Música

Crònica

Porta Ferrada

Duel de dues llegendes

Un dels matrimonis més ben avinguts del panorama musical és el que formen el pianista dominicà Michel Camilo, llegenda des de nen del jazz llatí, i el guitarrista d’Almeria José Fernández Torres, Tomatito, històric acompanyant del Camarón i de Paco de Lucía, amb els quals va gravar discos que van revolucionar el flamenc. Junts han mantingut una aliança des del 1998, amb impactants àlbums conceptuals on passa de tot.

La cita de dimecres a Porta Ferrada era una nova oportunitat de tenir un cara a cara de dos genis dels seus instruments i de les possibilitats de cruïlles i afinitats, un luxe de l’excés de l’art. Descartada l’actuació al Guíxols Arena i a l’Espai Port, els responsables del festival van decidir programar-la al Teatre Auditori Narcís Masferrer, davant mateix de la Porta Ferrada de la ciutat ganxona. Lluny de les provatures i de tòpics com el mestissatge, la cita de dos virtuosos d’aquesta categoria és un dels punts de qualitat del festival d’enguany, sense cap mena de dubte. I ho va ser a bastament perquè la comunió de les dues sensibilitats és perfecta.

Mentre s’anuncia un quart disc a finals d’any, els dos mestres van aplegar inspiració per al duet. També se sap que tots dos actuaran per separat al Festival de Jazz de Barcelona a la tardor. Així, el concert va ser de retrobament i d’amor indissimulat per dos estils que tenen similituds, tant en la improvisació com en l’ànima. També cap a altres estils com la rumba o el tango. En aquesta línia van començar amb una interpretació potent del Libertango d’Astor Piazzola, de qui també van tocar Adiós Nonino. També va excel·lir la versió d’Our spanish love song de Charlie Haden, romàntica i per soleà, per part del guitarrista. Un altre autor de qui van repetir temes va ser del malaguanyat Chick Corea, que havia tocat en diferents ocasions al Porta Ferrada: Armando’s Rhumba –que tal com va recordar Camilo l’havia escrit per al seu pare–, Spain i La fiesta. Entre les composicions pròpies van destacar les dues del Tomate, la bulería A mi niño José, que va escriure fa 25 anys per al seu sisè fill, i La vacilona, i una de Camilo, Two much love theme. Un altre encert va ser La gnoissiene no. 1 d’Erik Satie o el popular Cinema Paradiso d’Ennio Morricone. Genial!

La vetllada, intimista però enèrgica, va convèncer els espectadors que omplien l’auditori. En les gairebé dues hores que va durar el concert, els dos músics van oferir ímpetu en l’expressió i subtileses en totes les peces. Els esperem amb candeletes .



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

CAIGUDA LLIURE

La persistència dels mons que s’acaben

Meg Ryan
Actriu

“Tots els que arribem als seixanta anys hem tingut alts i baixos”

Barcelona
la crònica

Lildami, estrella indomable

Girona
mirador

Les senyoretes aguerrides de Willa Cather

Neus Arqués i Jordi Meya
Novel·listes

“L’ascensió i caiguda del protagonista ens ha donat el joc dramàtic”

Barcelona
Novetat editorial

Posar paraules a un temps de repressió i silenci

Barcelona
La crònica

La metamorfosi artística de Russian Red

Girona

Montserrat Rodés, premi a la trajectòria dels premis literaris de Cadaqués

CADAQUÉS
girona

Les llibreries s’omplen d’autores i autors a la prèvia de Sant Jordi

girona