Música

Felícia en veu de Sílvia

Sílvia Comes posa música a deu poemes de Felícia Fuster en un nou disc. “He tingut la sensació d’estar-hi compartint un àlbum familiar”, confessa

“Coincidia tant amb mi que, llegint-la, o cantant-la, se’m feia difícil no somriure”

Joan Isaac, cantautor i bon amic d’ella, l’assenyala sovint com a membre d’una “generació perduda”. És la generació, detalla Sílvia Comes (Barcelona, 1965), que va fer els seus primers passos professionals quan el rock català “ho petava fort” i els “cantautors tocanassos” tal vegada interessava “tenir-los en un racó”. “L’escenari era sòrdid...”, recorda la cantautora del Prat de Llobregat, que va donar-se a conèixer, en la primera meitat dels noranta, com a col·laboradora de Lluís Llach (amb qui va fer les gires d’Un núvol blanc i Un pont de mar blava) i, en la segona, fent tàndem amb Lídia Pujol en un duet del qual sorgirien dos discos amb temes propis i poemes musicats d’autors com ara Gil de Biedma i Allen Ginsberg.

Malgrat aquesta circumstància generacional i totes les dificultats derivades de l’ofici, Sílvia Comes continua actuant i fent discos com el que acaba de dedicar a la poeta i pintora Felícia Fuster (Barcelona, 1921 - París, 2012), sobre la qual l’any passat, coincidint amb el centenari, ja va cantar en un espectacle. “Em vaig adonar que coincidia tant amb mi que, llegint-la, o cantant-la, se’m feia difícil no somriure”, explica. “He tingut la sensació, treballant-hi, d’estar compartint un àlbum familiar amb ella...”

Traductora, artista plàstica i poeta, en paraules d’una de les seves màximes avaladores, Maria Mercè Marçal, “d’avantguarda, agosarada, moderna i experimental”, Fuster va arribar a Comes fa dotze anys en boca d’una amiga seva. “Em va dir que l’havia de llegir... i així ho vaig fer. Però, tot i que ja em va atrapar, em faltava encara establir-hi un contacte més profund, que és des d’on jo puc posar la meva música al servei de la paraula d’algú altre”, confessa. De Cançó per a ningú, per exemple, recorda haver-ne fet “quatre o cinc versions”, sense que n’hi hagués cap que la convencés. “Així com hi ha vegades que la música surt a raig, aquests bloquejos també passen”, afirma. “La urgència està a l’ordre dia, cal que els missatges siguin instantanis i que, en les pel·lícules, les seqüències passin ràpid, però musicar un poema demana paciència. Pot haver-hi un vers que et grinyoli i quan, al cap d’unes setmanes, el canvies, se’t capgiri tota la cançó.”

Ara que s’ha fet més “gran” i, de mica en mica, s’acosta a l’edat que tenia Felícia Fuster quan, l’any 1984, amb Una cançó per a ningú i trenta diàlegs inútils, va irrompre en el terreny poètic català, Sílvia Comes es mostra convençuda d’entendre la poeta “molt millor”. “Hi he trobat molts punts de connexió, com la seva fascinació per la cultura oriental, que va influir molt en la seva manera d’escriure”, exposa. “O que convidi a la riquesa de la soledat, també. La soledat pot ser una mala passada si t’hi veus abocada sense remei o, també, un espai de riquesa, ja que fa que et trobis amb tu mateix, que a vegades és també una mala passada però que, tanmateix, es un procés necessari per créixer. Fuster parla molt d’aquesta soledat i jo, amb la necessitat d’abraçar-se o les imatges de ponts i trens que passen, m’hi sentia molt identificada.”

Poesia complexa

Musicar Fuster, era un “repte” però Comes, que, amb deu anys, recorda, ja inventava músiques per a poemes de Màrius Torres, s’hi va llançar a fons coincidint també amb el centenari de la poeta. “Els seus versos, la majoria de vegades, no són regulars, no hi ha una estructura. La seva és una poesia complexa i, per tant, no t’ho posa fàcil”, assenyala. L’esforç, però, va tenir recompensa: en acabar un espectacle a Balaguer, uns espectadors van dir a Comes que, després d’haver estat un any llegint Felícia Fuster, no l’havien acabat d’entendre fins a aquell concert. “M’obsessiona, quan canto a poetes, saber en quin estat emocional es trobaven quan van escriure allò que canto i poder-ho transmetre al públic amb total exactitud”, indica.

Felícia (Discmedi), amb deu cançons, ha estat produït per Micki Forteza-Rey i hi participen Ricardo Dick Them Hartmann al contrabaix i baix elèctric; Bryan Curtis a la bateria, i Santi Careta a la guitarra elèctrica. L’estrena serà el 16 de febrer a Luz de Gas com a part del Festival Barnasants.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

MÚSICA

Borja Penalba, sol i amb els ulls oberts

BARCELONA
circ

Els triples trapezis de The Flying González, grans triomfadors del 12è Festival del Circ de Girona

girona
música

Maria del Mar Bonet ajorna els concerts a Lladó i Amer per problemes de salut

amer
novetat editorial

Carles Duarte presenta dos nous llibres de poemes

Barcelona
TEATRE

Q-Ars Teatre reforça la rebel·lió de Virginia Woolf a ‘Llums, llums, llums’

BARCELONA
cultura

Un nou Born (i ja en van uns quants)

barcelona
novetat editorial

Quim Torra reivindica el cavaller Sant Jordi

Barcelona
subhasta

L’exmodel Pattie Boyd subhastarà les cartes d’amor de Harrison i Clapton

Barcelona

Pep Guardiola rebrà el premi Feliu Matamala a l’acte de Les Voltes

girona