Llibres

JULIÀ DE JÒDAR

ESCRIPTOR

“La novel·la ajuda a entendre la realitat”

Entre el 1997 i el 2005, Julià de Jòdar (Badalona, 1942) va publicar tres novel·les que havien estat concebudes com una trilogia, encara que les va haver d’anar dosificant al llarg del temps. Ara les ha reunides en un sol volum de més de 800 pàgines, L’atzar i les ombres (Comanegra).

Com és que ha decidit revisar aquesta trilogia al cap de tants anys?
L’origen del cicle es deia La pira dels dies, que vaig enviar al premi Pla de 1984 i no va ser seleccionat. Estàvem en ple debat entre literatura rural i urbana, i van considerar que això meu era un híbrid que no se sabia ben bé on havia d’anar; era massa perifèric a tot, als corrents de moda i a la mateixa literatura catalana. En rellegir-la, vaig veure que demanava expandir-se, però cada vegada que acabava un volum em quedava sense esma i hi posava alguna altra novel·la entremig. Primer va ser Zapata als encants, i després, L’home que va estimar Natàlia Vidal, on de fet hi ha el mateix personatge amb altres noms i a l’edat adulta. Agafava altres parts de mi que em permetien tornar a la trilogia amb un coneixement més ampli que podia projectar sobre aquell noi adolescent.
Per què el deixava tan esgotat?
Perquè era una obra molt personal. No és una autobiografia, ni unes memòries novel·lades, però sí un material que he viscut i que m’interrogava molt sobre la meva posició al món i el meu propi creixement. Allò que intentava posar en aquesta trilogia sobre la primera adolescència és una cosa molt senzilla: jo no em sentia prou integrat a la vida del meu barri. Potser portes a dins un dimoni que no et permet formar part de la tribu, o potser la tribu veu en tu algú que no és de la mateixa corda. Per tant, la trilogia és un reconeixement d’aquella gent i aquella època, i alhora una petita venjança per no haver-me admès tal com jo era.
També hi ha una reflexió sobre com la ficció pot ser un instrument per intensificar la realitat.
Les bones novel·les, com deia Nabokov, són aquelles que recreen el món amb una veu pròpia, amb una pinzellada de bellesa i sensibilitat; creen una veritat interna que obliga el lector a endinsar-s’hi si vol copsar aquesta qualitat artística. Per això les veus dels grans autors ens són tan familiars: hi ha una matèria que té vida pròpia, i és tan versemblant com la mateixa realitat i a vegades fins i tot més penetrant. La realitat se’t presenta informe, feta grumolls, irromp com un huracà o una tempesta, i destriar el gra de la palla no és tan fàcil. La novel·la no canvia la realitat, però ajuda a entendre-la, i això ja és molt.
‘L’atzar i les ombres’ és ben bé una novel·la “com les d’abans” per la quantitat ingent de personatges que hi apareixen.
De Dickens vaig aprendre que no hi ha personatges secundaris. Tots tenen caràcter, estan definits per la seva posició moral, serveixen a la trama i sempre tenen una trajectòria. No hi ha herois, ni tan sols el protagonista se’n pot considerar: simplement hi he posat el focus.
Hi ha un tractament molt acurat del món femení de l’època. Julià Guillamon va dir que és una novel·la plena d’homes que no saben estimar les dones.
La meva educació sentimental prové de les dones: la meva mare, les seves amigues, les clientes de la botiga, les noies renoueres que es crepaven els cabells als anys seixanta. Em sentia fascinat pel secret de les dones, perquè en el fons el que m’atreia era el secret de la meva mare, per dir-ho en termes de psicologia recreativa. El trànsit de les fades reflecteix aquesta recerca, i la paradoxa és que, quan s’acaba la trama, el lector es troba que tot allò que li han explicat no és el que era. El joc entre ficció i realitat, o entre memòria i novel·la, desvela que cadascuna porta el seu secret i el seu misteri, i la possibilitat que totes dues es fonguin en una de sola és impossible. Això fa que, a diferència de la novel·la del XIX i part del XX, ni jo mateix sàpiga si tot això que he estat narrant respon a alguna cosa semblant a la realitat, o si és un invent, una projecció dels meus fantasmes, les meves mancances, les meves obsessions i les meves lectures.
De fet Gabriel és presentat com l’hereu de l’Eulògia, la narradora d’històries.
Són veus que venen del fons del pou de la història més arcaica. L’Eulògia és cega precisament per això: és una homèrica tancada en un jardí clos. Encarna la veu anònima que expressa veus col·lectives, aquelles de l’“abans de la guerra”, o del “temps normal”, perquè no es podia dir “durant la República”. Com que no es pot explicar la història, es fa a través de ficcions que reflecteixen com de sols van quedar els homes en aquesta terra desolada sense el suport emocional de les dones, com van quedar orfes de sentiments perquè els havien gastat tots a la guerra: morts, perseguits, exiliats, empresonats.
Els morts hi són molt presents, com si de la sorra de la platja encara sortissin cadàvers.
En part la trilogia pretén recuperar el dol de la gent, que no l’ha pogut expressar públicament ni a través de cerimonials, ni monuments, ni homenatges. La paradoxa més feridora és que no ho van poder fer durant el franquisme i, amb la democràcia, van trobar-se que el Camp de la Bota desapareixia sota les obres del Fòrum i una placa que deia: “Lamentem la mort de tothom.” Doncs no. Hi va haver persones afusellades injustament, perquè no només s’hi ha de comptar els que havien combatut a la guerra, sinó els que van ajusticiar per haver participat en la lluita clandestina. No és el mateix cas dels militars que es van aixecar contra el govern legítim i van ser afusellats per rebel·lió. En aquest sentit, la humiliació i el patiment han estat dobles, primer pel règim dictatorial, i després, deformat per una concòrdia mal entesa. Hi ha fets verificables, començant pel judici sumaríssim a Companys. I aquesta veritat és tan lluminosa com el sol i tenebrosa com el franquisme. I ho sento molt: no és el mateix el sol que la tenebra.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

L’Ideal estrenarà l’exposició ‘Jules Verne 200’ al setembre amb tecnologia d’última generació

Barcelona
cultura

Mariscal presenta el seu càntir “ondulat” per l’Argilà d’Argentona

Argentona
Literatura

‘Callahan’ Ruiz es treu la màscara a ‘Insània’ per a narrar pors i traumes que el turmenten

Girona
lliurament

Albert Jané rep el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes

Barcelona
Jordi Galli
Escriptor

“El procés d’escriure és un viatge, també, una ruta diferent de la que vam recórrer”

Barcelona

Llibres que desconcerten els llibreters

Barcelona
art

La Generalitat compra a Todocolección tres taules del retaule ‘perdut’ del Palau Reial Menor

barcelona
guardó

La debutant Alba Gómez Gabriel guanya el premi BBVA Sant Joan

Barcelona
TEATRE

La Perla29 torna a la reconciliació i el conflicte de Mouawad a ‘Tots ocells’

BARCELONA