques

Crítica

òpera

Falca verdiana

Acaba de representar-se, al Liceu, la segona òpera de la temporada. Talment com una falca entre el Don Pasquale de Donizetti, que va obrir-la, i l’arribada de les òperes puccinianes (Il Trittico i Tosca), s’ha pogut escoltar un Il Trovatore (1853) en què Àlex Ollé ha traslladat la guerra civil catalana del segle XV a la Primera Guerra Mundial. Amb una escenografia de mínims, però efectiva, d’Alfons Flores, cert és que s’ha gaudit d’unes funcions de l’esmentada òpera verdiana que ens han fet oblidar antics muntatges vistos al Liceu. No així la darrera vegada que s’havia escoltat sota la direcció de Gustavo Dudamel. Havent escoltat el cronista el segon cast, la veritat és que tot s’ha mogut en uns nivells de correcció que, òbviament, han quedat lluny del famós dictum, segurament apòcrif, d’Enrico Caruso: al Trobador només es necessita els quatre millors cantants del món. Però existeixen aquests cantants?

En tot cas, el Liceu ha mostrat la valentia de programar el títol amb un muntatge que ens ha allunyat, en la mesura del possible, de la poca-soltada de la trama argumental original i situar al mig de l’acció la importància del personatge de la gitana Azucena, que ha recaigut en la veu de la romano-hongaresa Judit Kutasi, que es va emportar el més grans aplaudiments. Entregades i voluntarioses van ser les prestacions d’Hibla Gerzmava (Leonora) i Yongoon Lee (Manrico) i de menys a més va anar el comte de Luna del tarragoní Àngel Òdena.

Riccardo Frizza va dirigir l’orquestra amb la prudència i la saviesa d’aquell que, des de sempre, s’ha fet amb aquest repertori i sap que forma part de la tradició de grans directors d’òpera italians. Menció especial ens mereix la participació del Cor del Gran Teatre del Liceu, que va tenir el seu moment de glòria a l’inici de l’Acte II. En definitiva: un Il Trovatore marcat per la correcció i per l’enginy del trasllat de l’acció als inicis del segle XX. A destacar, per què no dir-ho, l’article del periodista Carles Prats que apareix al llibret en relacionar l’odi de la guerra amb el muntatge d’Àlex Ollé amb un títol prou eloqüent: L’herència enverinada de l’odi. Per als que no hagin pogut gaudir-ne, a partir de dijous es podrà veure la versió especial editada a la plataforma Liceu +.

Il trovatore
Director d’escena: Àlex Ollé
Liceu, 8 de novembre


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

música

Pat Metheny i Kamasi Washington, al Festival de Jazz de Barcelona

barcelona
MIRADOR

De quan la línia de la vida es ressegueix des de l’art

la ciutat d’ideals

A propòsit d’exilis i llengua

equipaments

Comencen les obres d’ampliació de l’Arxiu Nacional de Catalunya

barcelona
Crítica

El gest alliberador d’una dona italiana

música

El Jazz omple el Passeig de Gràcia

barcelona
crónica

Oques Grasses en salsa dolça

GIRONA

El manifest d’Agitart centra el Dia Internacional de la Dansa

girona
cultura

L’alt i constant mestratge de Mercè Vidal