Cinema

La relació íntima entre el jazz i el cinema, exposada

La mostra, comissariada pel crític i divulgador de jazz Jaume Tauler, repassa a la Casa de Cultura el fil històric que uneix totes dues disciplines artístiques, a escala local, nacional i internacional

Anys després de portar a terme l’exposició Jazz It. Història del jazz a les comarques gironines, el crític i divulgador de jazz Jaume Tauler tenia pensat celebrar, a la mateixa Casa de Cultura on es va fer, una altra mostra amb motiu del centenari de la que es considera la primera actuació d’una orquestrina jazzística gironina, L’As d’Anglès, pels volts de Nadal del 1921. Els estira-i-arronses de la pandèmia ho van impedir, però no les ganes d’aplegar l’ingent material recopilat i confeccionar una exposició centrada en aquest gènere musical que tant l’apassiona. El resultat és Jazz i cinema: love story, en què es fa un repàs de la relació íntima i històrica entre el setè art i la música que va marcar el segle XX.

La mostra, que es pot veure fins al 23 de desembre, narra el recorregut de dues disciplines que van néixer, aproximadament, en el mateix moment, durant els anys del tombant del segle XIX al XX, i que han seguit vides paral·leles amb molts punts de contacte, que són els que s’expliquen en l’exposició. Com explica Jaume Tauler, tant el cinematògraf presentat en públic el 1895, com la composició de les primeres partitures de ragtime –un estil i un gènere de música de ball que forma part dels orígens del jazz– a càrrec de Scott Joplin permeten establir aquest lligam. “Més que una evolució en paral·lel, jazz i cinema han fet una trena”, remarca.

Per exemple, durant els anys del cinema mut, les projeccions s’acompanyaven de música en directe, que solia interpretar un pianista. La música de moda en aquell moment i la més popular era el jazz. No és casual, en aquest sentit, el fet que el cinema sonor comencés precisament amb una pel·lícula musical com El cantant de jazz. (1927). Com es destaca en la mostra, és a partir de la Segona Guerra Mundial que el jazz passa de les sales de ball a les de concert, centrant-se, doncs, en un vessant més expressiu i artístic que no pas lúdic; mentrestant el cinema exploraria corrents més d’art i assaig.

A partir d’aquell moment, la relació entre el cinema i el jazz ha estat constant, una autèntica història d’amor. El jazz ha donat moltes bandes sonores al cinema, però també ha estat el marc de l’acció narrativa de moltes històries. Les estrelles del jazz han omplert la pantalla i han signat grans composicions. Entre les que el comissari destaca hi ha la de Miles Davis per a Ascensor para el cadalso (Louis Malle, 1957) o Orfeu negre (Marcel Camus, 1959), que va introduir la bossa nova. Evidentment no hi falten directors que han mamat el jazz i l’han mostrat a la pantalla, com Woody Allen i Clint Eastwood, compositor d’alguna de les bandes sonores dels seus films.

També ressalta la figura de Romano Mussolini, fill del dictador feixista italià, que si bé denigrava el jazz, no només escoltava Duke Ellington en la intimitat sinó que animava el seu fill a compondre’n, com així va fer. Que Romano es casés amb la germana de Sofia Loren és un lligam purament anecdòtic.

L’exposició acull material gràfic com fotografies, cartells originals, programes i revistes de cinema on el jazz és el protagonista, així com primeres edicions de discos de les bandes sonores de més èxit.

De L’As d’Anglès al camprodoní Juli Coll

A l’exposició els referents locals i catalans hi tenen un pes específic. Destaquen referències a la jazz band L’As d’Anglès, una orquestrina que va ser pionera en la interpretació de la música moderna a Catalunya. L’actuació que van celebrar al Teatre Gubau d’Anglès durant un festival prenadalenc en benefici dels soldats morts i ferits en la guerra que s’estava lliurant al Marroc marca una fita històrica. El quintet estava format per: Ramon Ribera i Vilaseca (trombó), Francesc Codina i Moner (contrabaix), Josep Figueras (viola), Josep M. Carbonell i Perich (violí) i Pere Masats i Vilalta (piano), sota la direcció de Sebastià Franch. També es fa èmfasi en el gènere negre i criminal barceloní, que va tenir una certa profusió la dècada dels cinquanta, amb autors com Isasi-Isasmendi, Iquino, De la Loma, Julio Salvador, Joan Bosch o Juli Coll. Precisament aquest últim, nascut a Camprodon, va fer el film Un vaso de wisky, encarregant el tema central a Josep Solà, que va introduir el jazz en el nostre cinema per primera vegada. L’exposició està dedicada a la memòria de Ramon Garriga i Pere Colomer, dues persones que van viure el jazz amb intensitat i que el van fer arribar, amb vocació divulgadora, a molta gent.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

girona

El Festival Acoustic Vell celebra l’edició XXVI

Girona
cinema

‘Traca’ i ‘Anhel de llum’ guanyen el festival de curts en català d’Òmnium

bArcelona
Crítica

Inefabilitat i sublimitat

música

Dusminguet farà un concert de comiat el 22 de juny a les Borges Blanques

Barcelona

Les cares diverses del ‘true crime’

Barcelona
novetat editorial

L’assassí més famós d’Irlanda, radiografiat

Barcelona
Laia Vilaseca
Novel·lista

Laia Vilaseca: “Escrivint, continuo sent jardinera i no arquitecta”

Barcelona
ARTS ESCÈNIQUES

L’Alegria que ‘triomfa’ als Premis de la Crítica

BARCELONA
música

El nou festival Guixolstronic proposa 12 hores de música electrònica

st feliu de guíxols