Cinema

cinema

Nanni Moretti, un resistent que balla

Que onegin banderes roges al final d’una pel·lícula italiana és una forma de resistència en els temps en què Giorgia Meloni governa un país que ha oblidat que va tenir dos milions d’afiliats al desaparegut PCI. A Il sol dell’avvenire, presentada a concurs en el Festival de Canes, Nanni Moretti ho mostra per vindicar un esperit col·lectiu i, malgrat que tot pugui dur al pessimisme i la desesperança, en contra del nihilisme. A la manera de Gilles Deleuze, que va dir: “El sistema ens vol tristos, però hem de trobar l’alegria per combatre’l.” És així que Moretti balla mentre que, sonant-hi Voglio vederti danzare, de Franco Battiato, munta una anàrquica desfilada felliniana.

Reprenent l’autoficció de Io sono un autarchico i Caro diario, entre d’altres, Moretti encarna un cineasta anomenat Giovanni (com ell mateix usant el dimitiu Nanni) que roda un film en què, a la Roma de 1956 on arriba un circ hongarès, la militància comunista demana a la direcció del PCI que prengui posició en contra de la invasió soviètica a l’Hongria revoltada contra l’autoritarisme. Giovanni (i amb ell Moretti) considera que els partits comunistes occidentals van perdre l’ocasió d’alliberar-se de l’URSS. D’aquí, la ficció es presenta com a justícia poètica: la solidaritat amb els hongaresos revoltats i reprimits s’hi imposa com una reparació imaginària dels fets reals.

No només hi ha una crítica a la història de l’esquerra, tan plena d’ocasions perdudes. Mentre roda el film, Giovanni viu una crisi matrimonial: la seva esposa (extraordinària, com sempre, Margherita Buy) no pot suportar-lo més, de manera que Moretti aplica una (auto)ironia al seu doble egocèntric. Moretti crea un distanciament respecte al personatge, però també és possible empatitzar amb la seva idea de fer un cinema de resistència en contra d’aquell que converteix la violència en un entreteniment o tot el que es fa assumint les regles imposades per les plataformes digitals. El mateix cinema de Moretti és un acte de resistència. Amb ironia, esperança i la joia de ballar, que també fa al ritme d’Aretha Franklin, el director italià ha propiciat una de les grans alegries d’una secció oficial competitiva que ja es pot considerar la millor dels últims anys.

A concurs, però, també s’ha presentat una pel·lícula que pot embafar: La passion de Dodin-Bouffant. Dirigida pel realitzador vietnamita Tran Anh Hung, que ja havia aportat alguns films sensorials preciosistes com ara L’olor de la papaia verda, adapta la novel·la homònima de Marcel Rouff, que, en una història ambientada en un lloc del Jura la segona meitat del segle XIX, imagina un personatge que, sent un burgès que cuina per als seus amics amb la contribució fonamental d’una dona, representaria la tradició de la gran cuina francesa: no és per res que el seu plat estel·lar sigui una variant altament sofisticada del pot-au-feu, una mena de carn d’olla.

La passion de Dodin-Bouffant comença amb la llarga i prou fascinant elaboració d’un menú: una demostració de l’amor amb què s’han fet les coses. Però, a mesura que emergeix la història d’amor soterrada entre el famós cuiner i la cuinera “invisible”, va fent-se cançonera i previsible, tot i la química entre Benoît Magimel i Juliette Binoche, que s’han retrobat en una ficció 24 anys després d’enamorar-se realment durant el rodatge de Les enfants du siècle, sobre la relació entre George Sand i Alfred de Musset, i passat un llarg temps des de la seva separació.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

música

Eduard Costa publica l’enèrgic ‘Ben amunt’, el primer disc signat amb el seu nom

sant pol de mar
Bernat Salvà
Periodista i escriptor

“Un llibre de viatges pot tenir la complexitat de la vida mateixa”

Barcelona
Novetat editorial

Jaume Planas dissecciona la fauna local d’un barri com n’hi ha tants

blanes
Música

Empúries acull un concert de músics exiliats

L’Escala
cultura

L’Arxiu Lafuente de Santander compra la col·lecció d’objectes culinaris d'Antoni Miralda

barcelona
FESTIVAL DE CANES

Jonás Trueba aposta per l’amor

canes
arts escèniques

Catorze finalistes catalans als Max, amb una gala dedicada a Guimerà

barcelona
GIRONA

Unes 700 persones assisteixen al Pati Cultural 2024

GIRONA
patrimoni

Manresa restaura l’escultura dedicada a Josep Anselm Clavé

Manresa