El Palau de la Música Catalana va fer gala, aquest divendres, del seu adjectiu en celebrar un meravellós homenatge al compositor Manuel Blancafort (1897-1987) en el 125è aniversari del naixement (que va tenir lloc, però, l’agost de l’any passat). El sempre excel·lent i lúcid pianista Miquel Villalba va fer de mestre de cerimònies i va bastir un programa amb obres per a piano i violí, a més del Quartet en Do (1948) i la Sonatina antiga (1967), participant-hi diferents músics, entre ells els membres del Quartet Gerhard. Tot el concert va ser una corroboració de la necessitat d’interpretar i escoltar les obres del catàleg del nostre compositor per conèixer allò més reeixit i diferenciar-ho d’allò que no ho és tant. També va haver-hi temps per a una estrena a Barcelona com va ser la versió instrumental (quintet de corda, quartet de vent i piano) de la Sonatina antiga, estrenada al mític festival de la SIMC de Barcelona del 1936 en la seva versió per a piano, i a Madrid el 1967 per l’orquestra de RTVE amb la direcció d’Albert Blancafort.

Va ser una festa d’autèntica reivindicació d’un dels compositors canònics del nostre patrimoni que necessita, més que mai, d’una acció de govern per situar la seva importància i no quedar en la cosmètica correcció política que cerca que no es digui que mai no es toca música de compositors catalans històrics. La sensació va ser aquella que una flor no fa estiu, però, com a mínim, vam poder gaudir d’una bona vetllada amb bona música catalana i amb intèrprets que corroboren l’altíssim nivell musical actual. Només ens manca més convenciment i desacomplexament. Aquest divendres, però, va passar.