Arts escèniques

De foscors i llums valentes

Carme Elias publica ‘Quan deixi de ser jo’, en què descriu la seva vida com a pacient d’Alzheimer

La companyia representa ‘Búho’, sobre la pèrdua de memòria, a la Sala Beckett

En el llibre, recorda els amics i oblida voluntàriament les desavinences
Carme Elias escolta i es reconeix en el mirall de ‘Búho’

Aquest no pot ser un article adscrit als cànons acadèmics de la facultat. Cal que respongui a la valentia de Carme Elias. L’actriu ha escrit el llibre Quan deixi de ser jo (Columna) per parlar de la relació amb el seu amic Al (l’Alzheimer). Assumeix la convivència amb la malaltia que s’està apoderant d’ella. Ha après que cal acceptar-la però no rendir-s’hi. El 2019, dos anys després de no entendre per què qualificaven de pànic escènic les seves tremolors abans d’entrar a escena o el fet d’oblidar la rèplica memoritzada davant la càmera de cine, li van saber diagnosticar aquells descuits. El veredicte la va abocar a una nova vulnerabilitat, la de saber que dia rere dia les seves connexions de la memòria s’aniran apagant. En la trobada, hi participen també els dos actors de Titzina Teatre, que també reflexionen sobre la pèrdua de memòria i ho relacionen amb la llum frontal d’un espeleòleg en una gruta. Foscors i llums valentes.

Elias (“que la lies”) devia ser un tro (tot i la beateria infantil) en la seva joventut. Convivint amb la contradicció de fer de chatina amb Arturo Fernández (aquell personatge que repetia sovint la frase sorneguera “se’m va oblidar envellir”) i clamant a favor de tots els eslògans progres des del Saló Diana de Carlos Lucena i de Mario Gas. Als setanta, les catacumbes del teatre d’avui(en què els autors eren bandejats i els projectes col·lectius significaven la revolució), ella era una jove contagiada pel teatre amateur. Combinava la feina de recepcionista al banc (“esquivava les insinuacions fent-me la ximpleta”) amb el fervor de l’actuació.

Pako Merino i Diego Lorca són els dos actors de Titzina Teatre. Dimecres van xerrar per primer cop com si fossin coneguts de sempre amb Carme Elias, que diu amb un humor cruel: “Tinc un Goya, un Gaudí i un Alzheimer.” Entrem al seu apartament, al seu refugi. On conviu amb “l’Al” i també amb els records i amb qui estima. L’any passat va revelar en el Brain Film Fest que tenia Alzheimer, assumint el compromís de fer bandera d’una malaltia a la qual cal aturar els peus. Ella, diu, ja no podrà sortir de l’embut que l’empeny pendent avall, però reclama atenció perquè s’investigui. El personatge de Búho de Titzina (que es representa fins diumenge a la Sala Beckett), Pablo, és fictici. Està construït a partir de la investigació a l’Institut Guttman de Badalona: ha tingut un ictus i no entén per què li pregunten repetidament qüestions com ara quin dia de la setmana som o com va arribar a l’hospital. En l’obra, el comparen amb un espeleòleg amb un llum frontal en una gruta: davant d’una calaixera d’informació, el llum només concentra respostes en un sol punt; la resta és foscor. Elias es reconeix en aquesta reflexió, que coincideix amb el seu dia a dia més íntim. De lluny, al sofà, Carmen Fernández (que l’ha ajudat a enfocar el llibre plantejant-li preguntes que Elias escrivia com a punt de partida i, ara, l’acompanya amb les entrevistes de presentació) escolta i completa alguna resposta, calmosament. Les paraules brollen de la boca d’Elias sense embarbussar-se.

Conversa de taula

A la taula del menjador, sense nervis, Elias diu i repeteix la tesi Gestalt que ella va interioritzar per a l’ofici d’actriu i també per a la seva construcció personal. Aquell respirar sempre, des de l’ara i aquí, és imprescindible per al seu avui, un cop diagnosticada la malaltia. La Carme està tranquil·la, somriu i segueix absorta les peripècies dels Titzina, que ja tenen 25 anys de trajectòria amb només sis espectacles, però, segurament, mai n’havia sentit a parlar.

Carme Elias és una actriu elegant, sempre ho ha estat. Qui sap si, inconscientment, il·lumina el rostre quan la càmera prova de captar l’instant de trobada, amb ella al centre. Ara diu que ha renunciat a conjugar aquest ofici en present; li dol no poder pujar a l’escenari d’actriu. Poc abans de ser diagnosticada, tenia una mena d’ànima de la guarda, una apuntadora a mida, per si perdia el fil. Ara ja sent que ha de viure una altra etapa. La de recordar, la d’escriure, la de compartir i difondre la importància de la mort digna i de la investigació contra l’Alzheimer. Ho fa agafant aire, enfocant els ulls cap a l’infinit i decantant la resposta, com qui empeny una càrrega pesant.

Ve de família treballadora, amb el pare forner, al Clot. L’asma paterna els va allunyar del forn i van governar, per un temps, una botiga de vetes i fils. La seva cosina Anna encara regenta l’obrador familiar. Elias se sent a gust a Gràcia, per on passeja, va a comprar i cuina al seu estudi blanc lluminós ben proper a la plaça de la Virreina.

La seva feina d’actriu ha estat des de baix. Va entrar a l’Institut del Teatre l’any que un altre personatge formal, Hermann Bonnín, va fer una catarsi al claustre: va contractar directors com Fabià Puigserver, Albert Boadella, Iago Pericot…, que va dur a l’aula el batec combatiu d’una cartellera barcelonina massa coixa a principis dels anys setanta: “Era un senyor i va fer tota un revolució”, celebra sorpresa Elias. Va ser des de les classes de l’Institut del Teatre que va rebre els primers encàrrecs a la televisió. Primer, portant una carta en una safata a la protagonista (“la majoria venien de Madrid”), però guanyant més plans a càmera, fins a ser-ne protagonista. El zenit el va posar el seu personatge a Camino (2008), en què ella interpretava una alumna beata d’escola religiosa i primera comunió (com apareix en l’àlbum de fotos del llibre).

També és capriciós l’inici de Titzina. Pako (va començar a fer teatre per impressionar la seva xicota i va acabar els estudis d’infermera que li exigien els pares) i Diego eren estudiants de Santander i de Cerdanyola del Vallès del Jacques Lecoq, a París. Van coincidir en dues habitacions en un pis regentat per una dona croata. En els seus 23 anys d’actors expansius, l’amfitriona els demanava “tishina” (“silenci”). D’aquell clam, en va sortir el nom de la companyia. El seu teatre físic, de fet, beu de la investigació (l’escolta) i les improvisacions (l’olfacte). A escena, emergeix la paraula com a reacció, per trencar el silenci, tot i que cada cop van traslladant el seu quadre a paisatges més onírics, metafòrics, intuïtius, imprescindible per moure’s a les palpentes en la creació, de la recerca, de la vida. A Búho, posen una llum humil, tènue, a la foscor. La llum d’Elias és, ara, d’una altra intensitat. Continua seient amb l’esquena recta i el cos cap endavant per rebre els embats de la vida, per afrontar-los com qui no es vol deixar vèncer. Perquè sap que paga la pena viure mentre s’és conscient de l’abraçada de la família, de la cura dels companys, de l’escalf del flaix d’una càmera, que encén la foscor com un llamp.

Acabem la trobada informal amb una abraçada de col·legues. No pot ser un article normal. Elias celebra que “l’Al” l’hagi deixat gaudir d’aquesta hora de conversa distesa (en què ha recordat el gust per escriure de quan era petita, intuint que alguns quaderns deuen estar recollits en algun racó del pis). A baix, al costat del pàrquing de la comunitat, hi ha un futbolí a les fosques. Els de Titzina, quan veuen el vestíbul (amb aparença d’una zona de descàrrega de camions amb unes escales de ferro centrals clavades a sobre), el confonen amb un teatre de grada alta. Les llums i les foscors les carrega l’art, la vida.

En l’ara i aquí, Elias és actriu encara que ja no hi exerceixi. Ho ha de ser si vol respondre amb orgull a tota la seva trajectòria. Ho serà, ho sap i ho tem, fins al moment terrorífic que pronostica el títol i que ella assenyala com l’alarma per a una mort digna (d’una vida valenta).



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

Cinema

El BCN Film Fest obre portes i espera Meg Ryan

barcelona
Mònica Soler Ranzani
Novel·lista

“Faig ficció, però em preocupa molt la versemblança”

Barcelona

Model i artista amb final feliç

Barcelona
ARTS EN VIU

Ròmbic produeix un ‘site specific’ amb 10 titellaires pel seu desè aniversari

BARCELONA
sant feliu de guíxols

Dani Fernández, La Oreja de Van Gogh i Nil Moliner, al 2n Idilic Festival

sant feliu de guíxols
mostra

Nova exposició permanent a la Fundació Josep Pla de Palafrugell

Palafrugell
Crítica

Lloança al gran misteri

Besalú

El Festival de Música de Besalú s’avança a la primavera

Besalú
TEATRE

El Poliorama reivindica Gómez de la Serna i Valle-Inclán amb un cabaret

BARCELONA