Ocasió perduda

Encertadament la direcció del Liceu ha programat, en la mateixa setmana d’Il Trittico (1918) de Puccini, la tercera entrega de la integral dels nou llibres de Madrigali de Monteverdi (1567-1643). I diem encert perquè el gènere madrigalesc va tenir molt a veure en la contribució de la creació del gènere operístic i, així, en una setmana haurem pogut escoltar mostres de la protogènesi d’un gènere que Puccini, a Trittico, portaria fins a les darreres formulacions. En aquesta ocasió, el Concerto Italiano de Rinaldo Alessandrini ens va acostar al Secondo Libro dei Madrigali a cinque voci (1590) amb un magnífic equip vocal de sis veus i una tiorba, de la qual no sabem cap dels seus noms perquè sembla que això dels programes de mà hagi passat a millor vida. Això va contribuir a una sensació d’ocasió perduda ja no només perquè Alessandrini no va dirigir des del clavicèmbal, tal com deia la poca informació que es trobava al web, sinó perquè bo hagués estat disposar d’un programa comme il faut amb les traduccions i els poemes originals de Torquato Tasso (1544-1595) per haver contribuït a la creació d’un clima musical hereu de la mítica musica reservata, malgrat que la voluntat expressiva d’un genial Monteverdi auguri ja altres nous territoris. Així, fins als tres darrers madrigals es va haver de combinar l’audició amb aplaudiments impropis i totalment fora de lloc que van trencar la màgia musical assolida per un equip entre els quals es trobava la soprano Monica Piccinini. Esperem que la col·laboració de l’Istituto italiano di Cultura en el projecte de l’esmentada integral monteverdiana impliqui també facilitar uns continguts per exposar als programes de mà la potència literària d’aquests textos.