Arts escèniques

ALEKSEI IÚDNIKOV

ACTOR QUE PRESENTA UNA COMÈDIA EN L’ANIVERSARI D’INVASIÓ RUSSA

“L’humor pot catalitzar episodis funestos”

Fent denúncia dels crims a Europa ajudo la cultura i la ciutadania en general. Si tornés a Ucraïna, hauria d’anar a la guerra
Els actuals mandataris russos han tergiversat la cultura per transformar-la en propaganda; la majoria de la ciutadania s’ho creu

Aleksei Iúdnikov completa la seva trajectòria a Barcelona (que va iniciar al juliol) amb la representació de Ma mare i la invasió total, de la dramaturga Saixa Dennísova, dissabte vinent al CCCB. L’autora apel·la a la comèdia i al record de la seva mare. L’actor s’ha inspirat en la seva mare, que viu a Kíiv a hores d’ara i que fa dos anys que no ha pogut anar a veure a conseqüència de la covid i de la invasió russa posterior. Iúdnikov, nascut a Ucraïna, de pares militars i amb passaport de l’era soviètica (hi consta el seu empadronament a Kíiv), fa un any que va sortir de Moscou intuint que se li negaria la feina d’actor. Té moltes ganes de tornar (amb quatre fills creixent a Rússia) però tota la família li recomana que es quedi fora. Gràcies al suport internacional d’Artists at Risk, ha trobat suport entre les administracions europees per seguir la seva vida d’actor. Però s’obre una gran incògnita, després de la seva estada a Barcelona (on ha viscut i treballat gràcies a una residència a la Fabra i Coats). Se sent feliç de la seva feina, però aquesta llibertat contrasta amb l’angoixa de viure allunyat de les persones estimades i de comprendre el bloqueig propagandístic rus i les suspicàcies dels altres exiliats ucraïnesos que hi desconfien, en participar de la cultura russòfona. Ha volgut fer tallers de teatre a Barcelona per socialitzar amb els seus conciutadans i li han demanat que faci les sessions en ucraïnès. Entén la desconfiança. Conversem a través del traductor Miquel Cabal. Mai serà prou l’agraïment a la seva precisió, adaptant les llargues respostes de l’actor, mentre aquest s’aixecava i fumava en una conversa intensa de 40 minuts.

Des de fa uns dies tots els mitjans fan especials informatius pel primer any de guerra a Europa, just sortint de la covid.Tornarà a haver-hi la relació veïnal anterior a la guerra, entre Ucraïna i Rússia?
És molt complicat de dir. Quan parlem d’abans, a quin moment polític ens referim. És molt diferent parlar a l’abans de l’època soviètica, d’abans d’aquella època? O ens referim als darrers 20 anys, per exemple? En aquests 20 anys, els primers 15, els teatres d’oposició política de Rússia podien anar fent la seva feina, tot i no rebre-hi cap finançament públic. Ara, des de fa uns cinc anys se’ls reprimeix posant pegues burocràtiques a les sales, per exemple. Aquests darrers anys a Moscou s’ha anat abrandant el discurs antioccidental. Mana la propaganda que Occident vol destruir Rússia i també la cultura russa. Es considera fermament que hi ha una actitud contra Rússia i la seva cultura i que, per tant, s’ha de defensar. La idea que Ucraïna forma part d’un sol país, d’una tradició compartida, és una cantarella de molta trajectòria, que es remunta a la Unió Soviètica. Jo tinc passaport de la Unió Soviètica, empadronat a Kíiv. La caiguda de la Unió Soviètica em va enganxar viatjant cap a Sant Petersburg. Havia fet pràcticament tota la meva vida a Rússia perquè vinc d’una família de militars. Ara mateix, la tensió entre Rússia i Ucraïna demostra que s’està lluny d’una certa normalitat.
Es va plantejar seguir la tradició familiar de fer carrera militar? Què hauria pogut passar?
Sí, quan era molt jove. Però ho vaig descartar. Si hagués triat aquest destí ara molt possiblement estaria a l’exèrcit rus, i hauria hagut de participar en l’atac contra la meva terra natal, contra la meva ciutat. Jo, com molts de la meva generació, dins de la Unió Soviètica vaig viure la vida d’Ucraïna a Rússia, des de Vladivostok fins a Kíiv, a molts llocs diferents. No vaig emprendre la carrera militar en veure que no era el meu camí i vaig optar per la cultura. Malgrat totes les denúncies marginals que hi ha hagut advertint que el poder de Rússia és una mena d’entitat monstruosa, el gruix de la població renuncia a acceptar aquesta afirmació. Ni jo ni ningú, tampoc en l’àmbit de la premsa, ens imaginàvem que s’hagués arribat a l’extrem actual. A principis del 2000, d’entre les denúncies de terrorisme de procedència txetxena, per exemple, molts atemptats els deurien provocar des del poder rus mateix. Ho van denunciar periodistes i representants de l’àmbit de les arts repetidament i que, a conseqüència d’això, han patit la repressió del poder. Per exemple, la periodista Anna Politkóvskaia, que ho va denunciar al seu moment, va ser assassinada. També hi ha altres exemples com ara l’espia rus Aleksandr Litvinenko, que va publicar dos llibres denunciant el terrorisme d’estat i que va ser enverinat. Ens vam empassar el gripau de la intervenció russa a Geòrgia o de l’annexió russa de Crimea, ara es descobreix amb qui estem combatent. I no tenim gaire clar a quin punt podrem tornar. Molts dels meus col·legues de l’escola, amb qui sempre havia parlat en rus, ara hi han renunciat perquè la veuen com a llengua hostil. També em trobo a Barcelona amb molts ucraïnesos a qui els haig d’explicar que jo soc de cultura russa però nat a Ucraïna. Hi ha desconfiança del supremacisme rus per com ha actuat històricament sobre la cultura i llengua ucraïnesa.
La cultura és l’espina dorsal de l’esperança. A Sarajevo, es va mantenir obert el Kamerni Teatar 55 durant el setge, tot i l’amenaça dels franctiradors. Es fa teatre avui a Ucraïna?
No ho sé del cert. No tinc gaire contacte amb els professionals de l’art a Ucraïna perquè la meva família no està vinculada al món del teatre i els meus antics companys d’estudi tampoc. Tot i això, fa pocs mesos es va fer una representació a Varsòvia de la dramaturga Saixa Dennísova [la mateixa que ha escrit i dirigit l’obra que es representa al CCCB, també resident de Barcelona Artistes en Risc durant uns mesos] amb refugiats ucraïnesos. Era un teatre documental en què actuaven actrius i actors refugiats a la capital de Polònia i, després d’aquestes funcions, molts d’ells van tornar a Ucraïna amb la voluntat de fer feina al seu propi territori. Suposo que hi deu haver teatre viu a Ucraïna.
Se li acut tornar i insuflar ànima des dels escenaris a Kíiv?
Se’m planteja un dilema ètic. Podria tornar a Ucraïna a treballar però, com que estic en edat militar, probablement em tocaria fer la guerra. La meva família també em diu que no vol que m’arrisqui a aquesta situació i em diu que potser és més útil actuar aquí per poder fer denúncia internacional del que passa al territori envaït. I que això no només ajudarà la cultura, sinó també la població en general.
Sap si vindran exiliats ucraïnesos a veure l’obra, dissabte al CCCB?
M’agradaria però no ho sé, a hores d’ara. També passa que és un tema molt sensible, aquest tipus d’aproximacions artístiques al fet de la guerra, per a la població ucraïnesa. En l’espectacle de Varsòvia que et deia abans, per exemple, el públic es va dividir en funció de la seva posició política. Els polonesos i una part dels ucraïnesos ho van entendre molt bé, però hi va haver un sector que els plantejava un dubte: no entenien el caràcter cínic de determinats passatges de l’obra. L’humor té un efecte catalitzador per vèncer episodis funestos. Però la gent quan veu interrompuda la seva vida quotidiana continua pensant que aquesta segueix existint. Molts d’aquests personatges de l’obra es referien a la collita i deien: “Hem d’anar a collir les pomes de l’hort.” I algú els feia veure que els havien bombardejat la finca sencera i que ja no existia ni collita ni pomers. Aquest efecte còmic buscat, no tothom el va entendre prou. I l’increpaven: “Què fas a Varsòvia, o a Barcelona, fent broma de la guerra?” La comunitat ucraïnòfona (jo soc russòfon), de cultura i llengua ucraïnesa, manté una certa suspicàcia amb mi i amb els que venen de cultura russa perquè em veuen com a representant de la cultura russa i, al capdavall, com a actiu d’una òrbita cultural diferent de la seva. Això provoca una tensió que voldria evitar, però estic convençut que existeix. M’he ofert a algunes associacions d’emigrats a Barcelona per fer cursos de teatre i ho han acceptat, però amb la condició que s’expressin sempre en ucraïnès.
Com es pot fer per garantir eines perquè la cultura sigui lliure per sobre de rivalitats polítiques? Hi ha poca capacitat a entendre i empatitzar amb l’altre.
Ara mateix, Rússia és un escenari ideal per fer un experiment sociològic: es podria ensenyar una cartilla de color negre i dir a un grup de ciutadans que és de color verd i ells ho veurien verd.
I s’ho creurien.
Absolutament. Perquè fan servir la cultura com a espai per a la propaganda. Sobretot, afecta les generacions més grans del país. Veuen internet com una amenaça. Les generacions grans no se’n fien, d’internet, com una font fiable d’informació, cosa que, per als joves, sí que ho és. L’entenen com una amenaça occidental d’entrada de valors perniciosos per a la cultura russa més tradicional arrelada a la família... Valors clàssics de la dreta que ara s’estan promocionant a Rússia. Hi ha hagut una manipulació de les veus històriques de la cultura russa, des dels escriptors clàssics com Puixkin o Dostoievski i també cantants i músics de ballet contemporani que al seu moment s’havien oposat frontalment a les polítiques repressives de la Unió Soviètica, com ara Boris Grebenshchikov, cantant del grup Aquarium, i Viktor Tsoi (1962-1990), cantant del grup Kinó. Ara s’està dient que Tsoi estaria a favor d’aquesta intervenció d’Ucraïna, per exemple. Agafen els que van ser el rock contestatari de l’època soviètica, que defensaven la cançó protesta contra la manipulació, contra el control estatal, i se’ls apropien com a aliats a la invasió. En realitat, molts músics han marxat per aquesta repressió i viuen a països de l’Europa occidental. També és cert que hi ha músics que s’han pronunciat a favor de la invasió: alguns que s’oposaven al poder de l’URSS ara estan a favor de la manipulació cultural de la Rússia de Putin.
I la ciutadania?
El públic té por. Aquells que no tenen un status, més o menys protegit, tenen por de manifestar-se perquè els empresonen i els condemnen. O els veten. Hi ha escriptors que han estat vetats de l’espai públic i que els és impossible treballar per a la pobalcio russa. Hi ha els casos, per exemple, d’Anna Starobínets, Maria Stepànova o Victoria Lomasko, però també escriptors de la generació anterior com ara Liudmila Ulítskaia. Són escriptors que s’han pronunciat contra el Poder de Putin, se’ls ha vetat de les biblioteques, de les llibreries, de l’espai públic. Ja no escriuen pel públic rus perquè no els pot llegir: han desaparegut de l’imaginari cultural rus.
A l’inici de la invasió, els auditoris europeus van cancel·lar les funcions. Com en els Jocs Olímpics, en què no hi va haver una selecció russa, pròpiament. Era encertat?
Si ara es fa un boicot, un cancelling de la cultura russa, cal afinar-lo perquè es faci el boicot de la cultura que viu a l’òrbita de la propaganda de Putin. Però del que es tracta és de posar en relleu que hi ha altres veus dins de Rússia que han silenciat molt però que, malgrat tot, intenten alçar-se contra aquesta política dominant russa d’avui.

Fer de mare, de filla, d’exmarits i de Putin

És un monòleg però Aleksei Iúdnikov interpreta molts personatges. Narra la història de l’Olga Ivànovna, la mare de la dramaturga Saixa Deníssova, que ha decidit quedar-se a la capital ucraïnesa tot i la invasió. La història ve carregada d’ironia i converses entre la mare i els caps d’estat major, els seus exmarits, i fins i tot la mateixa Saixa. S’intueix que el quadre fa alguna caricatura a Putin i que es remunta a dècades enrere. L’actor era un habitual del Teatre Dok, de Moscou, un escenari crític amb el president rus i que ara malda per continuar. Ell va marxar perquè sabia que haver nascut a Kíiv el posava un pas més a prop de l’abisme. Ara, entén que serà més complicat fer teatre a la Rússia repressiva de Putin. Barcelona es va inscriure com a ciutat acollidora d’Artists at Risk el 2018. Fa anys que són ciutats refugi d’escriptors amenaçats del PEN Internacional. Kíiv, per cert, és ciutat convidada a la Mercè del 2023.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

SANT JORDI

L’esmorzar de la Generalitat a Girona recorda Montserrat Vayreda

girona
sant jordi 2024

“Hi ha moltes ganes de diada”

barcelona
BLANES

La diada de Sant Jordi comença amb l’Esmorzar Literari

BLANES
música

Malson Atmosfèric arriba a un final d’etapa per Sant Jordi amb ‘Si t’enyoro’

girona
cultura

Reivindica el llegat del poeta Gerard Vergés

Tortosa
LLIBRES

Neus Penalba desvela les fonts culturals europees de Rodoreda

Barcelona
SANT JORDI 2024

Biblioteques vives i imprescindibles

Barcelona

Byron: boig, dolent i perillós

Barcelona
Barcelona

David Walliams, supervendes de literatura juvenil i pregoner

Barcelona